Taller de lectura i escriptura: "Camí de sirga"Jesús Moncada

Runes

2011-01-08T14:17:00.000+01:00

Adeu, Malena !

2008-06-30T13:43:00.004+02:00

Mercè de Lasa

Trobada a Mequinensa

2008-06-30T13:41:00.003+02:00

Francina Gili

Viatge a Mequinensa

2008-06-30T13:36:00.002+02:00

Elisenda Alonso i M. Dolors Cerdanya

Jesús Moncada

2008-06-30T13:24:00.003+02:00

Jossie Casanovas

L'antiga Mequinensa

2008-06-30T13:13:00.003+02:00

M. Carmen Juan

Viatge a Mequinensa

2008-06-30T12:30:00.004+02:00

Maria Castro

UNA MONCADA ADDICTA

2008-06-07T07:10:00.005+02:00

Crec, i no m'equivoco, que he estat l'alumna que ha escrit menys en el fantàstic blog que s'ha creat aquest curs i espero que em disculpareu, però a vegades el temps no dóna per més... El que sí que he fet és llegir... Vaig marcar-me com a objectiu "vital" a curt termini llegir tot el que ha escrit en Jesús Moncada i ja he començat, i he de dir que com més el llegeixo més m'agrada i com més m'agrada, més ganes tinc de llegir-lo i això és com un peix que es mossega la cua.... i he arribat a una conclusió : Moncada crea addicció, sóc una Moncada addicta, Moncadaïnòmana!!!!. La seva sensibilitat, el seu gran, gran sentit de l'humor i fina ironia dels fets quotidians i petits fa que aquests esdevinguin vivències universals (m'ha quedat una mica estranya la frase però espero queu m'entengueu), el fet és que t'identifiques amb personatges que en principi són d'una altra època, d'un altre món... i quan això passa, i en la meva humil opinió, és quan crec que un autor és gran i en Moncada ho és i em sembla, i potser això no ho compartiu, que potser no està del tot valorat... A vegades tinc la sensació que en aquest petit país nostre, no valorem prou el que tenim, que no sabem vendre-ho, que no ho cuidem.... Jo, personalment, li faré el meu homenatge llegint-lo, recomanant-lo a tort i a dret!
Amigues blocaires espero que ens retrobem l'any vinent, que continueu escrivint tan bé com ho feu, que continuem fent dinars, que continuem llegint, que passeu un bon estiu..... I vull donar-vos les gràcies per les estones que hem compartit, que per a mi han estat molt enriquidores.... Una abraçada a totes i A LLEGIRRRR!

Elisenda Alonso

SENSACIONS EN ACABAR "CAMÍ DE SIRGA"

2008-06-05T13:30:00.001+02:00

Són moltes sensacions, no es poden resumir en un curt paràgraf.
Entre d'altres podríem pensar que és un cant, un clam, un crit dels milers i milers d’exiliats, de desplaçats, de desarrelats per mor de la infinitat de guerres, terratrèmols, inundacions, especulacions, injustícies que els homes, les poblacions han hagut de patir, quasi sempre són els més pobres, els desprotegits, els més vulnerables; la humanitat, la societat és així: cruel, iniqua, inexplicable...

Josepa Vendrell

EPÍLEG Haikús

2008-06-05T12:04:00.004+02:00

Parpelles closes
morts els personatges
s'acaba l'obra.

Més que novel.la
és història vera,
gestes viscudes.

El Segre i l'Ebre
en ses entranyes guarden
del passat saba.

Mequinensa ara
recull la saviesa
sotjant les aigües.

Honor al poble
que el passat valora
per treure'n força.

Dolors Cerdanya

LA POESIA Tankas encadenades

2008-06-05T11:48:00.003+02:00

Com pluja fina,

sona una melodia.
La Poesia
és com aigua divina:
sedueix i sadolla.
---
Sense poetes
moriria la vida.
La Poesia
esvaeix la rutina
nostra orella acarona.
---
Com dolça brisa
ens atrau, ens captiva.
La Poesia
esdevé art, joguina,
nostres dies transforma.
---
És la paraula
un tresor de vitrina.
La Poesia
com perfum ens fascina,
com remei ens conforta.
---
Oh noble fressa!
Hem sentit la gran crida.
La Poesia
resplandeix la jornada
ha tocat nostra porta.
---
Quina diada!
Compartim la bellesa.
La Poesia
ha ocupat la gran trona.
Verdaguer vigilava.

Francina Gili

VIL·LA JOANA - RECORDANT VERDAGUER

2008-06-05T11:40:00.000+02:00

MariaAguadé

SENSACIONS EN ACABAR EL LLIBRE

2008-06-05T11:39:00.002+02:00

Si mentre desgranava els últims capítols de Camí de Sirga m’anava envaint un sentiment de melangia i de pèrdua per la lenta agonia d’un poble, aquesta sensació s’ha accentuat quan he arribat al final. De melangia, barrejada amb l’enyorança que en Moncada sap transmetre com ningú, tant si recrea personatges, com si descriu situacions; també de pèrdua per haver arribat al final del viatge per una història que m’ha portat a Mequinensa, un paisatge fins ara desconegut per a mi, on he tingut ocasió de riure i plorar, de descobrir maleses i bondats, i d'emocionar-me amb drames humans. Una sèrie de sentiments d’empatia dels que em sentiré òrfena, acostumada a compartir la vida amb aquest món de ficció tan entranyable. És fantàstic el poder d’en Jesús Moncada, per dotar les situacions d’un sentit estricte de la justícia, sense oblidar d'encomanar-nos tendresa i embolcallar-ho tot amb la sàtira més mordaç i hilarant. La seva manera d’escriure tan personal, tan plena d'estratègies m´ha admirat i ha fet de la lectura de Camí de Sirga un plaer, al qual no estic disposada a renunciar de cap manera: a partir d’ara em declaro fidel lectora seva. Gràcies Jesús pel regal del teu llibre, gràcies per haver-me descobert tot un món, el món de l'aigua, dels llaüts, de les mines, de Mequinensa i de la seva gent, aquest seductor mural ple de color i humanitat. Vaig començar el viatge amb les mans buides i l'acabo amb una maleta farcida de vivències i agraïments. La teva obra perdurarà per sempre en el lloc immortal dels escollits.

Francina Gili

Personatges

2008-06-05T11:29:00.004+02:00

Del centenar de personatges que transcorren per les pàgines d'aquesta novel·la, només una petita part, tal vegada una vintena, gaudeix d'un cert protagonisme. Els personatges més importants, pel fet que ens acompanyen al llarg del llibre, són la Carlota de Torres i el Robert Ibars, també anomenat Nelson. Malgrat el seu protagonisme, tots dos tenen una vida molt allunyada entre sí, sense gairebé cap relació. La seva importància rau en el fet que Jesús Moncada els tria com a representants del grup social al qual pertanyen - a través de cadascun d'ells coneixem l'evolució de les seves classes respectives- i també, tot sovint, com a punts de referència tècnics per iniciar el record dels temps passats.

Carlota de Torres, nascuda entres les comoditats de les famílies més riques de la vila i educada enmig del conservadorisme més rígid, viu la seva infantesa aliena completament a la realitat del poble. És en tornar del viatge de noces, quan veu flanquejat el seu cotxe per columnes de vaguistes, que descobreix l'existència d'una manera de viure diferent a la seva. Abocada a les tertúlies insípides, a la insatisfacció, a l'adulteri... per la vida reclosa i insulsa que fa, no és fins al final de l'obra que aquest personatge, esquerp i solitari, obté un veritable interès dramàtic i obté "el privilegi dubtós de ser la darrera persona que moria a la vila vella"

Nelson és l'home de riu per excel·lència. Lligat als llaüts per ascendència familiar i instruït per l'experiència de l'Arquimedes Quintana, esdevé un patró irreprotxable, coneixedor del riu com ningú i respectat per tothom. Com la Carlota, és víctima de les circumstàncies socials, a causa de les quals no arriba a consumar el seu amor per la Júlia Quintana.

Al voltant d'aquests dos personatges, molts altres hi tenen un paper de cert relleu:

Jaume de Torres és un gran propietari que viu amb comoditat les vicissituds històriques. Representa el prototipus de patró-explotador: home autoritari, rígid i conservador de mena.

Vídua de Salleres, un cas atípic entre els grans propietaris locals pel seu progressisme: s'oposa a la intervenció de la guàrdia civil contra els obrers, es preocupa dels ferits, dóna feina als vilatans amb fama de rojos i manté fins al final la voluntat de no tancar les mines i acomiadar els treballadors. Dona excèntrica, carregada de manies, però capaç de superar dignament l'adversitat. La fortalesa i la tolerància la fan un personatge entranyable i, d'alguna manera, modèlic.

Arquimedes Quintana "el navegant més fi de l'Ebre" és un home vital, casat tres vegades i protagonista de multitud d'aventures, des de la batalla de Tetuan on hi va deixar l'orella, fins a la gran vaga de la conca minera. Malgrat el seu exotisme, juga un paper molt arrelat a la vida del poble: és entre els treballadors, un líder, un home respectat i admirat. Aquesta condició sembla ser l’herència que deixarà al Nelson, el seu fill adoptiu.

Aleix de Segarra de noble ascendència, però lliurat a una vida sense convencions ni formalismes, representa la independència dels lligams socials. Oscil·lant entre una vida còmoda i l'extravagància, pinta -tant el retrat del senyor Jaume, com les parets de l’Edèn o les sales de l'antic convent -, toca el piano, es compromet amb els ideals revolucionaris, combat a la guerra civil, s'exilia...

Honorat del Rom, apotecari com el seu pare, és un dels pocs individus amb estudis i amb preocupació per la cultura. Com l'Aleix de Segarra, canvia la seva classe per la dels treballadors; posa les seves idees per sobre de la seva condició, defuig els formalismes, i s’interessa tant per la política com per les diversions, és famós sobretot per les seves detencions.

"El riu era l'eix de tota la vida econòmica de la vila i dels vilatans. De criatures, el riu era per a nosaltres una cosa extraordinària atractiva: hi anàvem a pescar, hi anàvem a nedar, a navegar, i alguns hi anaven a ofegar se -perquè cada any hi havia algú que hi moria. El mequinensà no sabia concebre la vida sense l'Ebre i sense el Segre, perquè ambdós s'ajuntaven a la mateixa punta del poble. El riu era un element importantíssim i la navegació per a nosaltres era un món gairebé màgic".

Lourdes Granados

Perfil del autor

2008-06-05T11:23:00.002+02:00

Digue-m'ho d'entrada: Jesús Moncada és, a més d'un gran escriptor, un home de conversa llarga i de somriure murri, capaç d'explicar amb un humor de primera, carregat de sornegueria, un munt d'anècdotes del seu poble, Mequinensa, i també capaç, quan toca, de riure's del mort i de qui el vetlla. De fet, com més parles amb ell més tens la impressió que on més a gust es devia trobar devia ser en un dels vells cafès del seu poble, aquells cafès d'abans, amb cadires escampades per la plaça, cartes que picaven damunt la taula de marbre i grups d'homes disposats a burlar el pas del temps mitjançant grans dosis de conversa, rialles i ironia. Per desgràcia, aquells cafès entranyables van desaparèixer fa més de trenta anys, quan el poble vell de Mequinensa va ser enderrocat i posteriorment anegat per les aigües del pantà de Riba-roja. Allò va ser, sens dubte, una pèrdua traumàtica per als mequinensans, però dintre de la desgràcia queda el consol relatiu de considerar que, d'alguna manera, aquella Mequinensa es va preservar per a la memòria gràcies a un Jesús Moncada que l'ha sabut reviure en els seus llibres fins a convertir-la en un mite literari.

Xavier Moret (gran amic seu)

Publicat per Lourdes Granados

SENSACIONS

2008-06-05T11:08:00.003+02:00

Ara que ja hem acabat de llegir el llibre “Camí de sirga”, voldria descriure les sensacions que he sentit. Cada llibre, o quasi la majoria dels que he llegit durant la meva vida, m’ha deixat sensacions que sempre estan presents amb mi. A més del seu contingut també els llocs i els moments que hi he passat. Simplement veient les seves tapes em vénen al cap, i noto encara el que vaig sentir mentre i després de la seva lectura. Fins i tot un estiu en obrir la porta del apartament vaig sentir la mateixa sensació del llibre que havia llegit l'any anterior.

Cada llibre és una historia diferent, ens hi endinsem i és com viure un altre vida, hi trobem similituds amb la nostra vertadera història, hi ha coses que ens recorden moltes vivències pròpies, si bé diferents amb la forma similars amb el contingut.

Jesús Moncada, escriptor excepcional ens porta de la mà dels seus personatges a viure les penúries d’un poble que el seu destí morí en un riu, font de la seva vida. En el seu pantà queden enterrades les cases i en elles les seves vivències. Però la vida continua i es construeix un nou poble, amb les cases noves i les persones van seguint el seu curs com a tots els llocs del món, unes neixen i d’altres ja el seu riu ha arribat al seu destí camí cap al mar.

La meva ciutat natal Badalona, malgrat no haver estat negada per cap riu, tampoc és la que era fa anys, moltes de les persones que hi vivien i que tant vaig estimar tampoc no hi són, les cases d’abans han sigut substituïdes per edificis nous, entre elles casa meva on vaig néixer i va morir el pare. Les pintures d’Aleix de Segarra m’han recordat l’habitació meva i de la meva germana. Tenia unes pintures a dalt de cada una de les quatre parets: la Blancaneus, el Pinotxo, el Pájaro Grillo i el Peterpan, cada nit abans de dormir m'encantava mirant-los. També m’estimo Barcelona, on fa molts anys que hi visc i on hi vaig estudiar. El Masnou, on passo els estius i El Port de la Selva, a més d’altres que he estat de pas, totes les viles tenen la seva part com Mequinensa enterrada en un pantà, però segueixen sempre vives dins nostre.

Lourdes Granados

Camí de sirga – Punt i final

2008-06-05T10:24:00.006+02:00

Carlota de Torres i Camps

Despunta l’alba,
il·lumina parpelles
embotornades,
millor que fossin orbes,
l’entorn mort, buit, no veure.

Taca molt negre,
llavor sinistre, Parca,
la descarnada.
Fruitarà, dins la boira,
no es pot fugir, domina.

Nelson

Sense esperança,
sense llaüt, ni vida.
La memòria
al pantà enterrada,
adéu, adéu vell Nelson.

Josepa Vendrell

LES PARPELLES DE LA CARLOTA

2008-06-05T10:08:00.004+02:00

"Les cortines dels ulls li coïen com si s’hi se les hagués fregat amb bitxo. Les va descòrrer amb dificultat, pesaven. S’endevinava una ratlla per on guaitava. Recordava el fendit d’una guardiola panxuda”
“Les llums –roses i vermelles- de l’alba propera van il·luminar l’estança i remoure la corrupta quietud aferrada a mobles i parets, li tenyiren les pupil·les”

Josefina Vendrell

Hamlet, la “tragèdia universal” de William Shakespeare

2008-06-05T10:00:00.000+02:00

Ser o no ser
Hamlet incorpora elements d’amor, de por, de lleialtat, de venjança, de tragèdia; mitjançant diàlegs, monòlegs i amb els temes de la corrupció, les conspiracions, la mort... És una tragèdia reflexiva que ha esdevingut universal, i que mostra les diferents variants de la humanitat.Una història a la cort
Els sentinelles del castell d'Elsinor, acompanyats del cortesà Horaci, reben a la mitjanit la visita de l'espectre del rei mort, Hamlet.
El germà del rei Hamlet és el nou rei elegit, Claudi, qui s'ha casat amb la seva cunyada Gertrudis. El príncep Hamlet es mostra melancòlic pel casament precipitat. L'espectre li conta com fou assassinat pel seu propi germà i l'exhorta a la venjança
Ofèlia, filla del cortesà Poloni, està enamorada de Hamlet però aquest no pot correspondre-li. Ella pateix en creure'l boig. Per fer que Claudi confessi, Hamlet fa servir uns actors que acaben d'arribar a la cort per tal que escenifiquen un drama que representa l'assassinat del rei, fent avergonyir la reina.
A la seva cambra, Claudi intenta penedir-se amb precs. Hamlet entra i veu l'ocasió de matar-lo però prefereix esperar.
La reina espera el seu fill a la seu cambra mentre Poloni s'amaga per espiar Hamlet amb la connivència de la reina. En veure's vigilat, Hamlet traspassa els tapissos amb la seva espasa matant el pare d'Ofèlia. Hamlet recrimina violentament la seva mare el seu capteniment i és frenat per una nova aparició de l'espectre que només veu el príncep.
Claudi envia Hamlet a Anglaterra, demanant a dos servents que l'assassinin en el viatge, pla que el príncep descobreix.
Ofèlia, plena de dolor, se suïcida llençant-se al riu. El seu germà Laertes vol matar Hamlet i el repta a un combat amb espases. Tots dos resulten malferits davant els ulls de tota la cort. Durant el dol, la reina beu per accident un vi enverinat destinat a Hamlet. Aquest aconsegueix que Claudi també el begui. En aquests moments, el príncep noruec Fortinbras està ocupant la cort i Hamlet, abans d'expirar, dóna el seu vot perquè sigui el nou rei.

Rafaela Pujol

Un núvol blanc - Lluís Llach

2008-05-29T18:05:00.000+02:00

Al Nelson, a la Malena, a l'Arquimedes, a la vídua Salleres, a Madamfransuà, a l'Aleix, a la Júlia Quintana, a l'Honorat del Rom, a l'Estanislau... al Jesús Moncada, a la Rosa Maria Moncada, als amics i amigues de Mequinensa. Persones reals o imaginades que ja formen part del nostre món.

Haikú - Epíleg

2008-05-29T13:57:00.001+02:00

D'aquella cara
les parpelles coentes
embotornades.

M. Cinta Amenós

TROBADA, 22 de maig de 2008

2008-05-29T13:50:00.000+02:00

La trobada amb la gent de Mequinensa va ser una experiència enriquidora . Demostració fefaent que, si es vol, homes i dones -els pobles- es poden entendre.
Al marge de polítics i administracions que tenen el gran vici de voler-ho tutelar i organitzar tot a la seva manera, vam ser capaços/ces de conjugar un dia sencer, extraordinari.
Amb només petits interessos comuns, bàsicament l’intercanvi cultural, poden quallar realitats impensades i impensables.
Enhorabona a tothom, va ser un èxit.

Josepa Vendrell

CAP AL FUTUR

2008-05-29T13:49:00.000+02:00

Entre les runes
el passat abandonen.
El cerç l'escampa
amb la pols de la vila,
la frontera no passa.

Els de la vila
cap al futur s'aboquen,
pàgina blanca,
on no hi caben recances,
calaveres ni rastres.

M. Carmen Juan

Opinió personal

2008-05-29T13:48:00.001+02:00

La lectura d'aquest llibre m'ha resultat molt commovedora i inoblidable. És un d'aquells llibres que et queden gravats per sempre, i t'empenyen a voler conèixer millor l'obra de Jesús Moncada i a saber més de la seva vida. Hem tingut la sort de gaudir de l'amistat de la seva germana, Rosa Maria, que amb la seva gràcia i coneixements ens ha ajudat a completar la seva biografia. I no podem oblidar el treball tan intens que han fet la Maria Dolors i l'Oriol, i que amb ell, ens han contagiat el seu entusiasme.

Gràcies a tothom, en tindrem un bon record.

Rosa Vila

Tankas - Epíleg

2008-05-29T13:46:00.002+02:00

Embotornades
les parpelles coentes
s'entreobriren
penosament ferides
tintaren les pupil·les.

Taüt impropi
per Carlota de Torres
caixa senzilla
corones esquifides
vetllaren les absoltes.

Malles complexes
relacions trencades
empolsinades
errades, soterrades
endins l'Ebre i el Segre

I aquell vell Nelson
contemplà així el nou poble
de Mequinensa
geometria blanca
inici de l'exili.

Els personatges
enxarxats caminaven
trist estol d'ombres
vers el feixuc exili
vell record, casa nova.

M. Cinta Amenós

La garbinada negra. Capítol VI

2008-05-29T13:08:00.009+02:00

"Les despulles de L'Ildefons Albaida, l'infortunat soldat de la República, propietari en vida dels ossos de la capsa, aparegueren entre unes mates de savina, l'any 1938, vora un bancal d'oliveres dels pares de la Susanna Castells."

Les despulles de l'Ildefons , van passar oblidades per sempre. Primer al bancal d'oliveres , després a les golfes i per fi sota les runes d'un edifici abandonat.
Mai van tenir resposta les cartes enviades per la Susanna. També havia mort la seva família?
La solució per enterrar les restes de l'Ildefons li va donar l'Honorat: deixar-lo sota les runes. Així no causaria problemes a ningú.
El resultat va ser una multa imposada a l'Honorat i a la Susanna Castells pels fets, considerant que atemptaven contra la salut pública. Ni el ridícul del sergent, talòs, bigotut, espès i formalista; ni la història de la Susanna van tenir ressò. Tampoc no en va tenir la presencia al jutjat de la Carmela reclamant l'ajut del farmacèutic per uns medicaments urgents que necessitava el metge per la senyora Carlota de Torres, degut a un atac molt greu que a acabava de patir. Res de tot això va distreure els vilatans, molt instal·lats a la vila i abocats amb cos i ànima al futur. L'esquelet polsegós de l'Ildefons, crani del qual no podia acabar d'esmorteir els clamors de la batalla, es quedarien a l'altra banda de la frontera, abandonant el passat entre les runes per ser barrejat amb la pols de la vila morta.

Maria Castro

ETERI

2008-05-29T12:17:00.006+02:00

Amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals on els rogencs dels troncs parpellajaven entre els verds de les plantes enfiladisses.

Les puputs picotejant entre l'herbei.

Els esquirols furgant la terra.

I el temps absent del pensament.
L'ànima se li assadollava del tot i del no res.

M. Dolors Cerdanya

ODA AL CASTELL DE MEQUINENSA

2008-05-29T12:09:00.004+02:00

Castell de Mequinensa
protegires els vilatans
quan les tropes napoleòniques
et varen derrotar.
I ara no ens has deslliurat
de la demolició del poble
t’has convertit
en un baluard inútil del temps.

Pere Clarimon

Records despertats en llegir "Camí de sirga"

2008-05-29T12:07:00.002+02:00

Com més m'apropo al final de "Camí de sirga" més records d'infantesa s'arrengleren fent una heterogènia currua. Vull deixar-ne constància perquè l'anecdotari que desfila per la novel·la, en forma de quotidianitat, és ric i variat i el que a mi se m'ha desplegat també.

Ignoro com estan arxivats en la meva memòria els esdeveniments però com si d'una baldufa es tractès a cada volta se'n desprenia un ara i un altre adés.

Jesús Moncada, a qui m'imagino espigant d'ací i d'allà vivències, ha estat molt hàbil en ordenar-les al llarg de la nolvel·la fent-nos entrar dins la vida de Mequinensa. He hagut de consultar el diccionari perquè hi havia paraules que no coneixia: el significat de marfanta, per exemple.

El taüt que viatjava en un llaut m'ha recordat els episodis en què la directora d'escena era la descarnada i van brollar aquests dos records. El primer, referent a la meva tia que va somiar que es moriria jove, abans dels trenta anys i es va confeccionar una mortalla de puríssima (va morir, segons em van contar, que ja era granadeta). I el segon, les visites que de la mà de la tia que vaig fer a casa d'una difunta anomenda la Bisba.

Els renecs que s'escampen al llarg del text també m'he n'han fet recordar... I un era poderós. Un home gran i gros... amb una veu de conjunt, mentre batien a l'era i les criatures feiem gatzara ens escridassava amb un renec: "cagon les enagües de Sant Pere", de menuda per a mi Sant Pere era home i no mi encaixaven les enagües. El mateix home gran i gros... també ens explicava que per a curar-se els refredats mai anava a ca l'apotecari en tenia ben bé prou en dormir una nit posant el cap entremig de les generoses popes de la seva dona. El millor remei... I la meva mare quan deixava anar algun estirabot tot seguit recitava el contrapés: "Pare perdoneu-me, Senyor si peco!".

Més records desvetllats. Les campanes i tots els tocs: a Ofici Major, la missa solemne, a somaten, deien els avis, a foc, a morts. El toc més entranyable i misteriós era la campana dels perduts. Indefectiblement era a les nou del vespre, negra nit i la campana petita que planyia nang, nang. Suposo que indicava alguna hora monacal del convent de monges, però jo sempre pensava en qui i on estaria perdut...

I un altre record, aquest tendre i misteriós, la boira. Ho embolcallava tot. De fet quan estic dins d'un avió i veig els núvols a sota em fa l'efecte semblant a la boira i és com entrar en una estança de cotó-fluix i el meu desig és d'endinsar-m'hi i caminar o rodolar.

Gran mestre Jesús Moncada, director excels dels fils que fan bellugar tots els personatges que desfilen per "Camí de sirga". Us retro el meu homenatge de dona gran que de nena va viure esdeveniments molt semblants als que expliqueu en el vostre relat, llevat d'uns petits detalls, l'aigua, on jo vaig nèixer, era molt i molt escassa i no van destruir el poble.

M. Cinta Amenós

Calavera

2008-05-29T12:04:00.003+02:00

La fila grotesca del Hamlet, sostenint amb la mà dreta el crani empolsegat del soldat desconegut

Camí de sirga

Pere Clarimon

ADÉU A LA CASA

2008-05-29T11:43:00.005+02:00

La lectura de Camí de Sirga, deixant de banda l’immens bagatge artístic i humà que comporta, planteja el drama viscut pels que van sentir que alguna part d’ells moria enmig de les despulles d’un poble enderrocat. Sense arribar a tant dramatisme, i en circumstàncies ben diferents a les del llibre, molts de nosaltres hem sentit un buit estrany, el dolor de ser infidels a un espai, en el moment en que tancàvem per última vegada la porta de la nostra casa. Una darrera mirada per les parets despullades, per les finestres sense cortines, pels racons buits on la nostra veu canvia de so, ens omple d’un sentiment inexplicable de pèrdua, encara que el trasllat sigui motivat per un fet agradable i el lloc on anem sigui millor. La casa que deixem ha estat plena de nosaltres, de la nostra olor i les petites marques són nostres, els senyals que la nostra vida ha anat fixant per les habitacions. Qui sap com seran els qui arribaran el dia de demà. Aprofitaran els mateixos racons que nosaltres, aquells on la claror de la llum és més bona? Posaran plantes als balcons? Seran sorollosos o discrets? Pel nostre cap circula una barreja d’interrogants per un futur encara incert i de records d’un passat que sempre apareix magnificat. Per un moment ens tempta el consol que una mena d’alè nostre ha de perdurar en aquell espai, però un cop tancada la porta, sabem que ha partir d’aquell instant la casa tan sols reviurà dins del nostre pensament i que s'obre un nou escenari en la nostra vida.

Francina Gili

La Sala Venus

2008-05-29T11:41:00.002+02:00

L'Honorat del Rom és detingut una nit per la guàrdia civil en les runes del cinema, teatre i sala de ball Venus.
.................................................................................................................
"Anit li havia semblat que, en aquell solar al mig del qual va endevinar un fragment del corn de l'abundància d'escaiola pintada que presidí sempre el frontó de l'escenari per un curiós caprici del senyor Praxedes, no hi haurien cabut ni tan sols les llotges on la foscor de les sessions de cinema propiciava, amb paraules del rector, "la disbauxa de la carn" durant l'onada hipòcrita i moralitzadora subsegüent al triomf dels feixistes a la guerra civil. A les fileres més amagades, les parelles d'enamorats, indiferents a les fadeses que la censura deixava projectar a la pantalla, es lliuraven de ple a activitats força més engrescadores amb un entusiasme tan irreflexiu i comprometedor que el senyor Praxedes decidí salvar almenys les aparences: instal·là un timbre que sonava uns minuts abans del descans o de qualsevol interrupció de la pel·lícula a fi que tothom, previngut pel senyal, tingués temps de recobrar l'aspecte pudorós i cursi proposat com a model per la iconografia franquista."
.................................................................................................................
Camí de Sirga (Cap. 6.4)

Mercè de Lasa

EPÍLEG

2008-05-29T11:40:00.000+02:00

De matinada
les clarors vermelloses,
pobra Carlota,
entraren a sa cambra,
tintaren ses pupil·les.

Ombres morades,
els xiprers componien
geometries.

M. Carmen Juan

DEDUCCIONS ERRÒNIES

2008-05-29T11:37:00.004+02:00

La versió més escampada de la reclusió en un orde franciscà de l’Octavi Riera, fill d’una coneguda família d’Olot, sostenia que era una conseqüència del desengany amorós que va patir quan l’Adelina Santancana li va donar carabasses i es va prometre amb l’Agustí Torroella; però era una deducció errònia, fruit com tantes altres, de l’incansable treball de llengües ocioses especialistes en l’art de llançar rumors i de propagar mitges veritats. El cas és que, si bé era cert que el jove havia manifestat inclinació vers la noieta, i que se’ls havia pogut veure més d’un cop conversar pel passeig principal del poble, mai no havia tingut la intenció de formalitzar cap mena de compromís i des de molt jovenet abrigava el secret desig de deixar l’estil de vida convencional a què semblava abocat, per vestir els hàbits d’aquell orde monacal. Ningú no podia entendre com aquell brillant jove, fill d’una de les famílies amb més renom de la comarca, podia prendre una decisió que alguns van qualificar d’absurd caprici i altres com el producte precipitat d’una ofuscació. Potser per això els rumors sorgiren com males herbes i van derivar en conclusions que d’alguna manera justifiquessin el fet. Ni el disgust dels pares, que esperaven que el fill únic continués la nissaga Riera, ni els comentaris d’amics i coneguts van fer-lo desdir. –“Ja veureu com ho deixarà aviat. No és vida per ell”- vaticinava la gent, practicant de nou la deducció errònia. I aquest auguri alimentava l’esperança de la família, però el pas dels anys els va convèncer que allò no era un acudit passatger, sinó un projecte pres amb ferma decisió.

Francina Gili

TRÀGICA AGONIA DE LA CARLOTA DE TORRES

2008-05-29T11:32:00.003+02:00

Dues ferides
semblaren tes parpelles.
Embotornades,
dins l'estantissa cambra,
amb pena s'entreobriren.
---
Tebiors primeres
lliscaren per l'estança,
suau atmosfera.
Rojors de matinada
tintaren tes pupil·les.
---
Pobra Carlota!
Una llavor maligna
que t'embolica
en remolins agònics,
germinacions sinistres.
---
Dins el marasme
figures entrelluques;
aigües estranyes
on els llaüts no suren,
ni trenquen les onades.
---
Quan t'assabentes
que t'han buidat la casa
en crits esclates.
Dins la negror t'enfonses,
del pou ningú et rescata.

Francina Gili

Mequinensa i l'economia - La mineria i les fonts d'energia

2008-05-29T11:16:00.005+02:00

Una de les activitats tradicionals a la comarca ha estat l'extracció de lignit, amb dues èpoques de gran activitat. La primera fou durant el període 1914-23 i la segona els anys 1940-52, durant els quals Mequinensa va arribar a ser el principal proveïdor de carbó de la indústria de Barcelona. Moltes mines han estat negades pel pantà. Aquesta explotació durant els anys esmentats havia reanimat molt la navegació fluvial. El 1936 l'ajuntament de Mequinensa tenia matriculats 16 llaguts (quantitat que encara augmentà considerablement els anys següents a la guerra civil de 1936-39), que transportaven de 18 a 30 tones de càrrega. Avui dia aquest sistema de transport ha desaparegut totalment. Moltes mines van ser negades pel pantà i altres van anar tancant amb els anys. Actualment només resta oberta una mina de lignit, explotada, amb sistemes moderns i mecanitzats, per la Cooperativa Minera del Baix Cinca. Això no impedeix que gran part de la població (unes 300 persones) visquin encara d'aquesta activitat, ja que bona part dels minaires mequinensans treballen actualment a les explotacions lignitíferes de la Granja d'Escarp i Almatret. El pantà de Mequinensa, construït entre el 1957 i el 1964, implicà un embassament del riu que va transformar fonamentalment la fesomia del municipi. Té uns 110 km de llargada, amb una capacitat de 1.566 hm³ i una resclosa de 80 m d'alçària. La central hidroelèctrica de Mequinensa, que és explotada per l'ENHER, és una de les més grans de l'Ebre. La seva potència és de 324 000 kW i produeix uns 545 070 000 kWh. Actualment hi treballen una cinquantena de persones.

Rafaela Pujol

TANKAS

2008-05-29T11:12:00.000+02:00

Jesús Moncada,
a la guerra ens situes
que, desolades
les terres i aigües queden
esquelets, pols i penes

L'apotecari,
quan el sergent pregunta,
I, sol anàveu?
dúieu alguna cosa?
Sí... l'esquelet dins, capsa.

Entra, Susanna
esverada, en veure
la calavera,
que ella tan bé guardava,
a les mans del bigotis.

Castells recollia
els ossos dins la capsa,
els guardaria
amb cura dalt les golfes
propietària n'era

d'aquella capsa
Susanna no volia
per res, desprendre's.
L'Honorat s'encarrega
d'enterrar les despulles.

Quan la Carmela
de l'atac anuncia,
molt greu estava,
l'Honorat necessita.
Ai, ai... pobra Carlota.

L'últim capítol
només queda l'epíleg
"Camí de sirga"
amb esforç jo llegia
gust i plaer sentia.

Maria Castro

La garbinada negra - Capítol V

2008-05-29T11:08:00.005+02:00

... la Carlota s’hi quedà immòbil com una cariàtide.
La Carlota de Torres, com aquestes figures hermosíssimes de dona, que des de l'antiguitat ornaven les façanes i ajudaven a suportar els edificis, s'hi veia: suport, ànima, vida, batec de Mequinensa. Imprescindible perquè la vila seguís existint.

S’hi va quedar amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals, no veia res del paisatge proper, res de la realitat d’aquell matí.

Ja feia temps que vivia en un món, el seu món: amb el pare viu, les mines rendint a plenitud, els llaüts plens de lignit solcant l’Ebre amunt i avall... Acatada, obeïda i respectada pel poble senser, autoritats de tots els braços incloses.

Hi ha qui amb els dits d’una mà, fa com si toqués el tambor. Altres fan saltar una cama rítmicament. Ella només premia amb força el braç endomascat de la butaca. Intentava dissimular la frisança que la consumia, només ara i adés preguntava l’hora a la pacient Carmela.

Josepa vendell

Oh! HAMLET

2008-05-25T17:34:00.008+02:00

“La fila grotesca del Hamlet panxut amb uniforme i tricorni, sostenint amb la mà dreta el crani empolsegat, va ser el tema favorit dels darrers dies de la tertúlia del Cafè del Moll. ...
La veu de la Susanna va destarotar l’escena de la tragèdia shakesperiana, trasplantada de les bromes nòrdiques del cementiri d’Elsinor de la bella Dinamarca, a la vora de l’Ebre. El guardia civil deixà anar la calavera, que caigué amb un soroll tètric dins la capsa, damunt la resta de l’esquelet, i se’n va anar en oris l’ardit per desemmascarar el criminal que havia intentat fer desaparèixer els darrers rastres d’una malifeta comesa segurament feia molts anys”.

Shakespeare, en la seva l’obra Hamlet va aprofundir en el dubte, un dels trets característics de l’ànima humana.

“Ser o no ser, aquesta és la qüestió:
si pensa amb més noblesa qui suporta
dards i fonades d’ultratjant fortuna,
o aquell que s’arma contra un mar de penes
i amb les armes s’hi oposa per finir-les.
Morir, dormir: res més. I dir que acaben
amb un son les tristors i els mil encontres
dels quals la carn és natural hereva,
és una fi que desitjar caldria
devotament. Morir, dormir. Dormir!...”

El talòs guardia civil no hauria pogut pensar mai que, uns anys enllà, tindria l’honor de ser esmentat, en un minúscul fragment d’un llibre escepcional, juntament amb el príncep de les lletres angleses, William Shakespeare.

Millor, però, que no ho sabés. Aquell diguem-li home (homínid) era la imatge de la summa ignorància i de totes les mancances. Només amb el seu alè tacaria la memòria de l’autor de la història del desgraciat príncep de Dinamarca.

Josepa Vendrell

Tankas inspirades en el capítol 5.4

2008-05-15T13:41:00.000+02:00

Venecianes
les màscares que amaguen
les seves cares.
Carnaval a la vila.
Dolça, dolça Malena!
................................................................................................................
L'Aleix la pinta
als murs del convent, nua.
Tots dos s'estimen;
viuen l'amor amb joia.
Feliç, feliç Malena!
................................................................................................................
La cruel guerra
els somins d'amor trenca
quan els separa.
No es tornaran a veure.
Trista, trista Malena!
................................................................................................................
L'Aleix moria
lluny de la seva terra.
A Mequinensa
noticies espera.
Pobra, pobra Malena!
................................................................................................................
Vol ser enterrada
amb màscares ocultes
sota la roba.
El cor ple d'enyorança.
Adéu, adéu Malena!

Mercè de Lasaer.........................................

.......................................................................

BELL SOMNI

2008-05-15T12:55:00.000+02:00

S’hi va quedar amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals. El seu pensament però era lluny del que hi havia en aquells moments a l’altre costat dels vidres. La imatge tranquil·la que oferia la placeta que l’havia vist créixer res tenia a veure amb el tràfec d’imatges que circulaven pel seu cap. Uns nens que corrien darrera una pilota donaven pas a uns altres que patinaven i tot seguit n'apareixien uns tercers que anaven amb bicicleta i ell sempre enmig de tots. Ho volia pensar amb força i va tancar els ulls per veure-ho millor, sense que cap destorb extern distregués aquell pensament que el feia tan feliç. Amb els ulls de la imaginació tot funcionava perfectament: la pilota obeïa el seu peu i anava directa a la porteria, els patins lliscaven suaument sense entrebancs i la bicicleta semblava volar. Quin tip de donar voltes i més voltes es va fer! Era tan bonic que no volia que allò s’acabés mai. Per això va sentir com si alguna cosa es trenqués dins del seu cervell quan una veu va estripar el bell somni: "Que no t’has begut la llet encara? Si no menges no et posaràs mai bo."

Francina Gili

El Nelson davant la garbinada negra

2008-05-15T12:30:00.000+02:00

Records suraven
a la casa del Nelson
i veus antigues.
De la pròpia vida
la sentia amarada.

Gran bassa morta,
de Mequinensa a Amposta
les naus no esgaien
l'Ebre ensonyat de l'alba
davant l'ira del Nelson.

Verds de maragda
la brisca esmorteïa,
grocs agrisava,
quan un dia d'octubre
apagà la Malena.

M.Carmen Juan

Amb la mirada buida

2008-05-15T12:26:00.000+02:00

Va recolzar el front al vidre amb la mirada buida, perduda enllà del finestral. Havia esperat en va que el telèfon sonés. L'agitació interior que la trasbalsava i l'havia fet anar amunt i avall de la sala, mirant incrèdula a cada passada les manetes del rellotge, havia donat pas a una lassitud extrema: no es podia enganyar per més temps, no el tornaria a veure.

M. Carmen Juan

Malena i Aleix, amor

2008-05-15T11:25:00.005+02:00

Malena fràgil
de salut desmallable.
Tardor, octubre,
natura moridora,
te'n vas anar amb ella.

I vas ser aigua,
de color verd maragda
freda de brisca
Màscares d'amor, dolces,
oh! l'amat... i esments íntims.

Fora mirades
grises d'enveja i odi,
escarnidores,
l'Aleix i la Malena
amor, colors, tendresa.

Josepa Vendrell

La Garbinada negra. Capítol V

2008-05-15T10:09:00.006+02:00

La mirada infinita, perduda en el temps, evocant dies gloriosos, en què la Sra Carlota feia i desfeia. Ara amb la mateixa intencionalitat, però amb diferent realitat. Com qui no vol acceptar el present que li toca viure, ella continua aferrada a un passat que ja no existeix...

Només els dits clavats en el domàs vermell dels braços de la cadira manifestaven l'agitació interior que la trasbalsava. Ella asseguda sota el retrat del seu pare (potser buscant protecció)ordenava a les minyones que ho posessin tot a punt per la festa del natalici de la senyora: la preparació de la plata, la cristalleria fina, les millors estovalles; tot plegat una bogeria, un disbarat. El seu estat neguitós li feia dir: "No vénen", "¿Quina hora és, Carmela? -Dos quarts de quatre, senyora".

Maria Castro

CAPÍTOL V – “Capítol de la Carlota”

2008-05-15T09:46:00.003+02:00

Amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals, semblava la imatge viva de la mort. Tot i que s’esforçava per amagar-ho, transmetia el seu dolor amb una intensitat que envaí la sala.

Un silenci espès omplia tots els espais. Només les seves mans blanques i fràgils com el floc de neu, demanaven una ajuda que mai s’hagués atrevit a demanar amb paraules.

Jossie Casanovas

HAIKÚS i TANKAS

2008-05-15T09:44:00.000+02:00

La mort de l'Estefania

La matinada
preludi de tronada
morí l'Albera

L'hàbit de monja
amb què ella acostumava
a disfressar-se
les seves mans prenia
quan la mort l'esperava
.........
Aquell octubre
esmorteïa brises
verd de maragda
grogors esplendoroses
en hortes perduraven
.........
Les naus salpaven
la vila, adormida
ensonyat l'Ebre

Quedaven sendres
memòries perdudes
naus ben desfetes

Pere Clarimon

Recurs literari

2008-05-15T09:20:00.014+02:00

"El matí de tardor, esgarrifat per un preludi de tronada..." va sentir com se li esquinçava l'ànima i va prendre una decisió que va canviar la seva vida. Va agafar aquella motxilla vella, la va omplir de records i va fugir de matinada, acaronant les fulles seques que omplien el portal perquè no alertessin ningú. Sabia que si sentia només una paraula o endevinava un gest, fóra incapaç de prendre aquella decisió...

Anys més tard va tornar... però tot era diferent...no va reconèixer ni el poble, ni aquells racons que tan presents havien estat en la seva memòria, ni les persones, ni els amics...
Es va convertir en un vell solitari amb un munt d'històries que bullien dintre del seu cap, però que a ningú li interessava d'escoltar.

Jossie Casanovas

ELS RECORDS DEL NELSON - Capítol IV ... I ELS MEUS

2008-05-15T09:10:00.000+02:00

"... Després de canviar la malmesa, féu una repassada a la nau, s'assegué a la popa i es deixà endur pels records..."

En arribar al poble, vaig voler anar a la casa on tantes bones estones hi havia passat... la vaig trobar vella, bruta i malmesa; però, malgrat tot, la pols no va poder enterrar tants records: el jardí ple de flors que vèiem de la finestra de la cuina estant, mentre ens menjàvem aquells pastissets fets amb el cor d'una àvia feliç de compartir uns temps de la seva vida amb els seus néts, la llar de foc on se'ns havien "socarrimat" algunes torrades, el bosquet on anàvem a berenar, les cireres i les figues que més d'un cop ens havien explotat a l'estómac, les olors, els colors, les il·lusions... tot es barrejava en una conjunció perfecta.

Però ara, res d'allò ja no existia, no quedava més que una casa esquinçada pels records i uns sentiments mal dibuixats entre l'ombra de quatre mobles vells.

Jossie Casanovas

EBRE ENSONYAT

2008-05-09T17:53:00.003+02:00

Els llaüts solquen,
llisquen l’ensonyat Ebre
d’alba propera,
no van de dret, l’esgaien
en un solc d’aigua amiga.

Josepa Vendrell

La Garbinada negra

2008-05-08T17:10:00.003+02:00

Per Maria Castro

J.MONCADA - CAMÍ DE SIRGA

2008-05-08T16:58:00.003+02:00

"... quan amainava el rampell de fúria, el Nelson es penedia
d'haver maleït els rius..."

Per Jossie Casanovas

Desolació (Joan Alcover - Maria del Mar Bonet)

2008-05-08T13:40:00.004+02:00

Aquest poema de Joan Alcover ens pot acostar al sentiment de desolació de la Carlota de Torres per l'ensulsiada del seu món.

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

AGONIA - CLAM

2008-05-08T13:01:00.000+02:00

Camí de sirga. Quarta part.
"La garbinada negra"

És potser el capítol més dur, més descarnat. Els sentiments es mostren amb una nuesa que fa esborronar.

Tretze anys d’incertesa, de viure la destrucció, ara sí, ara no... L’angoixa de no saber on anirien a petar. De veure i viure en un ambient que moria a poc a poc. De perdre el riu com a ofici, de perdre les mines com a feina.

La guerra civil va obrir el llarg camí de la destrucció, moral més que física. Els que van morir van ser els primers veïns que van viatjar amb Hades, el déu dels morts, cap l’ínfern, el seu regne subterrani.
I així, es va iniciar una llarga, llarguíssima agonia, amb estones d’alleujament i fins i tot d’oblits momentanis, de viure corroïts per la pesta.

El vell Nelson no comprèn com el riu no es rebel·la i no fa una acció de destrucció total de les obres dels pantans i recupera la seva vida. És debades que esperi la reacció de la natura, els hòmens i la Dictadura en el seu afany de dominar-ho tot i castigar el poble republicà van poder més i van vèncer.

Era un dolor que ni en mil crits es podria plasmar, ni en mil rèquiems de música clamorosa es podria descriure; les nits d’insomni, l’angoixa de viure cada dia, el neguit de despertar i només veure llaüts esberlats que es podrien lentament i de cuidar-los amorosament malgrat tot.

Ells també es podrien lentament de cos i d’ànima. Van haver de buidar les cases i veure com les ensorraven amb records, alenades, suors, morts i pell i vides dins. No van embogir perquè no van voler, sembla que no hi ha humà que pugui resistir aquesta agonia, però ho van fer. Ells van viatjar, en vida, amb Hades, i encara que van oferir donzelles com si fóssin Ifigènies, als déus (Ebre, vencedors) per aconseguir una mica de clemència, no, no va ser així i el destí fatal decidit per la Dictadura es va complir. I, ja mesells, van deixar de patir.

Josepa Vendrell
30 d'abril de 2008

MEQUINENSA EN EL RECORD

2008-05-08T11:44:00.008+02:00

L'intercanvi d'activitats entorn de la novel.la de Jesús Moncada, Camí de Sirga, m'ha permès descobrir un poble que, més enllà de la severitat externa dels seus carrers geomètris amb cases uniformades, acull una gent amable, oberta al món i a la cultura.

Gràcies a totes les persones que van fer possible aquest intercanvi.

La terra,tan acollidora com la seva gent, també ens va obsequiar amb plaents flaires i variats colors.
M. Dolors Cerdanya

TANKAS Capítol IV

2008-05-08T11:23:00.002+02:00

Esgaiat Ebre,
les naus trenquen tes aigües
salpen a l’alba.
En la vila adormida
la son fuig de les cases.

Silencis tallen
corrioles i politges.
Desperta’t vila!
Treballs de peonades,
grinyols quan neix el dia.

Nelson escolta
sorolls imaginaris
ple d'enyorança.
Desitjos impossibles,
records sense esperança.

Despert somia.
La por i la incertesa
omplen ses dies.
La vila que estimava
mai més cobrarà vida.

Certesa amarga,
d’un somni, d‘un miratge,
boja quimera.
La nau Verge del Carme
la lenta mort espera.

Enviat per Madamfransuà - Francina Gili

RÀBIA IMPOTENT

2008-05-08T11:19:00.002+02:00

Hi anàvem sovint. Era una platja on tot era harmònic; amb la mida justa per no imposar quan aprofitàvem els agraïts dies de setembre, els millors de la temporada, fent la darrera remullada en les seves aigües transparents, ni resultar feixuga a ple estiu quan més s’omplia de banyistes. El caminet que hi portava, tot i ser de bon fer, impedia l'afluència d’aquells que preferien instal·lar-se a peu de cotxe. Valia la pena l’esforç del trajecte, deixant enrera roques i pins i a les envistes d’aquella meravella natural, sentíem el goig íntim de contemplar la bellesa en estat pur. Per això la notícia en un diari local que una immobiliària pensava profanar el nostre santuari, parcel·lant la cara de muntanya que donava a mar, ens va omplir d’estupefacció i de ràbia. Allò suposava una invasió de cases, camins, cotxes i persones, i desfer per sempre la visió del lloc feréstec. Qui havia perpetrat aquella malesa? Com era possible que es pogués atemptar contra un entorn mil·lenari omplint-lo de ciment sense que ell mateix es revelés d’alguna manera? Aquestes eren les preguntes que ens fèiem amb angoixa impotent i amb la secreta esperança que algú tingués el seny d’impedir-ho. Com quasi sempre, el desig i la realitat no solen anar de la mà i el disbarat es va dur a terme deixant-nos orfes de raó i de platja. Bé, la platja encara hi és però ja ha perdut tot l’encant que l’envoltava i hem deixat d’anar-hi. Ara és una més de les moltes cales malmeses de la nostra costa que més que brava es podria qualificar de mal domesticada.

Enviat per Madamfransuà - Francina Gili

2008-05-08T11:18:00.000+02:00

"Mentre se n'anava cap a la Costera del Forn, on van informar-lo de la detenció de l'Honorat del Rom, recordà el final d'aquell viatge amarg des de Faió, feia cinc anys. Quan atracà als molls de la vila i va amarrar el vaixell al costat dels que feia temps que s'hi podrien, ja sabia que ni el Verge del Carme ni ell tornarien a navegar mai de la vida."
Camí de Sirga (Cap. 4.4)

Mercè de Lasa

RECORDS EN BLANC I NEGRE

2008-05-08T11:17:00.002+02:00

Vaig tornar al poble on tants estius havia passat de petita i un sentiment de pèrdua m’envaí. Els racons que havia fet meus a còpia de matins i tardes corrent amb altres nens semblaven haver desaparegut, i amb ells un seguit de vivències. El meu cervell conservava una mena de pel·lícula intransferible molt sensible i aquell canvi de decorat feia trontollar el guió que tants anys m’havia acompanyat. Intentava recrear escenes pensades en blanc i negre com les velles fotografies que he contemplat tantes vegades però allò ja no existia. On hi havia una botigueta de llaminadures s'alçava una casa nova amb una sucursal bancària; el vell cafè s'havia convertit en hotel i al carrer Major no hi vaig saber reconèixer res. Què se n'havia fet de les cases que jo recordava? Les havien enderrocat o les havien disfressat amb un vestit nou per despistar-me? Segurament pels habitants actuals la imatge que jo tenia del lloc, un poble d’interior abocat a la pagesia, era pitjor que la que ofereix ara, molt més moderna i endreçada, però no era la meva, la que el pas del temps ha idealitzat.Vaig pensar que en la meva absència el poble m’havia fet una malifeta; com si hagués tingut la gosadia de voler viure pel seu compte, i per uns instants em vaig sentir traïda. Certament era tan bonic com ingenu pensar que tot allò romandria inamovible per tal que jo gaudís plenament dels meus records. Aquest sentiment instintiu va donar pas a una reflexió més madura: “La culpa és teva per haver-hi tornat després de tants anys” –vaig dir-me- “Què esperaves? Que tot continués igual? Que potser no has canviat tu també?”

Francina Gili

MEQUINENSA-UN VIATGE "VISCUT" TOT I QUE NO REALITZAT

2008-05-08T11:10:00.000+02:00

No sé ni com començar aquest escrit... haig de confessar que és de les poques vegades que m’he quedat sense paraules. Més o menys encertada sempre m’acaba sortint alguna cosa, però avui no és fàcil.
També penso que sóc una persona afortunada perquè sé que tinc bons Amics, però també aquesta vegada, m’heu deixat ben “fora de joc”.
O sigui que no sé pas com me’n sortiré, però el que sí sé és que no puc quedar-me callada després d’haver rebut tant!
Tenim un petit “dimoniet” entre nosaltres... crec que més d’una ja us n’heu adonat, és una “Verge Màrtir” que ha fet possible que m’arribés aquest alè d’aire, de companyia, de comprensió, d’ànim, en definitiva: d’amistat. De la seva mà he compartit aquest viatge i tots els racons que anàveu redescobrint d’una terra tan ben dibuixada pam a pam per Jesús Moncada i he conegut aquestes persones que us van rebre amb els braços oberts i que gràcies al nostre “dimoniet” m’han fet arribar aquestes paraules i les seves signatures que em sento meves, però que vull compartir amb totes vosaltres, perquè en sou “copropietàries”.
Només us puc dir a totes moltes gràcies, senzillament perquè us les mereixeu!
Jossie Casanovas

La Garbinada negra. Capítol III

2008-05-07T11:59:00.001+02:00

Les xerrameques del Saló

La Teresa Solanes va dir que haurien de anar a parlar amb el Sr Cardenal, a veure si hi podia fer alguna cossa.

La Nàsia Palau contestà que sí ja que ella havia donat molts duros per la teulada de l'Església.

La Cinta Ribera, parenta d'un capità de la guàrdia civil deia que hi estava d'acord, movent el cap de dalt a baix.

La Pepita Nicolau, cunyada del Sr Alcalde deia que l'hi explicaria tot a la trobada familiar del diumenge

La Feliça D'albera, germana de l'Estafania, sempre deia que el millor que podien fer era no deixar-los participar de les festes del poble.

Les cotorres deien:

- l'Estefania d'Albera deia "era un cavaller de cap a peus"
- La Teresa Solanes comentava "era un mascle encisador"
- La Nàcia Palau puntualitzava "un general d'intendència"
- La Isodora Rubió sospirava en un "Rodolfo Valentino"

TANKAS

La pols negrosa
del saló de les Verges.
Que la terrada,
destrucció primera,
la Teresa neteja

L'apotecari
que detingut el porten,
per la cinquena...
cap a la Plaça d'Armes
exclamà la Teresa

Vella serventa
amb agrors evocava,
maleït dia
que els camions arriben,
els carnavals s'aturen

Aigües de l'Ebre
tèrboles, enrogides
de la crescuda.
Carlota II et lliguen
i, que la mort, t'hi espera

Jaume de Torres
eximit de defectes
per la Carlota.
No salva ni la crisi
del lignit que perilla

És un Adonis,
diu la filla Carlota.
Un joiós mascle,
murmura la Teresa.
Valentino !...diu, l'altra!

Maria Castro

"Et deixaré la veu" Josep Tero - M. Àngels Anglada

2008-04-24T10:52:00.001+02:00

Aquest poema el dediquem a Jesús Moncada, al seu “Camí de sirga” i a la gent de Mequinensa. Ell ens ha deixat les paraules i ara té els llavis closos, però els qui hem tingut el privilegi d’assaborir-les comptem amb la nostra veu per escampar-les.

Et deixaré, si vols, la veu
mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
i l’aspre foc que els encadena:
són teus i en canvi et prendré un poc
de la teva llarga tristesa.

Carlota de Torres

2008-04-24T10:03:00.001+02:00

Casal sens vida,
has conegut la joia
d'uns altres dies.Senyora gran, Carlota,
enmig de pols sospires.
.
Sense esperança
només records et queden;
l'enyor et mata.
Mirant per la finestra
les hores mortes passes.

Francina Gili

L'harmònium

2008-04-24T09:54:00.007+02:00

........................................................................................................................................................................
En la celebració dels funerals d'aniversari del senyor Jaume de Torres d'any en any, l'assistència minvava.
.........................................................................................................................................................................
"De l'església plena de gom a gom, amb el pròcers en ple i mossèn Ambròs fent mans i mànigues, dilapidant cera i encens, escarrassant-se a l'hora de cantar les exèquies per tal de recuperar el favor de la família Torres, havien arribat a l'esquifidesa del darrer funeral al qual, fora d'elles, senyora i minyones, emblanquinades per la cerçada que va desencadenar records i comentaris entre la parròquia del Cafè del Moll, solament havien assisit una dotzena de persones, un grup a penes visible en la immensitat del temple que l'harmònium aviciat per la Internacional encara engrandia més, omplint de ressonàncies les naus laterals, on algun reflex perdut dels ciris del túmul feia lluir plata de canelobres o revifava blancors marcides de tovalles."
.........................................................................................................................................................................
Camí de Sirga (Cap. 3.4)

Mercè de Lasa

EXCURSIÓ A MEQUINENSA

2008-04-24T09:50:00.001+02:00

Tots esperàvem
i il•lusió ens feia
fer aquest viatge.
Són els protagonistes:
Moncada i Mequinensa.

Som dins el cotxe
i comença la ruta.
Tots s’aparellen
i així de mica en mica
presentacions vénen.

Tots aplaudiren
aquella bona idea:
repassar el llibre,
i d’aquesta manera
el terreny preparàvem.

Bona arribada,
quan un cop a la vila,
a tots ens feren.
Mai podrem agrair-los
tant honor i acollida.

Fou l’alcaldessa
qui molt ens informava.
La regidora
d’àrea de cultura,
també ens documentava.

Som al migdia,
i tots fem cap a taula.
Fruïm de l’àpat.
Comencen les converses
i fem amistats noves

Un grup molt maco
formàvem amb les dónes
de la Lectura.
Cronistes dels fets eren
fotos ho confirmaven.

A mitja tarda,
tots junts ens dirigírem
cap on reposen
les cendres dels Moncada
i homenatge els retérem.

Rosa M. Vila

El carcam consistorial.

2008-04-24T09:27:00.007+02:00

Els components amb vot i veu de l’Ajuntament actual amb l’alcalde al davant, que així no van haver de pagar els guarniments de la recuperada església.
Camí de Sirga. Tercera part. Cendra de calendari
Carcam → Carca: Reaccionari. Persona d’idees retrògrades. Partidària d’institucions pretèrites, que va contra el progrés. Dicc. De la Llengua Catalana-IEC.Carca: Reccionari carlí. Dicc. Etimològic Complementari de la Llengua Catalana (Joan Coromines) Vegis també: CarcundaCarca: Persona retrògrada. Dicc. de la Lengua Castellana (DIGEC)Carcan (francès). Argolla pública on es posaven per vergonya, els delinqüents (Dicc. de la llengua Francesa)
Josepa Vendrell

COTORRAM DE SALÓ

2008-04-24T09:25:00.001+02:00

-Són uns bàrbars- declarava solemne la Quimeta Bonaterra.
-Sí, i uns indesitjables- proclamava decidida la Paquita Pi.
-I uns... uns depravats- sentenciava per fi l'Amanda Quatrecases sempre indecisa, després de descartar el qualificatiu de perdularis per trobar-lo massa tou.

Francina Gili

Sant Jordi

2008-04-24T09:10:00.001+02:00

Ahir al nostre país, i abans d'ahir a l'Escola, es va viure una diada de Sant Jordi esplèndida i lluminosa. Si us adreceu als blocs de la Maria Castro i al de la Jossie Casanovas en podreu veure reflexions i, fins i tot, un vídeo.

Les mines de Mequinensa

2008-04-24T09:10:00.000+02:00

Enviat per Rosa M. Vila

RECORDS ESTREMIDORS

2008-04-24T09:06:00.009+02:00

Els records acudien, s'acarnissaven en ella. De sobte va sentir un piano, el so d'una melodia familiar, una música que feia molt de temps que no escoltava. Va estremir-se. Era la mateixa música que l'any 1925 tocaven en aquell cafè que tant va sovintejar. Però ara no sentia al costat la presència de l'Enric. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure el dia que es van conèixer, el viatge que van fer plegats fins aquell poble que semblava la fi del món, les nits de xerrades inacabables en aquell local, on el pianista solia tocar aquella peça que ells van adoptar com a seva i de ningú més, i que ara estava sonant. Tot el pes de l'absència i el dolor per la certesa del mai més, la van colpir.

Francina Gili

Conte inacabat…

Els records la perseguien i la turmentaven. Un dia, de sobte, una amenaça de tempesta li obrí en el seu interior una visió llunyana. Un calfred li va recórrer de cap a peus. El remolí del temps va trasbalsar-la; va reviure en la seva carn records inoblidables, que semblaven demanar-li entrada. Va estremir-se. Era el mateix murmuri, el mateix embarbollament en la parla, de molts anys ençà. Tot ressonava i una veu cridava –Mariona! Però ara, ella, no sentia al costat la presència d’aquesta identitat que l’atreia. El camí que conduïa cap al poble se li feia inacabable. La por la confonia i es quedà de cop i volta clavada com un espantall, sense poder cridar ni moure’s, fins que albirà entre les llums rogenques del capvespre, una espurna de llum que sortia d’una finestra. Sense saber com ni de quina manera, es trobà en el llindar de casa seva.

Rosa Vila

Els records acudien, s’acarnissaven en ella. De sobte va sentir el pes d’un dolor empresonat durant tots aquells anys, que s’havia esforçat per esborrar de la seva memòria, sense haver-ho pogut aconseguir mai. Va estremir-se. Eren les mateixes ombres que l’any 1938 la van obligar a marxar cap a unes terres desconegudes, fredes i esquerpes, on no s’hi va sentir ben acollida, sinó tot al contrari, s’hi va trobar com una estrangera que no acabava de trobar el seu lloc. Ho havia deixat tot enrere, fins i tot ella mateixa, i sentia com a poc a poc s’anava buidant per dintre. L’únic record que li quedava era el del seu fill que aquell mateix dia havia marxat al front i no n’havia sabut res més. Sempre el recordava al seu costat i es penedia de no haver-li impedit que marxés, però s’aferrava al record per poder sobreviure
Però ara no sentia al costat la presencia del fill, de cop tot va ser diferent. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure la sensació que li va produir quan per primer cop li va dir mare, el viatge que van fer junts per celebrar unes bones notes a l’escola, les nits de tempesta quan se li apropava amb qualsevol excusa perquè estava mort de por i no ho volia reconèixer....

En aquell moment, ella va saber que ja no el tornaria a veure....

Jossie Casanovas

La planeta inexorable de la Carlota de Torres i Camps

2008-04-24T08:57:00.004+02:00

La Carlota de Torres i Camps és el personatge més esmentat per l’autor. No hi ha capítol que de tort o de dret, no hi surti. Ha estat l’ase dels cops del Moncada. Li calia un nom a qui carregar sempre tots els defectes, havia de ser el compendi dels set pecats capitals, de les set plagues d’Egipte, del resultat de l’obertura de la caixa de Pandora.

A la novel·la hi ha altres personatges perversos, però no hi han estat sempe presents, la Carlota sí. Ara i adés se l’esmenta i sempre és per blasmar-la, en cap moment se li dedica una paraula dolça, o clement.

La seva mort i enterrament, és la conseqüència lògica de la vida que va menar. No podia tenir altre desenllaç, va ser tirana, orgullosa, dura, inclement, escanyapobres.... És una fi treballada a consciència. S’ho havia buscat amb obstinació.

La fidel Carmela és la seva única companyia i protecció. La nit, però, que havia d'estar més desperta que mai, els mals fats la deixen dormir i així en el moment crític de la revifalla d’abans de morir la Carlota s’asabenta de l’enrunament de la casa, de la venda de totes les finques i de l’expoli absolut dels hereus. És la fi.

Jesús Moncada, amb la Carlota, desdiu la seva bondat íntegra, mostrada en cada capítol. Se suposa que hi havia d’haver un contrapès, que fes que cada personatge quedés ben delimitat. I li va correspondre a ella.
Josepa Vendrell

El cafè del Moll - Martí Marimon i Aguadé

2008-04-20T09:25:00.001+02:00

En Martí Marimon i Aguadé és fill d'una nostra companya de les classes de "Camí de sirga". Arran de la lectura de Camí de sirga i de l'obra de teatre L'aigua va compondre aquesta descriptiva peça musical en què ens és fàcil d'imaginar-nos els vilatans que acudien al Cafè del Moll. Si voleu saber més coses d'aquest jove músic i filòsof poeu adreçar-vos al seu blog.
http://consideracionsdelavidarara.blogspot.com/

Els jugadors de cartes del Cafè del Moll

2008-04-17T11:17:00.002+02:00

Mentrestant, l'Honorat va convertir-se en espectador assidu de les partides de cartes. Assegut vora els jugadors, observava, escoltava i aprenia amb avidesa no solament els secrets del joc, el que menys li importava, sinó alguna cosa més amagada, un solatge vilatà vell com els rius, present en les figures congregades al voltant d'una taula amb el pretext d'unes cartes.
M. Carmen Juan

Viatge a Mequinensa

2008-04-17T11:09:00.002+02:00

Jesús Moncada
ens porta a Mequinensa
i ens fa reviure
la vida de la vila
i els seus protagonistes.

El seu paisatge,
conflent entre Ebre i Segre,
té per corona
el castell fortalesa
que de molt lluny s'albira.

La terra seca,
amb hortes d'oliveres.
Les cases noves,
membrança d'aquell poble
que les aigües negaren.

M. Assumpta Gannau

El vell Nelson camina entre les runes de la vila

2008-04-17T10:53:00.003+02:00

"La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruïa places, retornava gent, però el vell Nelson s'adonava que el record no li responia amb precisió. Tanta runa acabava per confondre'l. La vila que reedificava amb el pensament no era la d'abans. Congregava famílies en llocs erronis, es desencaminava a causa de munts de totxos, bigues trencades, marcs estellats de portes i finestres, ferros de balcons o galeries..."
------
Camí de Sirga (Cap. 2.4)
Mercè de Lasa

HAIKÚS Camí de Sirga

2008-04-17T10:42:00.003+02:00

En Pere Clarimon a començament de curs ens va dir que ell llegiria tot el que s'hagués de llegir i que treballaria de valent, però que a l'hora de fer poemes no hi comptéssim perquè no n'havia fet mai. Per això ens alegrem tant dels primers haikús del Pere. I és no podem dir mai: "D'aquesta aigua no en beuré". Felicitats!

PARRUPEJAVA
LA FOSCOR DEL BOSCATGE
NIT DE SILENCI

LLAMPECS MINÚSCULS
SUPERFÍCIE NEGRA
NIT TREMOLOSA

LA NIT FUMOSA
S’ENDINSÀ DINS DE L’EBRE
DE PELL PINTADA

SIRGANT VIATGE
CAIGUÉ LA GARBINADA
L’EMBOLCALLAVA

UNA LLUM DURA
UN ALTIPLÀ DESÈRTIC
SÓN ELS MONEGRES

I VA ESLLISSAR-SE
LA TÈBIA ALENADA.
COMENÇÀ A PLOURE

LES VERGES MÀRTIRS
AL SALÓ RESPLENDEIXEN
L’ÀNIMA CALMEN

UNA GRAN FOSCA
LA NAU EMBOLCALLAVA
LA TACA NEGRA

LES POLLANCRADES
A LA TARDOR DAURADA
RIBEREJAVEN

ENTRÀ SETEMBRE
ESTOL DE FULLES MORTES
L’EBRE PORTAVA

Pere Clarimon
10 d'abril de 2008

ÉS MIRACULOSA L'AIGUA DEL CARME ?

2008-04-17T10:33:00.003+02:00

L'Estefania d'Albera bevia Aigua del Carme. Era una manera dissimulada de beure alcohol. En aquells temps s'utilitzava com a remei pel mareig, pel mal de panxa... Per moltes dones era el seu matapenes i passaven de l'ampolla de l'Aigua del Carme a la bóta de vi del celler. Iniciant-se així a l'alcohol.
Maria Castro

Pantans de Mequinensa i de Riba-roja

2008-04-17T10:27:00.006+02:00

Vista general dels pantans
Pantà de Riba-roja
Pantà de MequinensaMaria Castro

La fugida precipitada

2008-04-17T10:10:00.007+02:00

M'agrada molt la descripció de la fugida que es produeix en el dol que acompanya l'enterrament del senyor Jaume de Torres.
Al crit de "és un gos rabiós" l'autor mou la multitud d'una forma molt divertida. Així tenim: "les tripulacions dels llaüts a les botigues, els qui s'atrinxeren a la sagristia, la dona de l'Estanislau que s'amaga a la trona ..."
Però el que trobo més enginyós és on fa que s'amaguin: les autoritats, els polítics, el capellà... (podríem dir les forces vives del poble) a la garjola ! La senyora Isidora s'amaga al confessionari, on segons les males llengües s'ho feia amb el capellà; on es podia amagar millor? Així ja queda tot perdonat ! Qui tenia les claus del magatzem de l'Ajuntament on s'hi van trobar les finísimes calces?... L'alcalde, l'agutzil...vés a saber !
I el taüt del Sr Jaume Torres que va ser atropellat pel bombo de l'orquestra? Qui ho podia fer millor !
Maria Castro

Tanka, capitol 5

2008-04-17T10:01:00.002+02:00

Civil brigada
agosarat tricorni
caigué a la tina
salada d'arengades.
Enjogassada sorna.

Maria Cinta Amenós

CAMÍ DE SIRGA, de Jesús Moncada. Comentari del concert

2008-04-10T08:14:00.005+02:00

Un gran concert, per l’ambició i la complexitat del tema; per la instrumentació, que és esplèndida, quasi perfecta. Un concert que omple l’esperit, que el purifica, que el fa vibrar, tantost alegre, amorós, divertit; tantost tempestuós, violent, trist.

Tots els instruments de la gran orquestra s’hi llueixen a fons: les cordes hi comuniquen el dramatisme, el sentiment, la grandesa que l’obra requereix, els instruments de vent sobre tot les flautes travesseres i els oboès, la delicadesa, la finor de l’expressió dels sentiments íntims. El piano amb la seva presència individual es fa imprescindible, tant si expressa la joia, la platxèria dels dies de l’Edèn, com els moments íntims de l’amor delicat i intens de la Malena i l’Aleix, andantino amoroso. Un amor semblant al del Nelson i la Júlia, on l’arpa hi posa els arpegis de l’instrument dels àngels o dels déus, andante maestoso.

La percussió amb tots els seus recursos, ens fa viure el dramatisme furioso dels actes que gesta el riu pare, l’Ebre. Les crescudes, els canvis de vent, la guerra que hi circula com a camí directe, originen moviments carregats de força, on tota l’orquestra hi participa amb intensitat quasi demolidora, es diria en tempos: furioso o amb tutta forza.

Hi ha moments que el réquiem es fa necessari, hi ha massa dolor, massa separacions, al front, als camps de treball, als de concentració. I massa misèria en els que queden al poble. Quan s’enderroca el pont no hi ha prous timbales i metall, per expresar el dolor del vilatans en veure’s empesos a fugir, però, cap on?

Hi ha moviments que tenen la pau i la tranquíl·litat d’un andante: quan es refereix a la vida quotidiana, a l’anar fent, a les tertúlies als cafès, els jocs dels infants, al xocolata del Saló de les Verges Màrtirs, les elucubracions històriques de l’Honorat del Rom. La personalitat, la humanitat del cor immens del Nelson, hi té un solo de violí que emociona.

La Carlota de Torres queda diluïda entre els horrors de la guerra, les barrenades, la fugida en tromba dels caballs i el munt de desgràcies que ha de suportar el poble, drammatico.

I com a nexe d’unió la frase sempre repetida: la bondad de cor, el bon fer de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 d’abril de 2008
Josefina Vendrell Olivella

Comptabilitat

2008-04-10T07:58:00.010+02:00

“D’acord amb la comptabilitat de l’Estanislau Corbera, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria...” Camí de sirga

D'acord amb la comptabilitat de la Lluïsa, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, aquella veïna primfilada del primer tercera havia anat tres vegades a exposar-li les seves queixes.

La primera es va produir quan, en horari nocturn, va trucar a la porta per queixar-se del nou propietari del cinquè segona que havia començat una sèrie d'obres; segons ella deduïa pel soroll allò repercutia en la seguretat de la finca. No cal dir la quantitat de diligències que la Lluïsa va haver d'endagar per tal d'esbrinar la legalitat d'aquelles obres.

La segona queixa va tenir lloc al vestíbul, quan la mateixa veïna la va abordar sobtadament exigint-li que fes alguna cosa amb la porta d'entrada, que quan es tancava feia un soroll que arribava a la seva delicada orella i no la deixava dormir. Potser tenia raó, encara que ningú fora d'ella havia fet esment d'aquella fressa. Aquest cop les diligències i la corresponent reunió van acabar amb un canvi de molla i no amb un canvi de porta com ella pretenia.

La tercera queixa, i potser la més fundada, la va causar el gos del veí de l'entresòl tercera i les flaires que emanava just sobre la galeria de la veïna rondinaire. Uns amos que el deixaven tot el sant dia al pati i no tenien gaire present l'hàbit de la neteja, la van embolicar en una situació d'enfrontament molt desagradable, totalment impropi de la persona pacífica que sempre havia estat.

Totes aquestes gangues no remunerades, i altres que van anar sorgint, la van convèncer que ser presidenta d'escala no era cap càrrec honorífic, sinó més aviat un maldecap del qual aviat va desitjar fugir.

Francina Gili

Jo vinc d'un silenci. Raimon

2008-04-10T07:58:00.004+02:00

El Nelson “caminava sense ensopegar una ànima, abaltit pel silenci feixuc. La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruïa places, retornava gent...”

Fotografia de Lourdes Granados

Tanka del viatge a Mequinensa, fet en esperit

2008-04-10T07:56:00.004+02:00

La Josepa Vendrell no va poder venir al vitge a Mequinensa. Però, fixeu-vos-hi, hi era. Dediquem aquest poema a totes les companyes que no hi eren (amb el cos...).

Anit, la bossa.
Llevada a trenc d’alba,
tothom exacte.
Arrencada a l’hora,
i ja som a la ruta!.

Passem comarques.
Entusiasta rebuda,
gent bona, bona,
a desdir. Alcaldessa,
Regidora i poble.

Tornem amb joia
a l’ànima, quin somni!
Sí, un miratge,
hi va anar l’intel·lecte,
el cos, restà en terra.

Josepa Vendrell

Haikú i tanka del capítol 5.3

2008-04-05T22:09:00.004+02:00

Mercè de Lasa

Porrera (Mequinensa)

2008-04-05T21:47:00.004+02:00

Dediquem aquesta cançó a la vila de Mequinensa, a Jesús Moncada i al Nelson (protagonista d'aquest capítol). Però quan la cantem adaptarem uns quants mots. Canviarem les paraules “Molló, Teixeta, Marrades, Sentiu...” per les que ens acostin més a Mequinensa “Molls, Ebre, llaüts...”

Estimo aquesta terra
com una amant fidel i ardent,
aquesta terra meva
que cada jorn m'encén i em pren,
pell a pell ens compartim,
cos a cos ens aprenem
i el desig ens manté vius els somnis.

Aquesta terra adusta,
mirada bruna i llavis plens,
la sento en el meu ventre
com si dins meu hi fes arrels,
tornaveu de solituds,
pas a pas la reconec
i en l´amor la sento altiva i tendra.

La meva terra em porta
camins enllà de mi mateix,
reposo quan la miro,
quan en sóc lluny tot m'entristeix,
solc a solc la sento endins,
pel desig se´m fa present
que el meu cor sense ella no batega.

Lluís Llach i Miquel Martí i Pol, 1995.

VISITA A MEQUINENSA

2008-04-03T21:22:00.003+02:00

TANKAS

Jesús Moncada,
gran geni de les Lletres,
just homenatge
amics i gent forana
plegats vàrem rendir-te.

Feliç trobada!
El poble que estimares
ens esperava.
Jornada memorable
l'amor es respirava.

Aquest gran dia
els nostres ulls veieren
què t'inspirava.
El teu gran escenari
real es convertia.
.
Amb els teus llibres
un univers creares.
Ficcions amigues
d'un poble, Mequinensa,
protagonista, l'aigua.
.
Carrers fantasmes.
indrets que s'intuïen,
Restes de pedres.
El nostre imaginari
cases reconstruïa.
.
Bressol d'un geni,
les aigües t'acaronen.
Ets vila nova
però del record no esborres
aquella vila vella.

Junts vam reviure
el goig per la lectura.
Amics i amigues,
regidora i Alcaldessa,
mercès per la rebuda.

Madamfransuà - Francina Gili

Introduïm-nos a tots els racons del bloc

2008-04-03T12:21:00.007+02:00

Encara estem sota els efectes de la ressaca d'emocions viscudes a Mequinensa. No oblidarem mai el dia que ens van regalar l'Alcaldessa, la Regidora de Cultura, la Rosa M. Moncada i les persones del Grup de lectura de la Dona mequinensana. De mica en mica ens anirem desvetllant i ho podrem anar explicant tot plegat.

De moment, per començar, visiteu la pàgina web de Mequinensa, a continuació, haureu de fer moltes parades obligatòries a diversos blocs per poder llegir: els poemes excel·lents de la Josepa Vendrell, la "Memòria d'un record" de la Rosa Vila (tan lligat a la novel·la), el record d'estels (cosit al llumí i al Nelson) i les tankas de la M. Carmen Juan, les reflexions de la Francina Gili, "La contradicció" de la Dolors Cerdanya (inspirada en la Carlota Torres), la imatge de l'Ebre de la Mercè de Lasa; el dietari, els resums, el lèxic, les expressions col·loquials, els recursos literaris; tingueu en compte, també, que s'han publicat nous vídeos: el Pere Clarimon, la M. Carme Juan i la Maria Castro (sobre el viatge a Mequinensa).

A partir d'ara "Camí de sirga" no serà la mateixa novel·la d'abans del viatge; esdevindrà, encara, més entranayable.

Matinada a l'Ebre

2008-04-03T11:00:00.003+02:00

"De matinada, mentre el riu s'encenia amb les primeres rojors d'un sol mandrós, tothom pogué veure el transbordador immòbil al mig de l'Ebre..."
Camí de Sirga (Cap. 6.3)

Mercè de Lasa

Visita cultural a Mequinensa

2008-04-03T10:59:00.006+02:00

AGRAÏMENT A LES AUTORITATS, DONES I AL POBLE DE MEQUINENSA:

Sens dubte les expectatives de Mequinensa es van complir i amb escreix ... En cap moment em va passar pel cap de dubtar del fantàstic dia que passaríem el divendres dia 28. Com sempre
l' organització impecable, tot preparat minuciosament.

Ho esperava ansiosa, com una criatura que la nit abans de marxar de colònies amb l’escola no pot dormir d’emoció, esperant que la nit passi ràpid per pujar molt de pressa a l’autocar i arribar, encara més ràpid, ja, al lloc! (Pot ben ser l'emoció que hauria sentit, ja que que de petita no ho havia pogut fer mai).

Així va ser, però un cop més la realitat va superar les meves expectatives. Vam arribar, i quina arribada.... totes les autoritats, l'Alcaldessa Magda Godia, la Regidora de Cultura Lourdes Ibarz i el seu marit Carlos, la germana del Jesús, Rosa Maria Moncada, la professora i les dones del grup de Lectura de l'Associació “La Dona” de Mequinensa ja estaven esperant-nos.

Elles estaven emocionades per la feina que fem amb “Camí de sirga” i jo no donava crèdit a la riquesa literària que tenen, algunes varen dir que se l'havien llegit tres i quatre vegades. Les ganes que estant posant en recuperar aquesta memòria històrica, les vivènces en primera persona de les dones que desinteressadament ens van voler contar la pròpia història i els topònims, i, a més, el fet d' ensenyar-nos-ho tot plegat amb fotografies de l'època, és una experiència única, que no té preu... Mil gràcies al testimoni de la “Rosa Maria Moncada”per acceptar la invitació de l'Escola en uns moments tan difícils per ella, una vegada més gràcies, Rosa Maria, per l'escrit del Jesús que vam poder sentir emocionades. No m'agradaria deixar-me a ningú per això només puc dir-vos:"Gràcies a tothom per la vostra valuosa aportació i per haver gaudit amb nosaltres d’aquest dia tan especial !"

He de fer menció de l’emotiu moment que personalment vaig viure. Quan vam introduir a l'urna escrits, tankas, pensaments ... per enterrar-los al costat de les cendres del Jesús Moncada. Quin moment més bonic per guardar-lo al racó de la memòria, no trobeu? Només em queda dir-vos ... un "fins un altre". Us esperem amb il·lusió, l'Escola de la Dona és casa vostra.

Maria Castro

Ajuntament de Mequinensa

2008-04-03T02:09:00.008+02:00

L'Ajuntament de Mequinensa publica a la seva web, la visita de l'alumnat de l'Escola de la Dona que treballa el llibre "El camí de sirga" de Jesús Moncada.
Llegir la notícia

VIATGE A MEQUINENSA: Haikús encadenats

2008-04-03T01:26:00.001+02:00

On son les cases?
Cases enderrocades
cases molt recordades.

La vila nova
de la vella és la filla.
Segueix la vida...

Tots se l’estimen
la vella Mequinensa
al cor la duen

Ells ho transmeten
a tothom a qui en parlen.
Quina riquesa!

Carme codorniu

Demà viatjarem cap a Mequinensa

2008-03-27T12:59:00.004+01:00

Demà, a les 7 del matí, una quarantena d'amants de "Camí de sirga" sortirem cap a Mequinensa. No ens preocupa ni el temps, ni els petits entrebancs que puguin sorgir perquè, d'una banda, duem un equipatge literari a l'ànima que ho il·luminarà tot i, de l'altra, a Mequinensa ens esperarà gent generosa amb qui, des de molts quilòmetres de llunyania, compartim un món de records i de futur.

No deixem d'entrar al bloc de les companyes que ja han penjat els primeres audiovisuals: Rosa Vila, Lourdes Granados, Francina Gili, M. Assumpta Gannau, M. Dolors Figueras, Maria Castro i Mercè de Lasa. Enhorabona a totes!

Passegem-nos, també, pels blocs en què s'han escrit reflexions entorn de "Camí de sirga", són excel·lents i molt variades: van des de la tramuntana, fins a la nit del Walpurgis o a visions de records, subtils carícies eròtiques de l'Ebre damunt els llaüts, haikús, tankas. No ens oblidem del dietari, els resums, el lèxic...

PENSAMENT

2008-03-13T11:05:00.004+01:00

Si la simbiosi Ebre, Neptú i Nelson hagués esdevingut autèntica..., si en el seu cicle vital els milions de gotes que formaven el cabal de l'Ebre tornessin a fer el camí de Mequinensa..., potser el Nelson, el 1939, quan baixava riu avall a buscar el Neptú, amb el seu desig d'humanitzar les aigües, hauria pogut sentir els planys de les llàgrimes vessades pels soldats a la batalla de l' Ebre.

M. Dolors Cerdanya

"Paisatge de l'Ebre" La batalla de l'Ebre

2008-03-13T11:00:00.005+01:00

La cantant Teresa Rebull va musicar i cantar aquesta excel·lent poesia de Josep Gual.

"Avui he tornat a la Serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume."

TRES MIRADES A LA IMMUTABLE NATURALESA

2008-03-13T10:56:00.005+01:00

Llegint el capítol tercer de Cendra de Calendari de Camí de Sirga he observat que els tres autors que hem analitzat en el taller de lectura i escriptura coincideixen a expressar un mateix pensament.
Quan en Nelson reflexiona mentre navega “per un Ebre indolent”, enmig del paisatge desolador que ha deixat la guerra, ens pregona la indiferència de la natura al pas de l’home. “...tanta perfídia i tanta mort no havien alterat la seva passa” “...les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria és cosa d’hòmens; ell, l’Ebre era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes”.
Així mateix, Caterina Albert ja esmentava aquest pensament en la seva immortal obra Solitud, quan una tremolosa Mila pujava el cimal amb el Pastor, enmig de l’orgia descriptiva d’un paisatge de rocs i penyes feréstegues “d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.
També en Jaume Cabré recupera la idea de la força de la natura a Les veus del Pamano, on tota la novel·la respira la insensibilitat de les valls i muntanyes del Pallars mentre la gent fugia atemorida de la guerra i la mort, i continuava impertorbable quan uns altres homes baixaven més tard pels mateixos camins reconvertits en pistes d’esquí. I sobretot en el dramàtic fragment en què uns nens llancen una ampolla al riu Noguera, on l’autor fa un agosarat salt en el temps amb l’omnipresència d’un riu inalterable.
Ja ho diu la cançó:
"Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya encara forta
alçarà son front altiu."

Francina Gili

2008-03-13T10:49:00.005+01:00

La revifalla

Fums de fogueres
el cerç esfilagarsa.
Del moll pujaven
bafarades de brea,
enrenou de drassanes.

La mula Nicanora

La Nicanora,
mula enamoradissa.
L'apotecari
amb ulls tendres mirava,
carícies buscava.

M. Carme Juan

Música de fons

2008-03-13T10:34:00.004+01:00

"Després d'una migdiada sufocadora amb la música de fons del toc de morts de les campanes, ..." Esmenta altres "músiques de fons" que poden aparèixer en una migdiada.

Moltes músiques han acompanyat les meves migdiades perquè és difícil gaudir del silenci en ple dia. La més habitual ha estat i ho continua sent la música de fons del televisor engegat i perfectament ignorat des del confortable sofà de casa. Una temporada ho va ser la monòtona sonsònia del saxo del veí del cinquè, assajant exercicis i escales que, per sort de tot el veïnat, actualment ha emmudit. Una altra que encara recordo, malgrat els anys que han passat, m’acompanyava a Cardedeu les tardes d’estiu de la meva adolescència, aquelles caloroses tardes en què venia tan de gust lliurar-se a una bona migdiada damunt del llit, després d’un bany i un bon dinar, mentre a fora petava el sol i la calor estabornia: Era la musiqueta innocent d’un xilòfon que en Joan, un noiet veí de la casa on estiuejàvem, feia sonar especialment cap a les tres de la tarda. Aquelles notes inconnexes eren hipnòtiques, tenien la virtut d’adormir-me automàticament, eren com una crida a la relaxació, la invitació a la somnolència. Encara ara relaciono aquella música amb les tardes xafogoses d’estiu i amb sembla sentir-la mentre la son s’apodera del meu cos i em llanço de ple als braços d’en Morfeu.

Francina Gili

El vell Nelson

2008-03-13T10:25:00.003+01:00

Intueix Nelson,
la sirena no sona.
Com la Carmela...
pressenteix, l'aturada
del rellotge. No toca!

El mur seguies
lentament des de l'Ebre
pel llarg de l'aigua
els llaüts es podrien,
navegar no podies

Maria Castro

Cendra de calendari

2008-03-13T10:20:00.000+01:00

Desesperada,
veié com se'n anava,
des de les golfes.
Ebre avall es perdia
i el dolor la colpia.

M. Assumpta Gannau