¿Què es feia, del Neptú quan desapareixia amb la tripulació? ¿Era veritat que la peonada de dimonis del Nelson baixava fins al delta, eludia la vigilància de la Marina, eixia a mar i es dedicava al contraban?
Camí de sirga
Cançó tradicional de lladre/adaptació musical Josep Tero
dijous, 13 de desembre del 2007
Els contrabandistes - Josep Tero
Vull parlar de Jesús Moncada
Paral·lelament a la lectura de Camí de sirga, estic llegint Històries de la mà esquerra i altres narracions de Jesús Moncada.
M’ha interessat molt el pròleg que va escriure Pere Calders per a aquest recull de narracions. Amb poques paraules fa una biografia de l’autor clara i entenedora i ho relaciona amb els fets i l’època en què van succeir. Sembla talment que sigui escrit fent referència a Camí de sirga. L’autor diu que la trama d’aquesta novel·la està basada en fets del darrer segle d’existència de l’antiga vila de Mequinensa, però vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història d’aquells esdeveniments.
Extret del pròleg.En Pere Calders va conèixer Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i va establir relacions de treball en una mateixa empresa, a l’Editorial Montaner i Simon. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic que la vila havia viscut. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d’enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. De seguida va descobrir que aquell jove de la franja catalana d’Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge brusca, sinó tot el contrari. Era un home molt organitzat. Planificava el seu temps sense deixar cap hora a l’atzar, era un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts. Persona apassionada. No passava de res i s’interessava vivament per tot. Pintava, dibuixava i escrivia sense prendre’s res a la lleugera. S’amoïnava per la pàtria i per la marxa de la civilització, participava activament i patia per tot allò que valia la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.Pere Calders diu que no exagera quan escriu confidències d’un amic, ja que pensa que tot el que diu es reflecteix en la seva narrativa.Hi ha altres fets, segurament tant o més importants que determinen la personalitat d’aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l’experiència de veure desaparèixer sota les aigües el món de la seva infantesa: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Dos rius, l’Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, junt a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l’idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d’allí. Administrativament, Mequinensa depenia de Saragossa, però mirava de cara a Lleida. Una divisió de vides i d’interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.De cop i volta, el progrés, amb l’aire que pren a vegades d’atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L’antiga Mequinensa havia d’ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l’aigua dels dos rius. Es convertí en una vila fantasma. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Estimava profundament la seva terra. Les anades i vingudes que acostumava a fer-hi freqüentment l’entristien, li causaven una pèrdua sentimental irreparable. Estic convençut, diu Pere calders, que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que l’hi prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés tot.En Moncada no es proposa ser un escriptor costumista, sinó que les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l’idioma, els tombants de l’època i, és clar, l’home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s’hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d’una espurna d’humor, amb tocs de tremendisme que fan de contrapunt a la desesperança dels personatges.Finalment diu en Pere Calders que per respecte als lectors, acaba aquí, perquè seria indiscret i barroer no donar per fet que cadascú descobrirà pel seu compte uns valors que es fan evidents. No té cap dret a privar a ningú del goig de les sorpreses agradables.
Rosa Vila
M’ha interessat molt el pròleg que va escriure Pere Calders per a aquest recull de narracions. Amb poques paraules fa una biografia de l’autor clara i entenedora i ho relaciona amb els fets i l’època en què van succeir. Sembla talment que sigui escrit fent referència a Camí de sirga. L’autor diu que la trama d’aquesta novel·la està basada en fets del darrer segle d’existència de l’antiga vila de Mequinensa, però vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història d’aquells esdeveniments.
Extret del pròleg.En Pere Calders va conèixer Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i va establir relacions de treball en una mateixa empresa, a l’Editorial Montaner i Simon. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic que la vila havia viscut. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d’enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. De seguida va descobrir que aquell jove de la franja catalana d’Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge brusca, sinó tot el contrari. Era un home molt organitzat. Planificava el seu temps sense deixar cap hora a l’atzar, era un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts. Persona apassionada. No passava de res i s’interessava vivament per tot. Pintava, dibuixava i escrivia sense prendre’s res a la lleugera. S’amoïnava per la pàtria i per la marxa de la civilització, participava activament i patia per tot allò que valia la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.Pere Calders diu que no exagera quan escriu confidències d’un amic, ja que pensa que tot el que diu es reflecteix en la seva narrativa.Hi ha altres fets, segurament tant o més importants que determinen la personalitat d’aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l’experiència de veure desaparèixer sota les aigües el món de la seva infantesa: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Dos rius, l’Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, junt a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l’idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d’allí. Administrativament, Mequinensa depenia de Saragossa, però mirava de cara a Lleida. Una divisió de vides i d’interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.De cop i volta, el progrés, amb l’aire que pren a vegades d’atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L’antiga Mequinensa havia d’ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l’aigua dels dos rius. Es convertí en una vila fantasma. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Estimava profundament la seva terra. Les anades i vingudes que acostumava a fer-hi freqüentment l’entristien, li causaven una pèrdua sentimental irreparable. Estic convençut, diu Pere calders, que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que l’hi prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés tot.En Moncada no es proposa ser un escriptor costumista, sinó que les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l’idioma, els tombants de l’època i, és clar, l’home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s’hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d’una espurna d’humor, amb tocs de tremendisme que fan de contrapunt a la desesperança dels personatges.Finalment diu en Pere Calders que per respecte als lectors, acaba aquí, perquè seria indiscret i barroer no donar per fet que cadascú descobrirà pel seu compte uns valors que es fan evidents. No té cap dret a privar a ningú del goig de les sorpreses agradables.
Rosa Vila
HAIKÚS SEGONA PART , capítol I
Una bromalla
il·luminava l'Ebre,
morada i calma.
És a la plaça
un taüt ple de cebes,
envàs macabre.
A les bodegues,
suorades febroses,
vil esclavatge.
M. Carmen Juan
il·luminava l'Ebre,
morada i calma.
És a la plaça
un taüt ple de cebes,
envàs macabre.
A les bodegues,
suorades febroses,
vil esclavatge.
M. Carmen Juan
EL MIRALL DEL PRIMER BARÓ DE SÀSSOLA
"Les imatges de la matança, enquistades al mirall quan la mort del primer baró de Sàssola i alliberades per la trencadissa del dia que buidaven el casal, es van perdre definitivament amb el pobre perdiguer ofegat a l'Ebre."
Camí de sirga
En el món mític de Mequinensa, l'Ebre és el seu déu: Zeus omnipresent, tota la vida gira al seu voltant i, impassible, s'emporta aigües avall els secrets ignominiosos.
M Carmen Juan
Camí de sirga
En el món mític de Mequinensa, l'Ebre és el seu déu: Zeus omnipresent, tota la vida gira al seu voltant i, impassible, s'emporta aigües avall els secrets ignominiosos.
M Carmen Juan
Haikús i explicació del capítol I, segona part
SEGONA PART. L'ILLA DELS TRETZE SANTS. CAPÍTOL PRIMER
A partir de les demolicions que es van succeint a la vila, l'autor, amb la seva narrativa tan humorística, ens descriu el retrobament d'uns objectes perduts en el temps però carregats d'història, que ens permeten averiguar aspectes inèdits de la vida del poble. Algun d'ells, força pintoresc, com és ara el taüt de l'Atanasi Resurrecció, convida a la rialla oberta; el canó Mortífer de la família Vidal ens fa dibuixar un somriure davant la ingènua valentia d'uns guerrers que lluitaven contra res. La història d'un Ford T que va irrompre al poble, va suposar un devessall de profecies terribles, però no va ser aquest el cotxe trobat a la cotxera de ca Nasi, sinó un altre Ford, pertanyent a l'oncle de la Carlota de Torres, que va haver de ser rescatat de l'Ebre. També coneixem una altra història que juga amb el fantàstic, que ens parla del que va suposar la trencadissa terrible d'un mirall, aparegut en desfer-se el casal dels barons de Sàssola, que ens fa estremir per la cruesa del relat.
-----
HAIKÚS DEL CANÓ MORTÍFER
L'heroi de guerra
anomenat Mortífer
mata gallines.
----
Sense cadàvers
es lliura la batalla.
Quin gran misteri!
----
HAIKÚS DEL TAÜT DE L'ATANASI
La gent guaitava
un taüt ple de cebes.
Envàs macabre.
----
Tothom seguia
el gegant Atanasi;
quin espectacle!
-----
HAIKÚS DEL MIRALL DELS BARONS DE SÀSSOLA
Trista agonia.
Qui amb la carn traficava
la mereixia.
-----
Enfollit fites
imatges d'ultratomba,
i t'esgarrifes.
-----
El gos del sastre
el malefici trenca.
S'ofega a l'Ebre.
------
HAIKÚS DEL FORD DE CA NASI
Cofoi passeges,
espategant travesses
tothom admires.
------
Dona endolada,
la teva veu proclama
l'Apocalipsi.
------
Francina Gili
A partir de les demolicions que es van succeint a la vila, l'autor, amb la seva narrativa tan humorística, ens descriu el retrobament d'uns objectes perduts en el temps però carregats d'història, que ens permeten averiguar aspectes inèdits de la vida del poble. Algun d'ells, força pintoresc, com és ara el taüt de l'Atanasi Resurrecció, convida a la rialla oberta; el canó Mortífer de la família Vidal ens fa dibuixar un somriure davant la ingènua valentia d'uns guerrers que lluitaven contra res. La història d'un Ford T que va irrompre al poble, va suposar un devessall de profecies terribles, però no va ser aquest el cotxe trobat a la cotxera de ca Nasi, sinó un altre Ford, pertanyent a l'oncle de la Carlota de Torres, que va haver de ser rescatat de l'Ebre. També coneixem una altra història que juga amb el fantàstic, que ens parla del que va suposar la trencadissa terrible d'un mirall, aparegut en desfer-se el casal dels barons de Sàssola, que ens fa estremir per la cruesa del relat.
-----
HAIKÚS DEL CANÓ MORTÍFER
L'heroi de guerra
anomenat Mortífer
mata gallines.
----
Sense cadàvers
es lliura la batalla.
Quin gran misteri!
----
HAIKÚS DEL TAÜT DE L'ATANASI
La gent guaitava
un taüt ple de cebes.
Envàs macabre.
----
Tothom seguia
el gegant Atanasi;
quin espectacle!
-----
HAIKÚS DEL MIRALL DELS BARONS DE SÀSSOLA
Trista agonia.
Qui amb la carn traficava
la mereixia.
-----
Enfollit fites
imatges d'ultratomba,
i t'esgarrifes.
-----
El gos del sastre
el malefici trenca.
S'ofega a l'Ebre.
------
HAIKÚS DEL FORD DE CA NASI
Cofoi passeges,
espategant travesses
tothom admires.
------
Dona endolada,
la teva veu proclama
l'Apocalipsi.
------
Francina Gili
Guerres carlines
"Durant les guerres carlines , va treure el canó de la rebotiga on el guardava i l'emplaçà a la bateria del moll de les Vídues, a fi i efecte de col·laborar a la defensa de la vila, baluard liberal contra les forces del general Cabrera, que operaven a l'altra banda de l'Ebre."
Camí de Sirga
Les Guerres Carlines o carlinades foren tres guerres que tingueren lloc a Espanya al segle XIX. Foren l'origen del moviment polític carlí.Durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).
A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839) que va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins, defensors dels drets de la seva filla Isabel II, com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.
La Segona Guerra Carlina (1846-1849), va tenir lloc a Catalunya, on es va anomenar també, Guerra dels Matiners.
Durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior. Isabel II era a l'exili i el rei Amadeu I, monarca des de 1871, no era gaire popular. Carles VII, nét de Carles Maria Isidre de Borbó, va prometre a catalans, valencians i aragonesos el retorn dels furs i les constitucions que havia abolit Felip V.
Ramon Cabrera i Grinyo(Tortosa 1806-Wentworth 1877)
Cap militar carlí, el 1835 dirigí les forces carlines d'Aragó i del País Valencià i donà un gran impuls a la guerra. L'execució de la seva mare en acte de represàlia, contribuí a endurir encara més la guerra al Maestrat. El 1838 organitzà un petit estat amb capital a Morella però després del conveni de Bergara (1840) es retirà a França, fet que clogué la primera guerra Carlina. El 1848 entrà de nou al Principat i organitzà un exèrcit de deu mil homes per lluitar en la segona guerra Carlina.Refugiat a França i més tard a Anglaterra s'anà acostant a conviccions liberals: condemnà la guerra civil i refusà d'encapçalar un tercer aixecament carlí. L'any 1875 reconegué com a rei legítim Alfons XII.
Mercè de Lasa
Camí de Sirga
Les Guerres Carlines o carlinades foren tres guerres que tingueren lloc a Espanya al segle XIX. Foren l'origen del moviment polític carlí.Durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).
A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839) que va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins, defensors dels drets de la seva filla Isabel II, com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.
La Segona Guerra Carlina (1846-1849), va tenir lloc a Catalunya, on es va anomenar també, Guerra dels Matiners.
Durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior. Isabel II era a l'exili i el rei Amadeu I, monarca des de 1871, no era gaire popular. Carles VII, nét de Carles Maria Isidre de Borbó, va prometre a catalans, valencians i aragonesos el retorn dels furs i les constitucions que havia abolit Felip V.
Ramon Cabrera i Grinyo(Tortosa 1806-Wentworth 1877)
Cap militar carlí, el 1835 dirigí les forces carlines d'Aragó i del País Valencià i donà un gran impuls a la guerra. L'execució de la seva mare en acte de represàlia, contribuí a endurir encara més la guerra al Maestrat. El 1838 organitzà un petit estat amb capital a Morella però després del conveni de Bergara (1840) es retirà a França, fet que clogué la primera guerra Carlina. El 1848 entrà de nou al Principat i organitzà un exèrcit de deu mil homes per lluitar en la segona guerra Carlina.Refugiat a França i més tard a Anglaterra s'anà acostant a conviccions liberals: condemnà la guerra civil i refusà d'encapçalar un tercer aixecament carlí. L'any 1875 reconegué com a rei legítim Alfons XII.
Mercè de Lasa
Abril a Mequinensa
El desembre fredoròs mudà en abrilada: s'esbandiren les boires, una alenada tèbia va esllissar-se per la vall, començà a ploure a bots i barrals
Camí de Sirga
Se'n van les boires
la tèbia alenada
a l'Ebre arriba.
Montserrat Calveras
Boirós desembre
s'esbandiren les boires
començà a ploure.
Ana Calvia
Comença a ploure
per la vall s'esllissava
una abrilada.
Elisenda i Lourdes
El fred mudava
les boires esbandides:
començà a ploure!
JossieCasanovas
Muda el desembre
les boires s'esvaeixen
abril ja torna.
Pere Clarimon
S'en va el desembre
les boires s'esvaeixen
ve l'abrilada.
Rafaela Pujol
Camí de Sirga
Se'n van les boires
la tèbia alenada
a l'Ebre arriba.
Montserrat Calveras
Boirós desembre
s'esbandiren les boires
començà a ploure.
Ana Calvia
Comença a ploure
per la vall s'esllissava
una abrilada.
Elisenda i Lourdes
El fred mudava
les boires esbandides:
començà a ploure!
JossieCasanovas
Muda el desembre
les boires s'esvaeixen
abril ja torna.
Pere Clarimon
S'en va el desembre
les boires s'esvaeixen
ve l'abrilada.
Rafaela Pujol
Haykús del capítol 1 de la segona part.
Naixia l'alba,
bromalla moradenca,
la llum a l'Ebre.
Durant uns dies,
uns núvols de pols acre
tot ho envaïen.
El formidable
taüt curull de cebes,
envàs macabre.
M. Assumpta Gannau
bromalla moradenca,
la llum a l'Ebre.
Durant uns dies,
uns núvols de pols acre
tot ho envaïen.
El formidable
taüt curull de cebes,
envàs macabre.
M. Assumpta Gannau
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
