dijous, 13 de març del 2008
PENSAMENT
Si la simbiosi Ebre, Neptú i Nelson hagués esdevingut autèntica..., si en el seu cicle vital els milions de gotes que formaven el cabal de l'Ebre tornessin a fer el camí de Mequinensa..., potser el Nelson, el 1939, quan baixava riu avall a buscar el Neptú, amb el seu desig d'humanitzar les aigües, hauria pogut sentir els planys de les llàgrimes vessades pels soldats a la batalla de l' Ebre.
M. Dolors Cerdanya
"Paisatge de l'Ebre" La batalla de l'Ebre
TRES MIRADES A LA IMMUTABLE NATURALESA
Llegint el capítol tercer de Cendra de Calendari de Camí de Sirga he observat que els tres autors que hem analitzat en el taller de lectura i escriptura coincideixen a expressar un mateix pensament.
Quan en Nelson reflexiona mentre navega “per un Ebre indolent”, enmig del paisatge desolador que ha deixat la guerra, ens pregona la indiferència de la natura al pas de l’home. “...tanta perfídia i tanta mort no havien alterat la seva passa” “...les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria és cosa d’hòmens; ell, l’Ebre era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes”.
Així mateix, Caterina Albert ja esmentava aquest pensament en la seva immortal obra Solitud, quan una tremolosa Mila pujava el cimal amb el Pastor, enmig de l’orgia descriptiva d’un paisatge de rocs i penyes feréstegues “d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.
També en Jaume Cabré recupera la idea de la força de la natura a Les veus del Pamano, on tota la novel·la respira la insensibilitat de les valls i muntanyes del Pallars mentre la gent fugia atemorida de la guerra i la mort, i continuava impertorbable quan uns altres homes baixaven més tard pels mateixos camins reconvertits en pistes d’esquí. I sobretot en el dramàtic fragment en què uns nens llancen una ampolla al riu Noguera, on l’autor fa un agosarat salt en el temps amb l’omnipresència d’un riu inalterable.
Ja ho diu la cançó:
"Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya encara forta
alçarà son front altiu."
Francina Gili
Quan en Nelson reflexiona mentre navega “per un Ebre indolent”, enmig del paisatge desolador que ha deixat la guerra, ens pregona la indiferència de la natura al pas de l’home. “...tanta perfídia i tanta mort no havien alterat la seva passa” “...les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria és cosa d’hòmens; ell, l’Ebre era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes”.
Així mateix, Caterina Albert ja esmentava aquest pensament en la seva immortal obra Solitud, quan una tremolosa Mila pujava el cimal amb el Pastor, enmig de l’orgia descriptiva d’un paisatge de rocs i penyes feréstegues “d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.
També en Jaume Cabré recupera la idea de la força de la natura a Les veus del Pamano, on tota la novel·la respira la insensibilitat de les valls i muntanyes del Pallars mentre la gent fugia atemorida de la guerra i la mort, i continuava impertorbable quan uns altres homes baixaven més tard pels mateixos camins reconvertits en pistes d’esquí. I sobretot en el dramàtic fragment en què uns nens llancen una ampolla al riu Noguera, on l’autor fa un agosarat salt en el temps amb l’omnipresència d’un riu inalterable.
Ja ho diu la cançó:
"Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya encara forta
alçarà son front altiu."
Francina Gili
Música de fons
"Després d'una migdiada sufocadora amb la música de fons del toc de morts de les campanes, ..." Esmenta altres "músiques de fons" que poden aparèixer en una migdiada.
Moltes músiques han acompanyat les meves migdiades perquè és difícil gaudir del silenci en ple dia. La més habitual ha estat i ho continua sent la música de fons del televisor engegat i perfectament ignorat des del confortable sofà de casa. Una temporada ho va ser la monòtona sonsònia del saxo del veí del cinquè, assajant exercicis i escales que, per sort de tot el veïnat, actualment ha emmudit. Una altra que encara recordo, malgrat els anys que han passat, m’acompanyava a Cardedeu les tardes d’estiu de la meva adolescència, aquelles caloroses tardes en què venia tan de gust lliurar-se a una bona migdiada damunt del llit, després d’un bany i un bon dinar, mentre a fora petava el sol i la calor estabornia: Era la musiqueta innocent d’un xilòfon que en Joan, un noiet veí de la casa on estiuejàvem, feia sonar especialment cap a les tres de la tarda. Aquelles notes inconnexes eren hipnòtiques, tenien la virtut d’adormir-me automàticament, eren com una crida a la relaxació, la invitació a la somnolència. Encara ara relaciono aquella música amb les tardes xafogoses d’estiu i amb sembla sentir-la mentre la son s’apodera del meu cos i em llanço de ple als braços d’en Morfeu.
Francina Gili
Moltes músiques han acompanyat les meves migdiades perquè és difícil gaudir del silenci en ple dia. La més habitual ha estat i ho continua sent la música de fons del televisor engegat i perfectament ignorat des del confortable sofà de casa. Una temporada ho va ser la monòtona sonsònia del saxo del veí del cinquè, assajant exercicis i escales que, per sort de tot el veïnat, actualment ha emmudit. Una altra que encara recordo, malgrat els anys que han passat, m’acompanyava a Cardedeu les tardes d’estiu de la meva adolescència, aquelles caloroses tardes en què venia tan de gust lliurar-se a una bona migdiada damunt del llit, després d’un bany i un bon dinar, mentre a fora petava el sol i la calor estabornia: Era la musiqueta innocent d’un xilòfon que en Joan, un noiet veí de la casa on estiuejàvem, feia sonar especialment cap a les tres de la tarda. Aquelles notes inconnexes eren hipnòtiques, tenien la virtut d’adormir-me automàticament, eren com una crida a la relaxació, la invitació a la somnolència. Encara ara relaciono aquella música amb les tardes xafogoses d’estiu i amb sembla sentir-la mentre la son s’apodera del meu cos i em llanço de ple als braços d’en Morfeu.
Francina Gili
El vell Nelson
Cendra de calendari
Desesperada,
veié com se'n anava,
des de les golfes.
Ebre avall es perdia
i el dolor la colpia.
M. Assumpta Gannau
veié com se'n anava,
des de les golfes.
Ebre avall es perdia
i el dolor la colpia.
M. Assumpta Gannau
El llit de matrimoni
Veure la Carmela dempeus al mig de la cambra amb els dols plegats al braç, desferma la irritació que la senyora covava feia dies des que s'havia adonat de l'apropament de la data.
"La minyona ho sabia de sempre i es carregava de paciència. Hi hauria crits, insults, planys, amenaces fins que es deixaria convèncer de posar-se la roba entre esbufecs de ràbia. Efectivament, al cap d'una estona que s'allargassava d'any en any, la Carlota de Torres va decidir-se a eixir del llit de matrimoni. El somier deixava anar grinyols queixosos i la minyona reparava per enèsima vegada que el senyor Hipòlit no hi havia deixat senyal. La Carmela sempre havia tingut la impressió que la senyora hi dormia sola o amb el Francesc Romaguera, a qui la Carmela, sobretot d'ençà de l'última visita de l'advocat a la vila, maleïa un dia per l'altre i dos arreu."
"La minyona ho sabia de sempre i es carregava de paciència. Hi hauria crits, insults, planys, amenaces fins que es deixaria convèncer de posar-se la roba entre esbufecs de ràbia. Efectivament, al cap d'una estona que s'allargassava d'any en any, la Carlota de Torres va decidir-se a eixir del llit de matrimoni. El somier deixava anar grinyols queixosos i la minyona reparava per enèsima vegada que el senyor Hipòlit no hi havia deixat senyal. La Carmela sempre havia tingut la impressió que la senyora hi dormia sola o amb el Francesc Romaguera, a qui la Carmela, sobretot d'ençà de l'última visita de l'advocat a la vila, maleïa un dia per l'altre i dos arreu."
Camí de sirga
Mercè de Lasa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)