Un núvol blanc - Lluís Llach

Al Nelson, a la Malena, a l'Arquimedes, a la vídua Salleres, a Madamfransuà, a l'Aleix, a la Júlia Quintana, a l'Honorat del Rom, a l'Estanislau... al Jesús Moncada, a la Rosa Maria Moncada, als amics i amigues de Mequinensa. Persones reals o imaginades que ja formen part del nostre món.

Haikú - Epíleg

D'aquella cara
les parpelles coentes
embotornades.

M. Cinta Amenós

TROBADA, 22 de maig de 2008

La trobada amb la gent de Mequinensa va ser una experiència enriquidora . Demostració fefaent que, si es vol, homes i dones -els pobles- es poden entendre.
Al marge de polítics i administracions que tenen el gran vici de voler-ho tutelar i organitzar tot a la seva manera, vam ser capaços/ces de conjugar un dia sencer, extraordinari.
Amb només petits interessos comuns, bàsicament l’intercanvi cultural, poden quallar realitats impensades i impensables.
Enhorabona a tothom, va ser un èxit.

Josepa Vendrell

CAP AL FUTUR

Entre les runes
el passat abandonen.
El cerç l'escampa
amb la pols de la vila,
la frontera no passa.


Els de la vila
cap al futur s'aboquen,
pàgina blanca,
on no hi caben recances,
calaveres ni rastres.

M. Carmen Juan

Opinió personal

La lectura d'aquest llibre m'ha resultat molt commovedora i inoblidable. És un d'aquells llibres que et queden gravats per sempre, i t'empenyen a voler conèixer millor l'obra de Jesús Moncada i a saber més de la seva vida. Hem tingut la sort de gaudir de l'amistat de la seva germana, Rosa Maria, que amb la seva gràcia i coneixements ens ha ajudat a completar la seva biografia. I no podem oblidar el treball tan intens que han fet la Maria Dolors i l'Oriol, i que amb ell, ens han contagiat el seu entusiasme.

Gràcies a tothom, en tindrem un bon record.

Rosa Vila

Tankas - Epíleg

Embotornades
les parpelles coentes
s'entreobriren
penosament ferides
tintaren les pupil·les.

Taüt impropi
per Carlota de Torres
caixa senzilla
corones esquifides
vetllaren les absoltes.

Malles complexes
relacions trencades
empolsinades
errades, soterrades
endins l'Ebre i el Segre

I aquell vell Nelson
contemplà així el nou poble
de Mequinensa
geometria blanca
inici de l'exili.

Els personatges
enxarxats caminaven
trist estol d'ombres
vers el feixuc exili
vell record, casa nova.

M. Cinta Amenós

La garbinada negra. Capítol VI

"Les despulles de L'Ildefons Albaida, l'infortunat soldat de la República, propietari en vida dels ossos de la capsa, aparegueren entre unes mates de savina, l'any 1938, vora un bancal d'oliveres dels pares de la Susanna Castells."

Les despulles de l'Ildefons , van passar oblidades per sempre. Primer al bancal d'oliveres , després a les golfes i per fi sota les runes d'un edifici abandonat.
Mai van tenir resposta les cartes enviades per la Susanna. També havia mort la seva família?
La solució per enterrar les restes de l'Ildefons li va donar l'Honorat: deixar-lo sota les runes. Així no causaria problemes a ningú.
El resultat va ser una multa imposada a l'Honorat i a la Susanna Castells pels fets, considerant que atemptaven contra la salut pública. Ni el ridícul del sergent, talòs, bigotut, espès i formalista; ni la història de la Susanna van tenir ressò. Tampoc no en va tenir la presencia al jutjat de la Carmela reclamant l'ajut del farmacèutic per uns medicaments urgents que necessitava el metge per la senyora Carlota de Torres, degut a un atac molt greu que a acabava de patir. Res de tot això va distreure els vilatans, molt instal·lats a la vila i abocats amb cos i ànima al futur. L'esquelet polsegós de l'Ildefons, crani del qual no podia acabar d'esmorteir els clamors de la batalla, es quedarien a l'altra banda de la frontera, abandonant el passat entre les runes per ser barrejat amb la pols de la vila morta.

Maria Castro

ETERI

Amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals on els rogencs dels troncs parpellajaven entre els verds de les plantes enfiladisses.

Les puputs picotejant entre l'herbei.

Els esquirols furgant la terra.

I el temps absent del pensament.
L'ànima se li assadollava del tot i del no res.

M. Dolors Cerdanya

ODA AL CASTELL DE MEQUINENSA

Castell de Mequinensa
protegires els vilatans
quan les tropes napoleòniques
et varen derrotar.
I ara no ens has deslliurat
de la demolició del poble
t’has convertit
en un baluard inútil del temps.

Pere Clarimon

Records despertats en llegir "Camí de sirga"

Com més m'apropo al final de "Camí de sirga" més records d'infantesa s'arrengleren fent una heterogènia currua. Vull deixar-ne constància perquè l'anecdotari que desfila per la novel·la, en forma de quotidianitat, és ric i variat i el que a mi se m'ha desplegat també.

Ignoro com estan arxivats en la meva memòria els esdeveniments però com si d'una baldufa es tractès a cada volta se'n desprenia un ara i un altre adés.

Jesús Moncada, a qui m'imagino espigant d'ací i d'allà vivències, ha estat molt hàbil en ordenar-les al llarg de la nolvel·la fent-nos entrar dins la vida de Mequinensa. He hagut de consultar el diccionari perquè hi havia paraules que no coneixia: el significat de marfanta, per exemple.

El taüt que viatjava en un llaut m'ha recordat els episodis en què la directora d'escena era la descarnada i van brollar aquests dos records. El primer, referent a la meva tia que va somiar que es moriria jove, abans dels trenta anys i es va confeccionar una mortalla de puríssima (va morir, segons em van contar, que ja era granadeta). I el segon, les visites que de la mà de la tia que vaig fer a casa d'una difunta anomenda la Bisba.

Els renecs que s'escampen al llarg del text també m'he n'han fet recordar... I un era poderós. Un home gran i gros... amb una veu de conjunt, mentre batien a l'era i les criatures feiem gatzara ens escridassava amb un renec: "cagon les enagües de Sant Pere", de menuda per a mi Sant Pere era home i no mi encaixaven les enagües. El mateix home gran i gros... també ens explicava que per a curar-se els refredats mai anava a ca l'apotecari en tenia ben bé prou en dormir una nit posant el cap entremig de les generoses popes de la seva dona. El millor remei... I la meva mare quan deixava anar algun estirabot tot seguit recitava el contrapés: "Pare perdoneu-me, Senyor si peco!".

Més records desvetllats. Les campanes i tots els tocs: a Ofici Major, la missa solemne, a somaten, deien els avis, a foc, a morts. El toc més entranyable i misteriós era la campana dels perduts. Indefectiblement era a les nou del vespre, negra nit i la campana petita que planyia nang, nang. Suposo que indicava alguna hora monacal del convent de monges, però jo sempre pensava en qui i on estaria perdut...

I un altre record, aquest tendre i misteriós, la boira. Ho embolcallava tot. De fet quan estic dins d'un avió i veig els núvols a sota em fa l'efecte semblant a la boira i és com entrar en una estança de cotó-fluix i el meu desig és d'endinsar-m'hi i caminar o rodolar.

Gran mestre Jesús Moncada, director excels dels fils que fan bellugar tots els personatges que desfilen per "Camí de sirga". Us retro el meu homenatge de dona gran que de nena va viure esdeveniments molt semblants als que expliqueu en el vostre relat, llevat d'uns petits detalls, l'aigua, on jo vaig nèixer, era molt i molt escassa i no van destruir el poble.

M. Cinta Amenós

Calavera

La fila grotesca del Hamlet, sostenint amb la mà dreta el crani empolsegat del soldat desconegut

Camí de sirga

Pere Clarimon

ADÉU A LA CASA

La lectura de Camí de Sirga, deixant de banda l’immens bagatge artístic i humà que comporta, planteja el drama viscut pels que van sentir que alguna part d’ells moria enmig de les despulles d’un poble enderrocat. Sense arribar a tant dramatisme, i en circumstàncies ben diferents a les del llibre, molts de nosaltres hem sentit un buit estrany, el dolor de ser infidels a un espai, en el moment en que tancàvem per última vegada la porta de la nostra casa. Una darrera mirada per les parets despullades, per les finestres sense cortines, pels racons buits on la nostra veu canvia de so, ens omple d’un sentiment inexplicable de pèrdua, encara que el trasllat sigui motivat per un fet agradable i el lloc on anem sigui millor. La casa que deixem ha estat plena de nosaltres, de la nostra olor i les petites marques són nostres, els senyals que la nostra vida ha anat fixant per les habitacions. Qui sap com seran els qui arribaran el dia de demà. Aprofitaran els mateixos racons que nosaltres, aquells on la claror de la llum és més bona? Posaran plantes als balcons? Seran sorollosos o discrets? Pel nostre cap circula una barreja d’interrogants per un futur encara incert i de records d’un passat que sempre apareix magnificat. Per un moment ens tempta el consol que una mena d’alè nostre ha de perdurar en aquell espai, però un cop tancada la porta, sabem que ha partir d’aquell instant la casa tan sols reviurà dins del nostre pensament i que s'obre un nou escenari en la nostra vida.

Francina Gili

La Sala Venus

L'Honorat del Rom és detingut una nit per la guàrdia civil en les runes del cinema, teatre i sala de ball Venus.
.................................................................................................................
"Anit li havia semblat que, en aquell solar al mig del qual va endevinar un fragment del corn de l'abundància d'escaiola pintada que presidí sempre el frontó de l'escenari per un curiós caprici del senyor Praxedes, no hi haurien cabut ni tan sols les llotges on la foscor de les sessions de cinema propiciava, amb paraules del rector, "la disbauxa de la carn" durant l'onada hipòcrita i moralitzadora subsegüent al triomf dels feixistes a la guerra civil. A les fileres més amagades, les parelles d'enamorats, indiferents a les fadeses que la censura deixava projectar a la pantalla, es lliuraven de ple a activitats força més engrescadores amb un entusiasme tan irreflexiu i comprometedor que el senyor Praxedes decidí salvar almenys les aparences: instal·là un timbre que sonava uns minuts abans del descans o de qualsevol interrupció de la pel·lícula a fi que tothom, previngut pel senyal, tingués temps de recobrar l'aspecte pudorós i cursi proposat com a model per la iconografia franquista."
.................................................................................................................
Camí de Sirga (Cap. 6.4)

Mercè de Lasa

EPÍLEG

De matinada
les clarors vermelloses,
pobra Carlota,
entraren a sa cambra,
tintaren ses pupil·les.


Ombres morades,
els xiprers componien
geometries.

M. Carmen Juan

DEDUCCIONS ERRÒNIES

La versió més escampada de la reclusió en un orde franciscà de l’Octavi Riera, fill d’una coneguda família d’Olot, sostenia que era una conseqüència del desengany amorós que va patir quan l’Adelina Santancana li va donar carabasses i es va prometre amb l’Agustí Torroella; però era una deducció errònia, fruit com tantes altres, de l’incansable treball de llengües ocioses especialistes en l’art de llançar rumors i de propagar mitges veritats. El cas és que, si bé era cert que el jove havia manifestat inclinació vers la noieta, i que se’ls havia pogut veure més d’un cop conversar pel passeig principal del poble, mai no havia tingut la intenció de formalitzar cap mena de compromís i des de molt jovenet abrigava el secret desig de deixar l’estil de vida convencional a què semblava abocat, per vestir els hàbits d’aquell orde monacal. Ningú no podia entendre com aquell brillant jove, fill d’una de les famílies amb més renom de la comarca, podia prendre una decisió que alguns van qualificar d’absurd caprici i altres com el producte precipitat d’una ofuscació. Potser per això els rumors sorgiren com males herbes i van derivar en conclusions que d’alguna manera justifiquessin el fet. Ni el disgust dels pares, que esperaven que el fill únic continués la nissaga Riera, ni els comentaris d’amics i coneguts van fer-lo desdir. –“Ja veureu com ho deixarà aviat. No és vida per ell”- vaticinava la gent, practicant de nou la deducció errònia. I aquest auguri alimentava l’esperança de la família, però el pas dels anys els va convèncer que allò no era un acudit passatger, sinó un projecte pres amb ferma decisió.

Francina Gili

TRÀGICA AGONIA DE LA CARLOTA DE TORRES

Dues ferides
semblaren tes parpelles.
Embotornades,
dins l'estantissa cambra,
amb pena s'entreobriren.
---
Tebiors primeres
lliscaren per l'estança,
suau atmosfera.
Rojors de matinada
tintaren tes pupil·les.
---
Pobra Carlota!
Una llavor maligna
que t'embolica
en remolins agònics,
germinacions sinistres.
---
Dins el marasme
figures entrelluques;
aigües estranyes
on els llaüts no suren,
ni trenquen les onades.
---
Quan t'assabentes
que t'han buidat la casa
en crits esclates.
Dins la negror t'enfonses,
del pou ningú et rescata.

Francina Gili

Mequinensa i l'economia - La mineria i les fonts d'energia

Una de les activitats tradicionals a la comarca ha estat l'extracció de lignit, amb dues èpoques de gran activitat. La primera fou durant el període 1914-23 i la segona els anys 1940-52, durant els quals Mequinensa va arribar a ser el principal proveïdor de carbó de la indústria de Barcelona. Moltes mines han estat negades pel pantà. Aquesta explotació durant els anys esmentats havia reanimat molt la navegació fluvial. El 1936 l'ajuntament de Mequinensa tenia matriculats 16 llaguts (quantitat que encara augmentà considerablement els anys següents a la guerra civil de 1936-39), que transportaven de 18 a 30 tones de càrrega. Avui dia aquest sistema de transport ha desaparegut totalment. Moltes mines van ser negades pel pantà i altres van anar tancant amb els anys. Actualment només resta oberta una mina de lignit, explotada, amb sistemes moderns i mecanitzats, per la Cooperativa Minera del Baix Cinca. Això no impedeix que gran part de la població (unes 300 persones) visquin encara d'aquesta activitat, ja que bona part dels minaires mequinensans treballen actualment a les explotacions lignitíferes de la Granja d'Escarp i Almatret. El pantà de Mequinensa, construït entre el 1957 i el 1964, implicà un embassament del riu que va transformar fonamentalment la fesomia del municipi. Té uns 110 km de llargada, amb una capacitat de 1.566 hm³ i una resclosa de 80 m d'alçària. La central hidroelèctrica de Mequinensa, que és explotada per l'ENHER, és una de les més grans de l'Ebre. La seva potència és de 324 000 kW i produeix uns 545 070 000 kWh. Actualment hi treballen una cinquantena de persones.

Rafaela Pujol

TANKAS

Jesús Moncada,
a la guerra ens situes
que, desolades
les terres i aigües queden
esquelets, pols i penes

L'apotecari,
quan el sergent pregunta,
I, sol anàveu?
dúieu alguna cosa?
Sí... l'esquelet dins, capsa.

Entra, Susanna
esverada, en veure
la calavera,
que ella tan bé guardava,
a les mans del bigotis.

Castells recollia
els ossos dins la capsa,
els guardaria
amb cura dalt les golfes
propietària n'era

d'aquella capsa
Susanna no volia
per res, desprendre's.
L'Honorat s'encarrega
d'enterrar les despulles.

Quan la Carmela
de l'atac anuncia,
molt greu estava,
l'Honorat necessita.
Ai, ai... pobra Carlota.

L'últim capítol
només queda l'epíleg
"Camí de sirga"
amb esforç jo llegia
gust i plaer sentia.

Maria Castro

La garbinada negra - Capítol V

... la Carlota s’hi quedà immòbil com una cariàtide.
La Carlota de Torres, com aquestes figures hermosíssimes de dona, que des de l'antiguitat ornaven les façanes i ajudaven a suportar els edificis, s'hi veia: suport, ànima, vida, batec de Mequinensa. Imprescindible perquè la vila seguís existint.

S’hi va quedar amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals, no veia res del paisatge proper, res de la realitat d’aquell matí.

Ja feia temps que vivia en un món, el seu món: amb el pare viu, les mines rendint a plenitud, els llaüts plens de lignit solcant l’Ebre amunt i avall... Acatada, obeïda i respectada pel poble senser, autoritats de tots els braços incloses.

Hi ha qui amb els dits d’una mà, fa com si toqués el tambor. Altres fan saltar una cama rítmicament. Ella només premia amb força el braç endomascat de la butaca. Intentava dissimular la frisança que la consumia, només ara i adés preguntava l’hora a la pacient Carmela.

Josepa vendell

Oh! HAMLET

“La fila grotesca del Hamlet panxut amb uniforme i tricorni, sostenint amb la mà dreta el crani empolsegat, va ser el tema favorit dels darrers dies de la tertúlia del Cafè del Moll. ...
La veu de la Susanna va destarotar l’escena de la tragèdia shakesperiana, trasplantada de les bromes nòrdiques del cementiri d’Elsinor de la bella Dinamarca, a la vora de l’Ebre. El guardia civil deixà anar la calavera, que caigué amb un soroll tètric dins la capsa, damunt la resta de l’esquelet, i se’n va anar en oris l’ardit per desemmascarar el criminal que havia intentat fer desaparèixer els darrers rastres d’una malifeta comesa segurament feia molts anys”.

Shakespeare, en la seva l’obra Hamlet va aprofundir en el dubte, un dels trets característics de l’ànima humana.

“Ser o no ser, aquesta és la qüestió:
si pensa amb més noblesa qui suporta
dards i fonades d’ultratjant fortuna,
o aquell que s’arma contra un mar de penes
i amb les armes s’hi oposa per finir-les.
Morir, dormir: res més. I dir que acaben
amb un son les tristors i els mil encontres
dels quals la carn és natural hereva,
és una fi que desitjar caldria
devotament. Morir, dormir. Dormir!...”

El talòs guardia civil no hauria pogut pensar mai que, uns anys enllà, tindria l’honor de ser esmentat, en un minúscul fragment d’un llibre escepcional, juntament amb el príncep de les lletres angleses, William Shakespeare.

Millor, però, que no ho sabés. Aquell diguem-li home (homínid) era la imatge de la summa ignorància i de totes les mancances. Només amb el seu alè tacaria la memòria de l’autor de la història del desgraciat príncep de Dinamarca.

Josepa Vendrell