... la Carlota s’hi quedà immòbil com una cariàtide.
La Carlota de Torres, com aquestes figures hermosíssimes de dona, que des de l'antiguitat ornaven les façanes i ajudaven a suportar els edificis, s'hi veia: suport, ànima, vida, batec de Mequinensa. Imprescindible perquè la vila seguís existint.
S’hi va quedar amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals, no veia res del paisatge proper, res de la realitat d’aquell matí.
Ja feia temps que vivia en un món, el seu món: amb el pare viu, les mines rendint a plenitud, els llaüts plens de lignit solcant l’Ebre amunt i avall... Acatada, obeïda i respectada pel poble senser, autoritats de tots els braços incloses.
Hi ha qui amb els dits d’una mà, fa com si toqués el tambor. Altres fan saltar una cama rítmicament. Ella només premia amb força el braç endomascat de la butaca. Intentava dissimular la frisança que la consumia, només ara i adés preguntava l’hora a la pacient Carmela.
Josepa vendell
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada