dijous, 29 de maig del 2008

ADÉU A LA CASA

La lectura de Camí de Sirga, deixant de banda l’immens bagatge artístic i humà que comporta, planteja el drama viscut pels que van sentir que alguna part d’ells moria enmig de les despulles d’un poble enderrocat. Sense arribar a tant dramatisme, i en circumstàncies ben diferents a les del llibre, molts de nosaltres hem sentit un buit estrany, el dolor de ser infidels a un espai, en el moment en que tancàvem per última vegada la porta de la nostra casa. Una darrera mirada per les parets despullades, per les finestres sense cortines, pels racons buits on la nostra veu canvia de so, ens omple d’un sentiment inexplicable de pèrdua, encara que el trasllat sigui motivat per un fet agradable i el lloc on anem sigui millor. La casa que deixem ha estat plena de nosaltres, de la nostra olor i les petites marques són nostres, els senyals que la nostra vida ha anat fixant per les habitacions. Qui sap com seran els qui arribaran el dia de demà. Aprofitaran els mateixos racons que nosaltres, aquells on la claror de la llum és més bona? Posaran plantes als balcons? Seran sorollosos o discrets? Pel nostre cap circula una barreja d’interrogants per un futur encara incert i de records d’un passat que sempre apareix magnificat. Per un moment ens tempta el consol que una mena d’alè nostre ha de perdurar en aquell espai, però un cop tancada la porta, sabem que ha partir d’aquell instant la casa tan sols reviurà dins del nostre pensament i que s'obre un nou escenari en la nostra vida.

Francina Gili