dijous, 28 de febrer del 2008
LES ACABALLES
Anaven per terres aspres
deixant enrere la cremor de la fugida
mentre el sol dominant
inflamava records
que barbotejaven indefallibles.
Els camins
s'anaven fent quotidians
i el batec del seus cors
cap a la vila
ressonava entre els turons,
posseïts per una calitja
germinada de tristor.
Les rodamentes dels vehicles
a preu fet emmudeixen les penes,
alleugerides per la tornada.
Es claven punyents
com la terra ferma
com les oliveres i les figueres
vora el Cinca i el Segre.
Tot s’estavella
contra la quietud tèrbola
de la dictadura.
La gent muda calladament
un aire irrespirable,
un desti negre
un infern de lignit.
M. Carme Roig
La directora manaire
Oh! Libidinosa
De la finestra estant
Què li hauria pogut evocar al senyor Jaume de Torres aquell marc de finestra obert a la desolació? Recordaria algun dels obrers que havien treballat a la ferreria, o sols pensaria en la ruïna que per ell suposava la destrucció que contemplava?
Les finestres ens desperten diferents sensacions segons d'on les mirem. Hi ha finestres que ens criden a tafanejar, com les angleses amb les habituals exposicions de figures i gerrets. Altres inciten a la contemplació amb els seus ampits plens de flors. Altres ens desvetllen els records...
Jo, d'una finestra vista des de fora, en guardo una imatge a l'abast de tothom. Només cal esperar que floreixin les glicines i anar a Sarrià a la plaça dels Romeus de Sant Medir. En aquesta plaça hi ha una glicina arrelada al peu d'una petita finestra, que s'enfila amb els seus raïms liles per la façana d'una casa. Davant d'aquesta glicina hi he passat estones intentant captar amb la càmera fotogràfica la bellesa que contemplaven els meus ulls. Asseguda davant de la casa, veient entrar i sortir els veïns, els convertia en còmplices de la bellesa que aquella façana guardava, però alguns els vaig etiquetar de poc delicats, perquè deixaven la moto a la vorera arran de la soca de la glicina.
La imatge que guardo de dins a fora no la vaig poder captar en fotografia, ja que aleshores la màquina de fotografiar ni la coneixia.
Quan bufava el vent la vella finestra de les golfes sempre bategava. A tancar-la només hi pujaven els grans, perquè l'oncle deia que aquella finestra era perillosa per la canalla. Aquell dia quan es va desfermar la ventada, els grans eren tots a mercat, a casa només hi havia la canalla i l'àvia. L'àvia es passava el dia a la sala asseguda en una cadira perquè estava impossibilitada. Els batecs de la finestra no paraven i l'àvia es va començar a posar nerviosa. Transgredint l'ordre de l'oncle em va enviar a tancar la finestra. A peu de finestra el paisatge que el vent fustigava oferia als meus ulls una imatge fascinant. Els sembrats de la quintana onejaven enfurits.
Les branques dels arbres eren crineres desbocades a la mercè del vent. Vaig aconseguir tancar la finestra, just en el moment en què la meva retina arxivava aquella instantània que mai més he oblidat.
M. Dolors Cerdanya
Les finestres ens desperten diferents sensacions segons d'on les mirem. Hi ha finestres que ens criden a tafanejar, com les angleses amb les habituals exposicions de figures i gerrets. Altres inciten a la contemplació amb els seus ampits plens de flors. Altres ens desvetllen els records...
Jo, d'una finestra vista des de fora, en guardo una imatge a l'abast de tothom. Només cal esperar que floreixin les glicines i anar a Sarrià a la plaça dels Romeus de Sant Medir. En aquesta plaça hi ha una glicina arrelada al peu d'una petita finestra, que s'enfila amb els seus raïms liles per la façana d'una casa. Davant d'aquesta glicina hi he passat estones intentant captar amb la càmera fotogràfica la bellesa que contemplaven els meus ulls. Asseguda davant de la casa, veient entrar i sortir els veïns, els convertia en còmplices de la bellesa que aquella façana guardava, però alguns els vaig etiquetar de poc delicats, perquè deixaven la moto a la vorera arran de la soca de la glicina.
La imatge que guardo de dins a fora no la vaig poder captar en fotografia, ja que aleshores la màquina de fotografiar ni la coneixia.
Quan bufava el vent la vella finestra de les golfes sempre bategava. A tancar-la només hi pujaven els grans, perquè l'oncle deia que aquella finestra era perillosa per la canalla. Aquell dia quan es va desfermar la ventada, els grans eren tots a mercat, a casa només hi havia la canalla i l'àvia. L'àvia es passava el dia a la sala asseguda en una cadira perquè estava impossibilitada. Els batecs de la finestra no paraven i l'àvia es va començar a posar nerviosa. Transgredint l'ordre de l'oncle em va enviar a tancar la finestra. A peu de finestra el paisatge que el vent fustigava oferia als meus ulls una imatge fascinant. Els sembrats de la quintana onejaven enfurits.
Les branques dels arbres eren crineres desbocades a la mercè del vent. Vaig aconseguir tancar la finestra, just en el moment en què la meva retina arxivava aquella instantània que mai més he oblidat.
M. Dolors Cerdanya
"Un pany de paret on s'aguantava el marc d'una finestra oberta a la desolació..." Tankas encadenades
Això no, no era
nostàlgia: miratge.
La neu eterna,
de "Peña Montañesa"
i "Doncella dormida"
lluïa hermosa;
tot mal son s`esvaïa,
visió dolça,
lenitiva animosa,
miracle necessari.
Lluitar i viure
era el fer que, calia,
pols i Monegres
i calitges del Cinca,
oblidar, seguir la taca
seguir el Segre
enlluernador: casa,
sola, en runes,
però, la seva vida,
era definitiva.
Josefina Vendrell
La sirena - Tanka
Sons de la guerra
quan les tropes de Franco
a la vila entren,
sonava la sirena,
cap a dinar, minaires!
Maria Castro
quan les tropes de Franco
a la vila entren,
sonava la sirena,
cap a dinar, minaires!
Maria Castro
Tankas
La llum sedosa
amb pinzellades d'ocres,
entre cortines,
que pel finestral entra
severitat evoca.
Cinca més Segre.
Taca enlluernadora
entre les gleres
ardents i blanquinoses
que entren per vora l'Ebre
Maria Castro
Els ulls seguien
la nau baixant per l'Ebre
que s'endinsava
en fonda llunyania
freda com un sepulcre.
Mercè de Lasa
Els Monegres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)