D'acord amb la comptabilitat de la Lluïsa, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, aquella veïna primfilada del primer tercera havia anat tres vegades a exposar-li les seves queixes.
La primera es va produir quan, en horari nocturn, va trucar a la porta per queixar-se del nou propietari del cinquè segona que havia començat una sèrie d'obres; segons ella deduïa pel soroll allò repercutia en la seguretat de la finca. No cal dir la quantitat de diligències que la Lluïsa va haver d'endagar per tal d'esbrinar la legalitat d'aquelles obres.
La segona queixa va tenir lloc al vestíbul, quan la mateixa veïna la va abordar sobtadament exigint-li que fes alguna cosa amb la porta d'entrada, que quan es tancava feia un soroll que arribava a la seva delicada orella i no la deixava dormir. Potser tenia raó, encara que ningú fora d'ella havia fet esment d'aquella fressa. Aquest cop les diligències i la corresponent reunió van acabar amb un canvi de molla i no amb un canvi de porta com ella pretenia.
La tercera queixa, i potser la més fundada, la va causar el gos del veí de l'entresòl tercera i les flaires que emanava just sobre la galeria de la veïna rondinaire. Uns amos que el deixaven tot el sant dia al pati i no tenien gaire present l'hàbit de la neteja, la van embolicar en una situació d'enfrontament molt desagradable, totalment impropi de la persona pacífica que sempre havia estat.
Totes aquestes gangues no remunerades, i altres que van anar sorgint, la van convèncer que ser presidenta d'escala no era cap càrrec honorífic, sinó més aviat un maldecap del qual aviat va desitjar fugir.
Francina Gili
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada