CAMÍ DE SIRGA, de Jesús Moncada. Comentari del concert

Un gran concert, per l’ambició i la complexitat del tema; per la instrumentació, que és esplèndida, quasi perfecta. Un concert que omple l’esperit, que el purifica, que el fa vibrar, tantost alegre, amorós, divertit; tantost tempestuós, violent, trist.

Tots els instruments de la gran orquestra s’hi llueixen a fons: les cordes hi comuniquen el dramatisme, el sentiment, la grandesa que l’obra requereix, els instruments de vent sobre tot les flautes travesseres i els oboès, la delicadesa, la finor de l’expressió dels sentiments íntims. El piano amb la seva presència individual es fa imprescindible, tant si expressa la joia, la platxèria dels dies de l’Edèn, com els moments íntims de l’amor delicat i intens de la Malena i l’Aleix, andantino amoroso. Un amor semblant al del Nelson i la Júlia, on l’arpa hi posa els arpegis de l’instrument dels àngels o dels déus, andante maestoso.

La percussió amb tots els seus recursos, ens fa viure el dramatisme furioso dels actes que gesta el riu pare, l’Ebre. Les crescudes, els canvis de vent, la guerra que hi circula com a camí directe, originen moviments carregats de força, on tota l’orquestra hi participa amb intensitat quasi demolidora, es diria en tempos: furioso o amb tutta forza.

Hi ha moments que el réquiem es fa necessari, hi ha massa dolor, massa separacions, al front, als camps de treball, als de concentració. I massa misèria en els que queden al poble. Quan s’enderroca el pont no hi ha prous timbales i metall, per expresar el dolor del vilatans en veure’s empesos a fugir, però, cap on?

Hi ha moviments que tenen la pau i la tranquíl·litat d’un andante: quan es refereix a la vida quotidiana, a l’anar fent, a les tertúlies als cafès, els jocs dels infants, al xocolata del Saló de les Verges Màrtirs, les elucubracions històriques de l’Honorat del Rom. La personalitat, la humanitat del cor immens del Nelson, hi té un solo de violí que emociona.

La Carlota de Torres queda diluïda entre els horrors de la guerra, les barrenades, la fugida en tromba dels caballs i el munt de desgràcies que ha de suportar el poble, drammatico.

I com a nexe d’unió la frase sempre repetida: la bondad de cor, el bon fer de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 d’abril de 2008
Josefina Vendrell Olivella