La mirada infinita, perduda en el temps, evocant dies gloriosos, en què la Sra Carlota feia i desfeia. Ara amb la mateixa intencionalitat, però amb diferent realitat. Com qui no vol acceptar el present que li toca viure, ella continua aferrada a un passat que ja no existeix...
Només els dits clavats en el domàs vermell dels braços de la cadira manifestaven l'agitació interior que la trasbalsava. Ella asseguda sota el retrat del seu pare (potser buscant protecció)ordenava a les minyones que ho posessin tot a punt per la festa del natalici de la senyora: la preparació de la plata, la cristalleria fina, les millors estovalles; tot plegat una bogeria, un disbarat. El seu estat neguitós li feia dir: "No vénen", "¿Quina hora és, Carmela? -Dos quarts de quatre, senyora".
Maria Castro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada