dissabte, 29 de desembre del 2007

Haikús de la lliçó 9

Era l’Arcadi
el qui del bar marxava
polit anava.

Brut de tornada
amb el xofer pactava
com arribava.

La majordoma
amb sotana vestida
a obrir sortia.

Encetà el tema,
la senyora d’Albera,
del Romaguera.

Molt enfadada
la senyora Carlota
quedà abatuda.

Són les minyones
les que descabdellaven
tot l’inventari.

El Ford s’emporten
trobat per la canalla
a la cotxera.

Desert estava,
l’arribada dels nuvis,
exasperava.

El Ford ja arriba,
la Carlota de Torres
el Francesc troba.

Francesc explica:
la vaga paralitza
tota la vila.

Obrers en crisi
llaüts que no salpaven.
Tot un conflicte.

Mal acabava
el viatge de noces
amb els vaguistes.

El Romaguera
el pensament li omplia
i s’agitava.

El Terrer era
el primer responsable
d’aquella vaga.

Són els vaguistes
atacats per la força
cap a la tarda.

Era un minaire
que avançava a bursades
rep plantofada.

A terra feien
figures gemegoses
pels civils presos.

Enviat per Rosa Vila Panach

Xerrada sobre Jesús Moncada


M. Rosa Moncada, va venir a l’Escola dijous passat a fer-nos una xerrada sobre la figura del seu germà, Jesús Moncada.

És molt interessant establir contacte amb la vida d’un escriptor, apropar-se a l’ésser humà, conèixer l'entorn que ha modelat una manera d’interpretar arguments i personatges. Hi ha qui, engolit per l'interés d’un relat, relega a segon terme el seu autor però per a mi, escriptor i obra formen un tot indestriable, i en el cas de Jesús Moncada, aquest fet és evident.
No m’entretindré a comentar els detalls que sobre la seva vida ens va fer la M. Rosa, ja que tots vam tenir ocasió d’escoltar-los en la xerrada, però voldria ressaltar la singularitat del personatge, i l’immens bagatge humà que es desprenia de tot el que ens va explicar. Es podia deduir que en el sí de la família regnava aquell considerable sentit de l’humor que assaborim en la seva obra; hi destacava també el gran amor pel poble, la llengua i la terra catalana, que ell sentia tan seva malgrat pertànyer administrativament a l’Aragó. Emocionava l’estimació pel nebot; l'afecte pel seu gos Rom i pel seu successor Samba i resultava xocant comprovar com enmig d‘una vida senzilla i casolana havia estat capaç d’anar forjant una carrera tan excepcional. Això demostra que el talent no coneix llinatges, sobretot si va acompanyat d’una predisposició natural per assimilar idees i sensibilitat per expressar-les. Va ser un home ple de saviesa, que patí intensament la situació d'un poble que veia morir, i que va sentir la necessitat de plasmar-ho en forma de novel·la, per servar la memória del lloc enyorat.
Quants Jesús Moncada deuen romandre amagats en algun lloc anònim del món? Segurament que com ell no gaires. Perquè, com deia la M. Rosa, en Jesús ho va sacrificar tot per seguir amb honradesa el camí que s’havia traçat. Va renunciar a tenir parella, a formar la seva pròpia família i a una feina més ben remunerada; tot per considerar-ho incompatible amb les hores que la carrera d’escriptor li robava, i no tothom té la claredat de veure-ho. Però, com deia la seva germana, en un home de les seves conviccions, aquesta manera d'entendre la vida no tenia alternativa.
Vaig trobar molt divertit el relat de la concessió del Premi de les Lletres a Saragossa, on per fi li van ser reconeguts els mèrits i no és difícil imaginar algú tan senzill com en Jesús Moncada i la resta de família, lleugerament encongits i astorats enmig de la faramalla que per allà solen gastar.
M’ha agradat conèixer la M. Rosa. Ha fet créixer en mi l’admiració que ja sentia per en Jesús i al mateix temps me l’ha fet veure com algú molt proper. L’amor i el respecte que professava al seu germà, la complicitat que existia entre els dos i el record fidel que ara li dedica em van emocionar i em van mostrar una persona del tot digna d’ell: senzilla, intel·ligent i sensible.

Francina Gili

Més sobre Jesús Moncada

Fa uns quants dies vam rebre la grata visita a l'Escola, de la germana de Jesús Moncada, la qual ens delectà amb la seva intervenció explicant-nos detalls i fets de la vida del seu germà i de la relació amb la seva família. També ens donà informació sobre trets característics de la seva obra. Va ser una xerrada molt amena i interessant.
M'agradaria també poder col·laborar aportant un testimoni personal. Quan el meu fill tenia uns vint-i-quatre anys i en Jesús uns quaranta, coincidiren en unes classes d'anglès a l'escola d'idiomes UNESCO. Era una classe molt reduïda, d'uns quatre o cinc alumnes. Això permetia que hi hagués una confiança entre ells. Ell portava ja un bagatge intel·lectual que destacava. La facilitat per comunicar-se era evident, contagiava la seva passió i entusiasme per la literatura els qui estaven a prop seu. Recorda perfectament que els parlava d'un llibre, que en aquell moment l'havia impactat, titulat El siglo de las luces de Alejo Carpentier. Des d'aquell moment, aquest llibre va entrar a formar part de la nostra biblioteca. Ja es percebia aleshores la força d'atracció de la seva paraula i el seu pensament.

Enviat per Rosa Vila Panach

Acaba la reunió de la Carlota de Torres amb les senyores de la vila


En quedar-se sola, encara més irritada pels compliments hipòcrites del comiat, la senyora va romandre dempeus una estona vora la taula, amb el cap cot, abans d'agarrar el pitxell i estavellar-lo contra la paret del saló. Després d'insultar la Carmela, la Sofia i la Teresa mentre recollien els trossos de vidre i les rodanxes de llimona que lluïen com monedes d'or escampades per terra...

Camí de Sirga

Mercè de Lasa


dijous, 27 de desembre del 2007

Extractes de regalèssia.

De cop em sento perduda
entre fragors i foscors
d’un passat no gaire llunyà
d’una memòria que no és la meva.

Veig esfilagar-se el temps
la crònica anunciada
de la fi de Mequinensa
tot travessant el seus carrers i carrerons
empolsinats per aquella pell d’ombra
on els dies transcorren
amb una pau trèmola
que envaeix tot el que toca.

Les primeres vermellors de l’alba,
els llaüts amarrats als molls silenciosos
els retrats de família,
les tertúlies del café del Moll
udolen en mi
fent-me passadisos
movent-me sortosament
descompassant-me amb la seva ràfega.

Així, doncs, sense adornar-me
del què ni del com
un tel, aquest cop invisible,
m’envolta sinuosament
en una aquiescència il·limitada
que m’empeny corrent avall
per la Ribera del Segre
a la descoberta d’una història
que batega entre fragors i foscors
d’un temps passat
d’una memòria que no és la meva.

M. Carmen Roig

Medito. Haikús encadenats.

Camí de Sirga
és un ventall de vides,
de destins varis,

ocis o feines,
poder o migradesa,
grisors o esbarjos...

l'Aleix, el Nelson,
l'Arquimedes Quintana,
la Tamburini,

Gatell fantasma,
la Carlota de Torres,
cafès a plaça,

llaüt Carlota,
Casino de la Roda,
Edèn d'albades.

I dins la tomba
d'aigua misericorde,
el nostre afecte.

Josepa Vendrell Olivella
5 de desembre de 2007