divendres, 11 de gener del 2008

De l'aigua de l'Ebre a altres aigües. Haikús


Aigua i música. Sardanes encadenades

Del meu riu l'aigua,
l’aigua de Malavella,
aigua Xelida.

Aigua de llana,
la font de la Bona Aigua,
el lliri d’aigua.

Les dones d’aigua,
la dama del paraigua
la gota d’aigua.

Josepa Vendrell



Aigua i música

Contemplar aigua: el mar, un rierol... i escoltar música a l’ensems, sembla que no hi pot haver més festa pels sentits. Són dues sublimacions per a l’esperit: l’aigua entra per la vista, per l’olfacte, per la pell, per l’oïda i la música per la vista, per la pell, per l’oïda, per l’ànima.

Llegir Camí de sirga fa sorgir el neguit, la pruïja de la necessitat de l’aigua: de tenir-la prop, d’escoltar la seva remor, de contemplar-la, de notar-la. La seva fresca visió asserena l’esperit i relaxa el cos. Ja ho diu el vell adagi: l’aigua es font de vida… I de fons una melodia

Una sortida de sol, amb el dia fresc, acabat d’estrenar, el colors del cel són tendres, suaus… I de fons una melodía. I també una posta de sol amb el luxe de la barrija barreja de colors que a poc a poc es van fonent cap la grisor i la nit. L’aigua reflecteix i atrapa per uns instants tanta bellesa de la natura… I de fons una melodía.

Un element de vida, de plaer dels sentits: l’aigua; només podia estar unit a un altre plaer dels sentits: la música. Res millor que notes i notes unides en galanes melodies: sardanes! On flabiols, tamborí, tibles, tenores, trompetes, fiscorns, trombó i contrabaix emeten sons que parlen, que penetren a través de l’oïda, de la pell, dels ossos, fins el racó més íntim del nostre cos, alberg de l’esperit. Escoltades prop d’aigua, fan exclamar com Mn. Costa i Llovera: Oh! vida, oh! noble sort.

Hi ha composicions que reblen aquet pensament:
Del mestre Joaquim Serra la sardana Vora el rierol i les cançons Brollador gentil i Cançó del port.
Aigua avall de Saderra i Puigferrer. Per cert que aquest títol correspon també a un llibre de Josep Ma. Folch i Torres de la primera època, abans del Patufet i de les Pàgines viscudes.

N’he trobat que glossen les virtuts del líquid: com Aigua bona tenim de Camps i Comellas. Aigua de llana de Galdon i Arrué, Aigua del Montseny de Damunt i Ferré, Aigua picant de Casanovas i Gafarot.

Situacions agradables com: Peix a l’aigua de Xandrich i Crosas, El mirall d’aigua de Rigau i Poch, El remoreig de l’aigua de Medina, La cançó del lliri d’aigua de Catulí i Marquès, La font de la Bona Aigua de Segarra i Robert, La frescor de l’aigua d’Enric Ribas, L’aigua del meu riu de Cassanyes i Edo, Notes d’aigua de Pujolar i Jiménez, aquest darrer com si m’hagués endevinat la idea..

Agraeixo de tot cor al senyor Francesc Manaut info@sardanista.cat i al mestre Jesús Ventura de la comissió del centenari de Joaquim Serra, la valuosa informació que m’han facilitat.

Josepa Vendrell

Diàleg entre contertulianes al saló de les Verges Màrtirs

S’estableix una conversa, un diàleg entre senyores. A la novel·la a cada contertuliana li aplica dos adjectius. Intenta fer el mateix amb persones conegudes o de ficció.

En acabar el concert tots vàrem comentar:
- Quin agut – va exclamar la Carme, saberuda i petulant.
- No n’hi ha per tant – digué la Rosa, perapunyetes i busca-raons.
- Que no? – replicà l’Albert, enfarfegós i enganxifós.
- Quint tercet! – xiuxiuejà la Muntsa, prudent i flegmàtica.
- Si cap de nosaltres n’entén res, què dimonis jutgen? – va concloure la Roser, pragmàtica i contundent.

Maria Aguadé

Vosaltres no en sabeu de la misa la meitat. Jo us podria dir que...
_Què? _va xisclar la Quimeta Bonaterra, esgarriacries i llenguda.
_Què? _va refilar la Paquita Pi, saberuda i primfilada.
_Qu... què? _va quequellejar l'Amanda Quatrecases, espitregada i gormanda.

Francina Gili

La reunió es feia al saló de les pintures de Ramon Casas al Cercle del Liceu. L'Esperança d'Aigüescaldes, fadrina envellida i bocamolla, va dir:
- Diuen...
- Què? - va exclamar la Ció Palol, secardina i estràbica.
- Què? - va cloquejar la Tònia Soleres, polposa i flasca.
- Què?- etzivà l'Isolda Ribes, blanenca i fleuma.
- Prepareu les vostres orelles, us agradarà. -Respongué l'Esperança. S'empassà d'un sol glop el vodka que li quedava, i tot mirant de reüll la Carla de Ponts, deixà anar: - Diuen que el Ferran Ridaura ha tornat a la vila.
- Oh! - es va atonir la Isolda.
- Oh! - es va enlluernar la Tònia.
- Oh! - va fascinar-se la Ció.
"Marcolfa", va pensar la Malena, que se n'anava al labavo.

Josepa Vendrell

-Què? -va exclamar el Targa, execrable i infame.
-Què? -va esquelletjar en Gasull, escardalenc i tremolós.
-Què? -va deixar anar el Jacinto, petulant i grotesc.

M. Carmen Juan

-Què? -va dir l'àvia Riumorts, vella i xaruga.
-Què? -va dir la Rosaura, xafardera i xarraire.
-Què? -va dir la M Rosa, bella i esvelta.

Maria Pujadas

-Què? -va exclamar la cosina Enriqueta, tafanera i celestina.
-Què? -cridà la veïna, punyetera i llenguallarga.
-Què? -digué la sabatera, escanyolida i garrepa.

Gina Porta

-Què? -va exclamar la Rosa, barruda i caragruixuda.
-Què? -va dir en Josep, poca-solta i capsigrany.
-Què? -va deixar anar la Neus, baliga-balaga i falinfaina.
-Què? -va preguntar el Biel, caparrut i rebec.
-Què? -va dir la Lluïsa, bleda i gamarussa.
-Què? -va dir en Pere, gripau i tòtil.

Llúcia

El fil a què al·ludia estava nuat...

Fixa't com comença la segona part del capítol : “El fil a què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí del 1925”. Després de llegir aquest paràgraf, fes el mateix que l’autor: explica alguna història real o fictícia que comenci d’aquesta manera.

El fil al què al·ludia aquell pensament, que a vegades la feia retornar a la seva adolescència, estava nuat en una recomanació que un dia li va fer la seva mestra.

Sovint, la mestra a la classe feia una pregunta que ella recordava molt bé:
-Quin treball us agradaria fer quan sigueu grans?
Les alumnes contestaven sincerament.
-Jo voldria ser traductora.
-Doncs, jo voldria ser pintora.
-Jo, voldria ser infermera.
-Jo...
Així fins a vint-i-cinc respostes, que la mestra retenia a la seva ment, a fi d'oferir una frase encoratjadora a cadascuna davant la dura tasca d'estudiar.
-Laura, per ser traductora cal estudiar idiomes.
-Noèlia per ser dependenta...
No va encaixar gaire bé la recomanació que la mestra li va fer. Li va semblar que no sabia ben bé què dir. Allò li va doldre molt, perquè ella volia ser dependenta d'una botiga de "TOT A CENT", no perquè fos una feina fàcil que no demanava cap mena de preparació especial, sinó perquè en aquelles botigues s'ho passava molt bé, quan hi anava amb la mare, remenant tot el que hi havia. Després, de gran, d'aquell desig, se'n va oblidar i professionalment va seguir per un camí molt diferent del que havia manifestat aquell dia a la classe. Ah!, però del sentiment que en el seu interior va despertar la resposta despectiva de la mestra, se'n va recordar tota la vida. I..., sense ser-ne gaire conscient, perquè mai no va voler-s'ho confessar, potser va ser el rau-rau interior que li va despertar aquella resposta, el que la va estimular a lluitar per arribar fins a on havia arribat.

I va ser aquest fil personal a què va fer al·lusió en començar la seva conferència davant d'un col·lectiu de docents de diversos països, per recordar-los l'important paper que tenien davant dels seus alumnes.

M. Dolors Cerdanya

El fil a què s’al·ludia em condueix a aquella tarda d’estiu de 1975 quan, assegudes damunt el prat, contemplàvem les pedres flamejants d’una serra imponent. Quants somnis frustrats ens havia de regalar el destí, com podíem llavors imaginar la distància insalvable que separava aquelles il·lusions del que acabaria sent realment el nostre futur. En aquell moment m’hauria negat a admetre que ens deixaries tan aviat, però, fet i fet, és ben veritat que, si un ho pensa, s’adona que en realitat haurem de viure la gran part de la nostra vida sense les persones que ens envolten en aquest moment concret.

Maria Aguadé

El fil a què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí de 1940. A la Natàlia li va semblar, mentre mirava pels finestrals del balcó el cel ennegrit per uns nuvolots de tempesta, que el cor li saltava com aquell dia llunyà. Enmig de la grisor d'una Barcelona vençuda, quan l'entumiment començava a pujar-li pels peus, a grimpar per tots els ossos i a inundar-li l'estòmac, va veure a través dels mateixos finestrals un Oriol demacrat i amb els braços caiguts que guaitava la casa sense ni esma de creuar el carrer.

M. Carme Juan


El fil a que al·ludies, Teresa, estava nuat a un matí de 1956, a punt de complir dotze anys, en què, tornant de col·legi amb la nostra amiga Nati, vaig escoltar dels seus llavis una revelació que em va impressionar: Havia estat adoptada per un matrimoni gran sense fills quan tenia set o vuit anys, i abans havia viscut acollida en un centre de menors, fora de Catalunya.En aquella època aquesta mena d'afers eren portats amb molt de secretisme, lluny de la normalitat amb que ara es tracten. Jo l'escoltava entre sorpresa i confusa, sense saber gaire què dir. Després vaig averiguar que a tu també t'ho havia explicat i compartir aquell secret va alleujar una mica el pes que suposava una revelació tan important. A partir d'aquell moment vaig entendre el perquè d'uns pares ancians, que jo veia com uns avis; ben intencionats segurament, però que només volien companyia. Llavors no es feia cap mena d'estudi d'idoneïtat. Vaig comprendre la relació estranya que hi tenia. Vaig considerar normal l'ànsia exagerada amb què buscava l'alegria i l'amistat de totes nosaltres i l'afecte que professava a les monges. Els caps de setmana que totes esperàvem amb il·lusió, eren per a ella un martiri, sense altre al·licient que passar-lo tancada a casa. També vaig entendre les seves mancances malgrat tenir un parell d'anys més que nosaltres, però era llesta i va recuperar aviat el retard educatiu que duia quan va arribar.
Sento encara un gran afecte per la Nati, pel que va patir i pel que ha hagut de superar. Sé que li han quedat seqüeles per la mala alimentació d'infantesa i que ara gairebé no es mou de casa per una malaltia òssia, però cada any per Nadal m'envia una felicitació feta per ella amb fulles i flors, que conservo com joia preuada, i em consta que tu, estimada Teresa, lligada al fil d'un mateix secret, també ho fas.


Francina Gili

El fil què al·ludia la Maria estava nuat a un matí de desembre de 1968, a les vacances de Nadal. Quan en mig d'una gran nevada i des del terrat de casa seva, va veure un xicot que baixava pel carrer xipollejant la neu. A la Maria no se li acudí res més que fer una generosa bola de neu i quan estava a l'altura, la hi tirà; el va ensopegar de mig a mig i la Maria s'amagà per no ser descoberta. El comentari a la seva germana va ser: “Aquest serà el meu marit”. Ens casàvem l’agost de 1971.


Maria Castro


El fil a què al·ludia la Júlia estava nuat en el coneixement que tenia d’en Robert. Estava segura de la seva honradesa i vàlua, tant per les seves bogeries quan ho requeria la defensa de la veritat i la justícia, com per la incapacitat de lloar-se de les seves qualitats. Testimonis personals confirmaven la seva rectitud davant situacions compromeses. Eren tants els tràngols que havia hagut de suportar, que feia que tingués sempre els sentiments a flor de pell.


Rosa Vila

dijous, 10 de gener del 2008

FLASH-BACKS

En el capítol I de la segona part, a partir de quatre andròmines que es troben l’any 1971 quan ensorren les cases, l'autor fa una mirada retrospectiva i ens continua explicant la història de la vila i del país. Fes servir la mateixa estratègia de Jesús Moncada per escriure tres moments de la teva vida.
Fa uns dies, per causes tècniques que no vénen al cas, la prestatgeria que tinc al menjador es va inclinar perillosament i va estar a punt de caure. Un cop arreglat el problema, quan tornava a posar gerros, copes, botelles i bibelots de vidre al seu lloc habitual, em vaig parar a pensar que cada un dels objectes eren com moments cristal·litzats de la meva vida.

Després d'haver passat un mes a Perugia per millorar els meus coneixements d'italià, no vaig voler acabar l'estada sense conèixer Venècia. No cal dir que, com la majoria dels joves de l'època, tenia les butxaques ben escurades però mentre passejava embadalida per la plaça de Sant Marc vaig veure un cendrer de vidre de Murano, d'un blanc opalescent amb una lleugera gradació rosada, que semblava que em cridés des de l'aparador de la botiga. Vaig voler resistir-me sense èxit: des de llavors el meu petit talismà m'ha acompanyat sempre.

Sorra rogenca d'una platja del Nil a Assuan; sorra daurada del mateix Sàhara a Tunísia; terra multicolor de Petra; sal humida del Mar Mort. Si s'haguessin trencat els seus envasos i s'haguessin barrejat els continguts, s'haurien confós també els meus records, tant nítids ara?

Per acabar, endreço una peixera rodona plena de petxines de totes mides. Veig el meu marit recollint-les il·lusionat a una platja de Zanzíbar de sorra blanquíssima, llepada per un mar turquesa, mentre jo caminava a la seva dreta buscant l'ombra dels cocoters. Va ser un moment de felicitat pura. Pocs mesos després li van diagnosticar la malaltia atroç que se l'enduria.

Carme Juan

Havia tingut un dia una mica feixuc, d’aquells que estàs esperant que s’acabi per veure si dormint desapareixen totes les cabòries i a l’endemà t’aixeques millor, però va passar alguna cosa… un estrany soroll em va fer aixecar del llit amb un cert ensurt. Senzillament havia caigut un llibre de la llibreria i com que estava tot en silenci, em va semblar un terrabastall. Quan l’anava a posar al seu lloc, va relliscar un escrit i ja us podeu imaginar com em va encuriosir. Al final de l’escrit hi havia una data (23.10.1964). Renoi!... ja feia un munt d’anys!... En descobrir que era la meva lletra em vaig disposar a llegir-lo.
Hi feia una sèrie de reflexions sobre la vida, la manera d’actuar davant una determinada situació, pensaments, sentiments... records... que em van fer pensar una bona estona. Lògicament el llit ja quedava en un claríssim segon pla i de moment no tenia pas cap intenció de tornar-me a posar a dormir.
Mentre anava llegint, d’una manera “involuntària” la mirada se’m va fixar en un petit cofre que tinc a la llibreria, i de cop vaig retrocedir una pila d’anys. Em va transportar a Sarral, un poblet de la província de Tarragona. Estàvem celebrant la tornada dels nois que havien acabat de fer la mili. Un dels quals, com us podeu imaginar és el que em va regalar aquell cofre després d’un ball especial on cada un d’ells escollia, o millor dit, ja tenia escollida, la seva parella. Va ser una gran festa, on hi participava tot el poble i on m’hi van fer sentir un membre més d’aquella gran família. Vaig agafar aquell vellet cofre ple d’emocions empresonades feia tants anys, el vaig obrir i per uns instants van tornar a ser lliures... En un raconet vaig descobrir una figureta molt petita d’aquelles que penjàvem a les palmes o els palmons quan érem petits. Aquesta figureta em va conduir cap a la Rambla Catalunya un dia gris d’un març que havia estat prou trist per una bona amiga meva. La vaig comprar i fent un xic de broma li vaig regalar. Efectivament vaig aconseguir el que volia i és que en veure-la esbossés una rialla i s’oblidés per uns instants del problema que estava vivint. D’això ja fa més de 30 anys, aquella amiga meva va morir poc temps després. Al tornar-la a tenir entre les meves mans, va treure la pols a un munt de records i sentiments que estaven ben arxivats en un dels calaixets del meu subconscient.
Quan vaig “tornar”, a reprendre la lectura del full que “casualment” havia relliscat del llibre que “casualment” havia caigut de la llibreria i que “casualment” era un llibre que feia temps havia buscat i em pensava que l’havia deixat a alguna persona i no me l’havia tornat, doncs, com deia, en continuar la lectura, em vaig adonar que tot allò que deia fa quaranta anys, eren reflexions que actualment m’han servit de gran ajuda perquè les circumstàncies s’havien repetit i la reflexió ara tenia molta més força.

Jossie Casanovas

MIQUEL MASIP (1889-1991)

Fill de Garcia, poble envoltat per un meandre de l'Ebre, l'oncle Miquel tota la vida va fer de pagès però, per poder estalviar uns diners per a casar-se, va treballar durant uns anys a les mines de lignit de la comarca. Aquesta foto se la va fer a Logroño mentre complia el servei militar, cap al 1909.
Podem fer una aproximació al "Camí de sirga" per tres raons: perquè era un poble de l'Ebre, perquè treballava en mines de lignit i perquè devia dur el mateix uniforme que els Mequinensans de la novel·la que van haver d'anar a la Guerra del Marroc. Ens serà més fàcil imaginar-nos-els.

Carme Juan

Versionem frases de la novel·la en haikús

“La nit estalzinava els racons del saló després de despintar els geranis de la balconada; a l’Ebre calmós ja suraven els estels.” Intenta fer un haikú a partir d’aquest excel·lent material literari.




Mercè de Lasa

Jorn estalzint-se
els geranis despinta
els estels suren.

M. Dolors Cerdanya

----
Entre silencis
la nit estalzinava
la quieta sala.
---
De color buida
queda la balconada
quan tot s'apaga.
---
Calma nocturna,
sobre les negres aigües
els estels suren.
---
La balconada,
de color despoblada,
en la nit fosca.
---
Embolcallades
d'una tristor endolada,
les raconades.
---
A la gran sala
on la foscor hi regna,
i el color és orfe.
---
Memòria negra,
el fil descabdellaven
ama i minyona.

Francina Gili

La nit, com sutge
els salons enfosquia.
Difuminava

trets i figures.
Calmós, dens, el pare Ebre,
estels mostrava.

Josepa Vendrell

Estels suraven
la nit estalzinava
els cors i cares.

Llúcia

La nit calmada,
els estels ja suraven
al calmós Ebre.

Montserrat

Nit que penetres
en despintats geranis
enfosquit l'ànim.

Laura

Per l'Ebre en calma
on molts estels suraven
en la nit negra.

Maria

Estels que miren
la nit estalzinada
i aigua de l'Ebre

Montserrat Alavedra

Cançó de taverna. Apel•les Mestres (Barcelona, 1854 – 1936)


"L’any 1925 van matar l’Arnau Terrer. L’Arnau es gitava a la Taverna de les Anguiles; però la nit de l’assassinat no hi va aparèixer. Destacaren les protestes del cafè del Moll, però la conclusió oficial de les diligències fou de mort per accident. "
Camí de sirga

Dediquem aquest poema d’Apel•les Mestres, cantat per Emili Vendrell, a l’Arnau Terrer.

Haikús del capítol 2 de la segona part.

L'Estefania,
fadrina llenguallarga,
enceta el tema.

El Romaguera
ha fet cap a la vila,
quina notícia!

A la Carlota
el món se li ensorra,
no bada boca.

M. Assumpta Gannau

Rosa M. Moncada i Vitas Mac Iejewski


El darrer dia de classe abans de les vacances de Nadal, les alumnes d'aquesta assignatura vam tenir el privilegi de comptar amb la visita de dues persones íntimament lligades a Jesús Moncada: la Rosa M., germana de l'escriptor, i Vitas Mac, traductor de l'obra de Moncada al polonès. La Rosa Maria, amb les seves explicacions, ens va obrir una finestra al món del seu germà, però sobretot ens el va acostar gràcies a la seva personalitat càlida, al seu llenguatge amè i enginyós, al retrat d'una família tan afectuosa i vital.

En Vitas ens va fer una aproximació al valor de l'univers literari de Moncada i a la complexitat que representa traduir una obra d'aquestes característiques. També va parlar-nos de la cultura i la llengua catalana, així com d'altres autors catalans que admira, com ara Salvador Espriu. Va ser entranyable comunicar-nos amb una persona amb qui, tot i viure a més de dos mil quilòmetres, vam poder compartir una visió literària i cultural tan estreta.

Dietari de la classe de la M. Dolors Figueres

Finalment ha arribat el dia de conèixer la Rosa M. Moncada. Estic força emocionada; a veure què explicarà.

M’adono que hi ha dues companyes que ja han escrit (i molt, molt bé) les seves impressions de la visita de la Rosa M. Per tant us recomano que visiteu els blocs de la Francina Gili i Rosa Vila que han fet una explicació esplèndida. Felicitats amigues.

Per això, penso que la meva part consistirà a aportar de forma concreta alguns detalls que em vam fer pensar i molt.

Ø Constatar l’estimació que hi havia entre els components de la família Moncada, és una cosa difícil d’oblidar.
Ø Adonar-te de la forma en que la seva germana parla d’ell... Emocionant.
Ø La casa era el punt de convergència de tota la família.
Ø Cadascú tenia el seu espai privat. Què bé, poder tenir el teu propi lloc, alhora que estàs amb tota la família.
Ø Quin respecte que desprèn aquesta actitud assumida per tothom

Ø En Jesús tenia un posat molt seriós.
Ø Oferia seguretat
Ø Persona molt metòdica
Ø Molt perfeccionista
Ø No donava mai res per acabat
Ø Els personatges de les seves novel·les formaven part de la família. Adquirien vida pròpia.
Ø Dedicava una mitjana de quatre anys a editar una obra.
Ø Havia treballat amb en Pere Calders
Ø Tenia un gos que formava un tot amb la família. Tenia el seu espai en el cotxe com un membre més de la casa.

Després de tot això, tan sols puc dir que Catalunya ha tingut la sort de poder comptar amb un gran català que encara que no era fill pròpiament del país, és digne de ser reconegut com una persona que ha estimat aquesta terra i que ha donat molta glòria a la cultura catalana.

La Malena et deu la seva existència i per això et dóna molt sincerament GRÀCIES.

Malena

A propòsit de l'escrit de Madamfransuà i de la visita de Rosa M. Moncada

He llegit el text que la Francina dedica al Jesús Moncada i a la seva germana. És un text que he assaborit amb molt de gust, tant per l’explicació que fa del Jesús, de l’obra i de tot el seu voltant, com per la forma. No solament estic gaudint de l’obra d’un escriptor profund i commovedor, sinó també de la companyia de tots els qui feu que aquest bloc sigui quelcom més que una classe per aprendre.

Fins ara, no m'havia plantejat mai la relació de l’autor i de la seva obra d’una manera tan estreta com ho he fet amb Jesús Moncada, tot i que sempre he sentit una admiració molt especial per alguns escriptors que he tingut el plaer de llegir. Per una part, m’ha permès conèixer un tram de la història recent a galop per terres aragoneses de parla catalana. Per altra, tot el ventall de paraules que donen vida pròpia a aquest llibre, i que són per a mi una de les troballes més significatives. A cada dues passes trobo una paraula nova, enriquidora i que em fa sentir petita i alegre a la vegada. Somric perquè faig noves descobertes. És com si anés pel bosc a la tardor, passats uns dies de les primeres pluges quan surten el bolets, i vas arreplegant-los d'un a un, omplint la cistella amb aquella il·lusió! Sóc conscient que, de totes les paraules, només unes quantes quedaran a la meva memòria, però la troballa no sols es limita a uns quants bolets comestibles o verinosos.

Tot i que ja havia llegit alguns relats en català i articles de premsa, aquest és el meu primer llibre en català i estic molt contenta que s'hagi escollit aquesta novel·la tan prolífera en esdeveniments. I em sentò doblement contenta per poder gaudir del llibre des de la vessant de compartir amb tots vosaltres aquestes experiències perquè des de les vostres inquietuds i de la vostra mirada, sóc capaç de treure un profit més substanciós de la lectura i, fins i tot, de la manera d’enfocar alguns aspectes de la vida.

Vull reiterar la meva admiració per Jesús Moncada, per la seva obra, i molt especialment agrair a la seva germana ,Rosa Maria, la seva presència perquè ens ha fet una xerrada tan intensa i emotiva que, de ben segur, no oblidarem. Ha sigut tot un privilegi. Ha transmès un raig de gotetes de pluja en una tarda qualsevol del mes que conclou l’any. Es més que això... Una esperança, una incertesa, un desig, un record que navega en un llaüt, tot virant per la cantonada de la nostra vida. La tarda es fa fosca i ens porta la nit serena gronxant-la en un cordam de bons propòsits. I veig els estels que ens fan l’ullet. Guaiteu-los són allà, sobre nostre, fent-nos un somriure. Que l’any 2008 sigui tan ple de satisfaccions per a tots com la lectura d’aquest Camí de sirga.

Fins ben aviat classe,

M. Carmen Roig