Mercè de Lasa
dilluns, 30 / juny / 2008
dissabte, 7 / juny / 2008
UNA MONCADA ADDICTA
Crec, i no m'equivoco, que he estat l'alumna que ha escrit menys en el fantàstic blog que s'ha creat aquest curs i espero que em disculpareu, però a vegades el temps no dóna per més... El que sí que he fet és llegir... Vaig marcar-me com a objectiu "vital" a curt termini llegir tot el que ha escrit en Jesús Moncada i ja he començat, i he de dir que com més el llegeixo més m'agrada i com més m'agrada, més ganes tinc de llegir-lo i això és com un peix que es mossega la cua.... i he arribat a una conclusió : Moncada crea addicció, sóc una Moncada addicta, Moncadaïnòmana!!!!. La seva sensibilitat, el seu gran, gran sentit de l'humor i fina ironia dels fets quotidians i petits fa que aquests esdevinguin vivències universals (m'ha quedat una mica estranya la frase però espero queu m'entengueu), el fet és que t'identifiques amb personatges que en principi són d'una altra època, d'un altre món... i quan això passa, i en la meva humil opinió, és quan crec que un autor és gran i en Moncada ho és i em sembla, i potser això no ho compartiu, que potser no està del tot valorat... A vegades tinc la sensació que en aquest petit país nostre, no valorem prou el que tenim, que no sabem vendre-ho, que no ho cuidem.... Jo, personalment, li faré el meu homenatge llegint-lo, recomanant-lo a tort i a dret!
Amigues blocaires espero que ens retrobem l'any vinent, que continueu escrivint tan bé com ho feu, que continuem fent dinars, que continuem llegint, que passeu un bon estiu..... I vull donar-vos les gràcies per les estones que hem compartit, que per a mi han estat molt enriquidores.... Una abraçada a totes i A LLEGIRRRR!
Elisenda Alonso
Amigues blocaires espero que ens retrobem l'any vinent, que continueu escrivint tan bé com ho feu, que continuem fent dinars, que continuem llegint, que passeu un bon estiu..... I vull donar-vos les gràcies per les estones que hem compartit, que per a mi han estat molt enriquidores.... Una abraçada a totes i A LLEGIRRRR!
Elisenda Alonso
dijous, 5 / juny / 2008
SENSACIONS EN ACABAR "CAMÍ DE SIRGA"
Són moltes sensacions, no es poden resumir en un curt paràgraf.
Entre d'altres podríem pensar que és un cant, un clam, un crit dels milers i milers d’exiliats, de desplaçats, de desarrelats per mor de la infinitat de guerres, terratrèmols, inundacions, especulacions, injustícies que els homes, les poblacions han hagut de patir, quasi sempre són els més pobres, els desprotegits, els més vulnerables; la humanitat, la societat és així: cruel, iniqua, inexplicable...
Entre d'altres podríem pensar que és un cant, un clam, un crit dels milers i milers d’exiliats, de desplaçats, de desarrelats per mor de la infinitat de guerres, terratrèmols, inundacions, especulacions, injustícies que els homes, les poblacions han hagut de patir, quasi sempre són els més pobres, els desprotegits, els més vulnerables; la humanitat, la societat és així: cruel, iniqua, inexplicable...
Josepa Vendrell
EPÍLEG Haikús
Parpelles closes
morts els personatges
s'acaba l'obra.
Més que novel.la
és història vera,
gestes viscudes.
El Segre i l'Ebre
en ses entranyes guarden
del passat saba.
Mequinensa ara
recull la saviesa
sotjant les aigües.
Honor al poble
que el passat valora
per treure'n força.
Dolors Cerdanya
morts els personatges
s'acaba l'obra.
Més que novel.la
és història vera,
gestes viscudes.
El Segre i l'Ebre
en ses entranyes guarden
del passat saba.
Mequinensa ara
recull la saviesa
sotjant les aigües.
Honor al poble
que el passat valora
per treure'n força.
Dolors Cerdanya
LA POESIA Tankas encadenades
Com pluja fina,
sona una melodia.
La Poesia
és com aigua divina:
sedueix i sadolla.
---
Sense poetes
moriria la vida.
La Poesia
esvaeix la rutina
nostra orella acarona.
---
Com dolça brisa
ens atrau, ens captiva.
La Poesia
esdevé art, joguina,
nostres dies transforma.
---
És la paraula
un tresor de vitrina.
La Poesia
com perfum ens fascina,
com remei ens conforta.
---
Oh noble fressa!
Hem sentit la gran crida.
La Poesia
resplandeix la jornada
ha tocat nostra porta.
---
Quina diada!
Compartim la bellesa.
La Poesia
ha ocupat la gran trona.
Verdaguer vigilava.
La Poesia
és com aigua divina:
sedueix i sadolla.
---
Sense poetes
moriria la vida.
La Poesia
esvaeix la rutina
nostra orella acarona.
---
Com dolça brisa
ens atrau, ens captiva.
La Poesia
esdevé art, joguina,
nostres dies transforma.
---
És la paraula
un tresor de vitrina.
La Poesia
com perfum ens fascina,
com remei ens conforta.
---
Oh noble fressa!
Hem sentit la gran crida.
La Poesia
resplandeix la jornada
ha tocat nostra porta.
---
Quina diada!
Compartim la bellesa.
La Poesia
ha ocupat la gran trona.
Verdaguer vigilava.
Francina Gili
SENSACIONS EN ACABAR EL LLIBRE
Si mentre desgranava els últims capítols de Camí de Sirga m’anava envaint un sentiment de melangia i de pèrdua per la lenta agonia d’un poble, aquesta sensació s’ha accentuat quan he arribat al final. De melangia, barrejada amb l’enyorança que en Moncada sap transmetre com ningú, tant si recrea personatges, com si descriu situacions; també de pèrdua per haver arribat al final del viatge per una història que m’ha portat a Mequinensa, un paisatge fins ara desconegut per a mi, on he tingut ocasió de riure i plorar, de descobrir maleses i bondats, i d'emocionar-me amb drames humans. Una sèrie de sentiments d’empatia dels que em sentiré òrfena, acostumada a compartir la vida amb aquest món de ficció tan entranyable. És fantàstic el poder d’en Jesús Moncada, per dotar les situacions d’un sentit estricte de la justícia, sense oblidar d'encomanar-nos tendresa i embolcallar-ho tot amb la sàtira més mordaç i hilarant. La seva manera d’escriure tan personal, tan plena d'estratègies m´ha admirat i ha fet de la lectura de Camí de Sirga un plaer, al qual no estic disposada a renunciar de cap manera: a partir d’ara em declaro fidel lectora seva. Gràcies Jesús pel regal del teu llibre, gràcies per haver-me descobert tot un món, el món de l'aigua, dels llaüts, de les mines, de Mequinensa i de la seva gent, aquest seductor mural ple de color i humanitat. Vaig començar el viatge amb les mans buides i l'acabo amb una maleta farcida de vivències i agraïments. La teva obra perdurarà per sempre en el lloc immortal dels escollits.Francina Gili
Personatges
Del centenar de personatges que transcorren per les pàgines d'aquesta novel·la, només una petita part, tal vegada una vintena, gaudeix d'un cert protagonisme. Els personatges més importants, pel fet que ens acompanyen al llarg del llibre, són la Carlota de Torres i el Robert Ibars, també anomenat Nelson. Malgrat el seu protagonisme, tots dos tenen una vida molt allunyada entre sí, sense gairebé cap relació. La seva importància rau en el fet que Jesús Moncada els tria com a representants del grup social al qual pertanyen - a través de cadascun d'ells coneixem l'evolució de les seves classes respectives- i també, tot sovint, com a punts de referència tècnics per iniciar el record dels temps passats.
Carlota de Torres, nascuda entres les comoditats de les famílies més riques de la vila i educada enmig del conservadorisme més rígid, viu la seva infantesa aliena completament a la realitat del poble. És en tornar del viatge de noces, quan veu flanquejat el seu cotxe per columnes de vaguistes, que descobreix l'existència d'una manera de viure diferent a la seva. Abocada a les tertúlies insípides, a la insatisfacció, a l'adulteri... per la vida reclosa i insulsa que fa, no és fins al final de l'obra que aquest personatge, esquerp i solitari, obté un veritable interès dramàtic i obté "el privilegi dubtós de ser la darrera persona que moria a la vila vella"
Nelson és l'home de riu per excel·lència. Lligat als llaüts per ascendència familiar i instruït per l'experiència de l'Arquimedes Quintana, esdevé un patró irreprotxable, coneixedor del riu com ningú i respectat per tothom. Com la Carlota, és víctima de les circumstàncies socials, a causa de les quals no arriba a consumar el seu amor per la Júlia Quintana.
Al voltant d'aquests dos personatges, molts altres hi tenen un paper de cert relleu:
Jaume de Torres és un gran propietari que viu amb comoditat les vicissituds històriques. Representa el prototipus de patró-explotador: home autoritari, rígid i conservador de mena.
Vídua de Salleres, un cas atípic entre els grans propietaris locals pel seu progressisme: s'oposa a la intervenció de la guàrdia civil contra els obrers, es preocupa dels ferits, dóna feina als vilatans amb fama de rojos i manté fins al final la voluntat de no tancar les mines i acomiadar els treballadors. Dona excèntrica, carregada de manies, però capaç de superar dignament l'adversitat. La fortalesa i la tolerància la fan un personatge entranyable i, d'alguna manera, modèlic.
Arquimedes Quintana "el navegant més fi de l'Ebre" és un home vital, casat tres vegades i protagonista de multitud d'aventures, des de la batalla de Tetuan on hi va deixar l'orella, fins a la gran vaga de la conca minera. Malgrat el seu exotisme, juga un paper molt arrelat a la vida del poble: és entre els treballadors, un líder, un home respectat i admirat. Aquesta condició sembla ser l’herència que deixarà al Nelson, el seu fill adoptiu.
Aleix de Segarra de noble ascendència, però lliurat a una vida sense convencions ni formalismes, representa la independència dels lligams socials. Oscil·lant entre una vida còmoda i l'extravagància, pinta -tant el retrat del senyor Jaume, com les parets de l’Edèn o les sales de l'antic convent -, toca el piano, es compromet amb els ideals revolucionaris, combat a la guerra civil, s'exilia...
Honorat del Rom, apotecari com el seu pare, és un dels pocs individus amb estudis i amb preocupació per la cultura. Com l'Aleix de Segarra, canvia la seva classe per la dels treballadors; posa les seves idees per sobre de la seva condició, defuig els formalismes, i s’interessa tant per la política com per les diversions, és famós sobretot per les seves detencions.
"El riu era l'eix de tota la vida econòmica de la vila i dels vilatans. De criatures, el riu era per a nosaltres una cosa extraordinària atractiva: hi anàvem a pescar, hi anàvem a nedar, a navegar, i alguns hi anaven a ofegar se -perquè cada any hi havia algú que hi moria. El mequinensà no sabia concebre la vida sense l'Ebre i sense el Segre, perquè ambdós s'ajuntaven a la mateixa punta del poble. El riu era un element importantíssim i la navegació per a nosaltres era un món gairebé màgic".
Carlota de Torres, nascuda entres les comoditats de les famílies més riques de la vila i educada enmig del conservadorisme més rígid, viu la seva infantesa aliena completament a la realitat del poble. És en tornar del viatge de noces, quan veu flanquejat el seu cotxe per columnes de vaguistes, que descobreix l'existència d'una manera de viure diferent a la seva. Abocada a les tertúlies insípides, a la insatisfacció, a l'adulteri... per la vida reclosa i insulsa que fa, no és fins al final de l'obra que aquest personatge, esquerp i solitari, obté un veritable interès dramàtic i obté "el privilegi dubtós de ser la darrera persona que moria a la vila vella"
Nelson és l'home de riu per excel·lència. Lligat als llaüts per ascendència familiar i instruït per l'experiència de l'Arquimedes Quintana, esdevé un patró irreprotxable, coneixedor del riu com ningú i respectat per tothom. Com la Carlota, és víctima de les circumstàncies socials, a causa de les quals no arriba a consumar el seu amor per la Júlia Quintana.
Al voltant d'aquests dos personatges, molts altres hi tenen un paper de cert relleu:
Jaume de Torres és un gran propietari que viu amb comoditat les vicissituds històriques. Representa el prototipus de patró-explotador: home autoritari, rígid i conservador de mena.
Vídua de Salleres, un cas atípic entre els grans propietaris locals pel seu progressisme: s'oposa a la intervenció de la guàrdia civil contra els obrers, es preocupa dels ferits, dóna feina als vilatans amb fama de rojos i manté fins al final la voluntat de no tancar les mines i acomiadar els treballadors. Dona excèntrica, carregada de manies, però capaç de superar dignament l'adversitat. La fortalesa i la tolerància la fan un personatge entranyable i, d'alguna manera, modèlic.
Arquimedes Quintana "el navegant més fi de l'Ebre" és un home vital, casat tres vegades i protagonista de multitud d'aventures, des de la batalla de Tetuan on hi va deixar l'orella, fins a la gran vaga de la conca minera. Malgrat el seu exotisme, juga un paper molt arrelat a la vida del poble: és entre els treballadors, un líder, un home respectat i admirat. Aquesta condició sembla ser l’herència que deixarà al Nelson, el seu fill adoptiu.
Aleix de Segarra de noble ascendència, però lliurat a una vida sense convencions ni formalismes, representa la independència dels lligams socials. Oscil·lant entre una vida còmoda i l'extravagància, pinta -tant el retrat del senyor Jaume, com les parets de l’Edèn o les sales de l'antic convent -, toca el piano, es compromet amb els ideals revolucionaris, combat a la guerra civil, s'exilia...
Honorat del Rom, apotecari com el seu pare, és un dels pocs individus amb estudis i amb preocupació per la cultura. Com l'Aleix de Segarra, canvia la seva classe per la dels treballadors; posa les seves idees per sobre de la seva condició, defuig els formalismes, i s’interessa tant per la política com per les diversions, és famós sobretot per les seves detencions.
"El riu era l'eix de tota la vida econòmica de la vila i dels vilatans. De criatures, el riu era per a nosaltres una cosa extraordinària atractiva: hi anàvem a pescar, hi anàvem a nedar, a navegar, i alguns hi anaven a ofegar se -perquè cada any hi havia algú que hi moria. El mequinensà no sabia concebre la vida sense l'Ebre i sense el Segre, perquè ambdós s'ajuntaven a la mateixa punta del poble. El riu era un element importantíssim i la navegació per a nosaltres era un món gairebé màgic".
Lourdes Granados
Perfil del autor
Digue-m'ho d'entrada: Jesús Moncada és, a més d'un gran escriptor, un home de conversa llarga i de somriure murri, capaç d'explicar amb un humor de primera, carregat de sornegueria, un munt d'anècdotes del seu poble, Mequinensa, i també capaç, quan toca, de riure's del mort i de qui el vetlla. De fet, com més parles amb ell més tens la impressió que on més a gust es devia trobar devia ser en un dels vells cafès del seu poble, aquells cafès d'abans, amb cadires escampades per la plaça, cartes que picaven damunt la taula de marbre i grups d'homes disposats a burlar el pas del temps mitjançant grans dosis de conversa, rialles i ironia. Per desgràcia, aquells cafès entranyables van desaparèixer fa més de trenta anys, quan el poble vell de Mequinensa va ser enderrocat i posteriorment anegat per les aigües del pantà de Riba-roja. Allò va ser, sens dubte, una pèrdua traumàtica per als mequinensans, però dintre de la desgràcia queda el consol relatiu de considerar que, d'alguna manera, aquella Mequinensa es va preservar per a la memòria gràcies a un Jesús Moncada que l'ha sabut reviure en els seus llibres fins a convertir-la en un mite literari.
Publicat per Lourdes Granados
SENSACIONS
Ara que ja hem acabat de llegir el llibre “Camí de sirga”, voldria descriure les sensacions que he sentit. Cada llibre, o quasi la majoria dels que he llegit durant la meva vida, m’ha deixat sensacions que sempre estan presents amb mi. A més del seu contingut també els llocs i els moments que hi he passat. Simplement veient les seves tapes em vénen al cap, i noto encara el que vaig sentir mentre i després de la seva lectura. Fins i tot un estiu en obrir la porta del apartament vaig sentir la mateixa sensació del llibre que havia llegit l'any anterior.
Cada llibre és una historia diferent, ens hi endinsem i és com viure un altre vida, hi trobem similituds amb la nostra vertadera història, hi ha coses que ens recorden moltes vivències pròpies, si bé diferents amb la forma similars amb el contingut.
Jesús Moncada, escriptor excepcional ens porta de la mà dels seus personatges a viure les penúries d’un poble que el seu destí morí en un riu, font de la seva vida. En el seu pantà queden enterrades les cases i en elles les seves vivències. Però la vida continua i es construeix un nou poble, amb les cases noves i les persones van seguint el seu curs com a tots els llocs del món, unes neixen i d’altres ja el seu riu ha arribat al seu destí camí cap al mar.
La meva ciutat natal Badalona, malgrat no haver estat negada per cap riu, tampoc és la que era fa anys, moltes de les persones que hi vivien i que tant vaig estimar tampoc no hi són, les cases d’abans han sigut substituïdes per edificis nous, entre elles casa meva on vaig néixer i va morir el pare. Les pintures d’Aleix de Segarra m’han recordat l’habitació meva i de la meva germana. Tenia unes pintures a dalt de cada una de les quatre parets: la Blancaneus, el Pinotxo, el Pájaro Grillo i el Peterpan, cada nit abans de dormir m'encantava mirant-los. També m’estimo Barcelona, on fa molts anys que hi visc i on hi vaig estudiar. El Masnou, on passo els estius i El Port de la Selva, a més d’altres que he estat de pas, totes les viles tenen la seva part com Mequinensa enterrada en un pantà, però segueixen sempre vives dins nostre.
Cada llibre és una historia diferent, ens hi endinsem i és com viure un altre vida, hi trobem similituds amb la nostra vertadera història, hi ha coses que ens recorden moltes vivències pròpies, si bé diferents amb la forma similars amb el contingut.
Jesús Moncada, escriptor excepcional ens porta de la mà dels seus personatges a viure les penúries d’un poble que el seu destí morí en un riu, font de la seva vida. En el seu pantà queden enterrades les cases i en elles les seves vivències. Però la vida continua i es construeix un nou poble, amb les cases noves i les persones van seguint el seu curs com a tots els llocs del món, unes neixen i d’altres ja el seu riu ha arribat al seu destí camí cap al mar.
La meva ciutat natal Badalona, malgrat no haver estat negada per cap riu, tampoc és la que era fa anys, moltes de les persones que hi vivien i que tant vaig estimar tampoc no hi són, les cases d’abans han sigut substituïdes per edificis nous, entre elles casa meva on vaig néixer i va morir el pare. Les pintures d’Aleix de Segarra m’han recordat l’habitació meva i de la meva germana. Tenia unes pintures a dalt de cada una de les quatre parets: la Blancaneus, el Pinotxo, el Pájaro Grillo i el Peterpan, cada nit abans de dormir m'encantava mirant-los. També m’estimo Barcelona, on fa molts anys que hi visc i on hi vaig estudiar. El Masnou, on passo els estius i El Port de la Selva, a més d’altres que he estat de pas, totes les viles tenen la seva part com Mequinensa enterrada en un pantà, però segueixen sempre vives dins nostre.
Lourdes Granados
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
