dijous, 24 d’abril del 2008

"Et deixaré la veu" Josep Tero - M. Àngels Anglada

Aquest poema el dediquem a Jesús Moncada, al seu “Camí de sirga” i a la gent de Mequinensa. Ell ens ha deixat les paraules i ara té els llavis closos, però els qui hem tingut el privilegi d’assaborir-les comptem amb la nostra veu per escampar-les.

Et deixaré, si vols, la veu
mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
i l’aspre foc que els encadena:
són teus i en canvi et prendré un poc
de la teva llarga tristesa.


Carlota de Torres


Casal sens vida,
has conegut la joia
d'uns altres dies.Senyora gran, Carlota,
enmig de pols sospires.
.
Sense esperança
només records et queden;
l'enyor et mata.
Mirant per la finestra
les hores mortes passes.

Francina Gili

L'harmònium

........................................................................................................................................................................
En la celebració dels funerals d'aniversari del senyor Jaume de Torres d'any en any, l'assistència minvava.
.........................................................................................................................................................................
"De l'església plena de gom a gom, amb el pròcers en ple i mossèn Ambròs fent mans i mànigues, dilapidant cera i encens, escarrassant-se a l'hora de cantar les exèquies per tal de recuperar el favor de la família Torres, havien arribat a l'esquifidesa del darrer funeral al qual, fora d'elles, senyora i minyones, emblanquinades per la cerçada que va desencadenar records i comentaris entre la parròquia del Cafè del Moll, solament havien assisit una dotzena de persones, un grup a penes visible en la immensitat del temple que l'harmònium aviciat per la Internacional encara engrandia més, omplint de ressonàncies les naus laterals, on algun reflex perdut dels ciris del túmul feia lluir plata de canelobres o revifava blancors marcides de tovalles."
.........................................................................................................................................................................
Camí de Sirga (Cap. 3.4)

Mercè de Lasa

EXCURSIÓ A MEQUINENSA


Tots esperàvem
i il•lusió ens feia
fer aquest viatge.
Són els protagonistes:
Moncada i Mequinensa.

Som dins el cotxe
i comença la ruta.
Tots s’aparellen
i així de mica en mica
presentacions vénen.

Tots aplaudiren
aquella bona idea:
repassar el llibre,
i d’aquesta manera
el terreny preparàvem.

Bona arribada,
quan un cop a la vila,
a tots ens feren.
Mai podrem agrair-los
tant honor i acollida.

Fou l’alcaldessa
qui molt ens informava.
La regidora
d’àrea de cultura,
també ens documentava.

Som al migdia,
i tots fem cap a taula.
Fruïm de l’àpat.
Comencen les converses
i fem amistats noves

Un grup molt maco
formàvem amb les dónes
de la Lectura.
Cronistes dels fets eren
fotos ho confirmaven.

A mitja tarda,
tots junts ens dirigírem
cap on reposen
les cendres dels Moncada
i homenatge els retérem.

Rosa M. Vila

El carcam consistorial.

Els components amb vot i veu de l’Ajuntament actual amb l’alcalde al davant, que així no van haver de pagar els guarniments de la recuperada església.
Camí de Sirga.
Tercera part. Cendra de calendari
Carcam → Carca: Reaccionari. Persona d’idees retrògrades. Partidària d’institucions pretèrites, que va contra el progrés. Dicc. De la Llengua Catalana-IEC.Carca: Reccionari carlí. Dicc. Etimològic Complementari de la Llengua Catalana (Joan Coromines) Vegis també: CarcundaCarca: Persona retrògrada. Dicc. de la Lengua Castellana (DIGEC)Carcan (francès). Argolla pública on es posaven per vergonya, els delinqüents (Dicc. de la llengua Francesa)
Josepa Vendrell

COTORRAM DE SALÓ


-Són uns bàrbars- declarava solemne la Quimeta Bonaterra.
-Sí, i uns indesitjables- proclamava decidida la Paquita Pi.
-I uns... uns depravats- sentenciava per fi l'Amanda Quatrecases sempre indecisa, després de descartar el qualificatiu de perdularis per trobar-lo massa tou.

Francina Gili

Sant Jordi

Ahir al nostre país, i abans d'ahir a l'Escola, es va viure una diada de Sant Jordi esplèndida i lluminosa. Si us adreceu als blocs de la Maria Castro i al de la Jossie Casanovas en podreu veure reflexions i, fins i tot, un vídeo.

Les mines de Mequinensa



Enviat per Rosa M. Vila

RECORDS ESTREMIDORS

Els records acudien, s'acarnissaven en ella. De sobte va sentir un piano, el so d'una melodia familiar, una música que feia molt de temps que no escoltava. Va estremir-se. Era la mateixa música que l'any 1925 tocaven en aquell cafè que tant va sovintejar. Però ara no sentia al costat la presència de l'Enric. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure el dia que es van conèixer, el viatge que van fer plegats fins aquell poble que semblava la fi del món, les nits de xerrades inacabables en aquell local, on el pianista solia tocar aquella peça que ells van adoptar com a seva i de ningú més, i que ara estava sonant. Tot el pes de l'absència i el dolor per la certesa del mai més, la van colpir.

Francina Gili

Conte inacabat…

Els records la perseguien i la turmentaven. Un dia, de sobte, una amenaça de tempesta li obrí en el seu interior una visió llunyana. Un calfred li va recórrer de cap a peus. El remolí del temps va trasbalsar-la; va reviure en la seva carn records inoblidables, que semblaven demanar-li entrada. Va estremir-se. Era el mateix murmuri, el mateix embarbollament en la parla, de molts anys ençà. Tot ressonava i una veu cridava –Mariona! Però ara, ella, no sentia al costat la presència d’aquesta identitat que l’atreia. El camí que conduïa cap al poble se li feia inacabable. La por la confonia i es quedà de cop i volta clavada com un espantall, sense poder cridar ni moure’s, fins que albirà entre les llums rogenques del capvespre, una espurna de llum que sortia d’una finestra. Sense saber com ni de quina manera, es trobà en el llindar de casa seva.

Rosa Vila


Els records acudien, s’acarnissaven en ella. De sobte va sentir el pes d’un dolor empresonat durant tots aquells anys, que s’havia esforçat per esborrar de la seva memòria, sense haver-ho pogut aconseguir mai. Va estremir-se. Eren les mateixes ombres que l’any 1938 la van obligar a marxar cap a unes terres desconegudes, fredes i esquerpes, on no s’hi va sentir ben acollida, sinó tot al contrari, s’hi va trobar com una estrangera que no acabava de trobar el seu lloc. Ho havia deixat tot enrere, fins i tot ella mateixa, i sentia com a poc a poc s’anava buidant per dintre. L’únic record que li quedava era el del seu fill que aquell mateix dia havia marxat al front i no n’havia sabut res més. Sempre el recordava al seu costat i es penedia de no haver-li impedit que marxés, però s’aferrava al record per poder sobreviure
Però ara no sentia al costat la presencia del fill, de cop tot va ser diferent. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure la sensació que li va produir quan per primer cop li va dir mare, el viatge que van fer junts per celebrar unes bones notes a l’escola, les nits de tempesta quan se li apropava amb qualsevol excusa perquè estava mort de por i no ho volia reconèixer....

En aquell moment, ella va saber que ja no el tornaria a veure....


Jossie Casanovas

La planeta inexorable de la Carlota de Torres i Camps

La Carlota de Torres i Camps és el personatge més esmentat per l’autor. No hi ha capítol que de tort o de dret, no hi surti. Ha estat l’ase dels cops del Moncada. Li calia un nom a qui carregar sempre tots els defectes, havia de ser el compendi dels set pecats capitals, de les set plagues d’Egipte, del resultat de l’obertura de la caixa de Pandora.

A la novel·la hi ha altres personatges perversos, però no hi han estat sempe presents, la Carlota sí. Ara i adés se l’esmenta i sempre és per blasmar-la, en cap moment se li dedica una paraula dolça, o clement.

La seva mort i enterrament, és la conseqüència lògica de la vida que va menar. No podia tenir altre desenllaç, va ser tirana, orgullosa, dura, inclement, escanyapobres.... És una fi treballada a consciència. S’ho havia buscat amb obstinació.

La fidel Carmela és la seva única companyia i protecció. La nit, però, que havia d'estar més desperta que mai, els mals fats la deixen dormir i així en el moment crític de la revifalla d’abans de morir la Carlota s’asabenta de l’enrunament de la casa, de la venda de totes les finques i de l’expoli absolut dels hereus. És la fi.

Jesús Moncada, amb la Carlota, desdiu la seva bondat íntegra, mostrada en cada capítol. Se suposa que hi havia d’haver un contrapès, que fes que cada personatge quedés ben delimitat. I li va correspondre a ella.
Josepa Vendrell

diumenge, 20 d’abril del 2008

El cafè del Moll - Martí Marimon i Aguadé


En Martí Marimon i Aguadé és fill d'una nostra companya de les classes de "Camí de sirga". Arran de la lectura de Camí de sirga i de l'obra de teatre L'aigua va compondre aquesta descriptiva peça musical en què ens és fàcil d'imaginar-nos els vilatans que acudien al Cafè del Moll. Si voleu saber més coses d'aquest jove músic i filòsof poeu adreçar-vos al seu blog.
http://consideracionsdelavidarara.blogspot.com/