dissabte, 29 de desembre de 2007

Haikús de la lliçó 9

Era l’Arcadi
el qui del bar marxava
polit anava.

Brut de tornada
amb el xofer pactava
com arribava.

La majordoma
amb sotana vestida
a obrir sortia.

Encetà el tema,
la senyora d’Albera,
del Romaguera.

Molt enfadada
la senyora Carlota
quedà abatuda.

Són les minyones
les que descabdellaven
tot l’inventari.

El Ford s’emporten
trobat per la canalla
a la cotxera.

Desert estava,
l’arribada dels nuvis,
exasperava.

El Ford ja arriba,
la Carlota de Torres
el Francesc troba.

Francesc explica:
la vaga paralitza
tota la vila.

Obrers en crisi
llaüts que no salpaven.
Tot un conflicte.

Mal acabava
el viatge de noces
amb els vaguistes.

El Romaguera
el pensament li omplia
i s’agitava.

El Terrer era
el primer responsable
d’aquella vaga.

Són els vaguistes
atacats per la força
cap a la tarda.

Era un minaire
que avançava a bursades
rep plantofada.

A terra feien
figures gemegoses
pels civils presos.

Enviat per Rosa Vila Panach

Xerrada sobre Jesús Moncada


M. Rosa Moncada, va venir a l’Escola dijous passat a fer-nos una xerrada sobre la figura del seu germà, Jesús Moncada.

És molt interessant establir contacte amb la vida d’un escriptor, apropar-se a l’ésser humà, conèixer l'entorn que ha modelat una manera d’interpretar arguments i personatges. Hi ha qui, engolit per l'interés d’un relat, relega a segon terme el seu autor però per a mi, escriptor i obra formen un tot indestriable, i en el cas de Jesús Moncada, aquest fet és evident.
No m’entretindré a comentar els detalls que sobre la seva vida ens va fer la M. Rosa, ja que tots vam tenir ocasió d’escoltar-los en la xerrada, però voldria ressaltar la singularitat del personatge, i l’immens bagatge humà que es desprenia de tot el que ens va explicar. Es podia deduir que en el sí de la família regnava aquell considerable sentit de l’humor que assaborim en la seva obra; hi destacava també el gran amor pel poble, la llengua i la terra catalana, que ell sentia tan seva malgrat pertànyer administrativament a l’Aragó. Emocionava l’estimació pel nebot; l'afecte pel seu gos Rom i pel seu successor Samba i resultava xocant comprovar com enmig d‘una vida senzilla i casolana havia estat capaç d’anar forjant una carrera tan excepcional. Això demostra que el talent no coneix llinatges, sobretot si va acompanyat d’una predisposició natural per assimilar idees i sensibilitat per expressar-les. Va ser un home ple de saviesa, que patí intensament la situació d'un poble que veia morir, i que va sentir la necessitat de plasmar-ho en forma de novel·la, per servar la memória del lloc enyorat.
Quants Jesús Moncada deuen romandre amagats en algun lloc anònim del món? Segurament que com ell no gaires. Perquè, com deia la M. Rosa, en Jesús ho va sacrificar tot per seguir amb honradesa el camí que s’havia traçat. Va renunciar a tenir parella, a formar la seva pròpia família i a una feina més ben remunerada; tot per considerar-ho incompatible amb les hores que la carrera d’escriptor li robava, i no tothom té la claredat de veure-ho. Però, com deia la seva germana, en un home de les seves conviccions, aquesta manera d'entendre la vida no tenia alternativa.
Vaig trobar molt divertit el relat de la concessió del Premi de les Lletres a Saragossa, on per fi li van ser reconeguts els mèrits i no és difícil imaginar algú tan senzill com en Jesús Moncada i la resta de família, lleugerament encongits i astorats enmig de la faramalla que per allà solen gastar.
M’ha agradat conèixer la M. Rosa. Ha fet créixer en mi l’admiració que ja sentia per en Jesús i al mateix temps me l’ha fet veure com algú molt proper. L’amor i el respecte que professava al seu germà, la complicitat que existia entre els dos i el record fidel que ara li dedica em van emocionar i em van mostrar una persona del tot digna d’ell: senzilla, intel·ligent i sensible.

Francina Gili

Més sobre Jesús Moncada

Fa uns quants dies vam rebre la grata visita a l'Escola, de la germana de Jesús Moncada, la qual ens delectà amb la seva intervenció explicant-nos detalls i fets de la vida del seu germà i de la relació amb la seva família. També ens donà informació sobre trets característics de la seva obra. Va ser una xerrada molt amena i interessant.
M'agradaria també poder col·laborar aportant un testimoni personal. Quan el meu fill tenia uns vint-i-quatre anys i en Jesús uns quaranta, coincidiren en unes classes d'anglès a l'escola d'idiomes UNESCO. Era una classe molt reduïda, d'uns quatre o cinc alumnes. Això permetia que hi hagués una confiança entre ells. Ell portava ja un bagatge intel·lectual que destacava. La facilitat per comunicar-se era evident, contagiava la seva passió i entusiasme per la literatura els qui estaven a prop seu. Recorda perfectament que els parlava d'un llibre, que en aquell moment l'havia impactat, titulat El siglo de las luces de Alejo Carpentier. Des d'aquell moment, aquest llibre va entrar a formar part de la nostra biblioteca. Ja es percebia aleshores la força d'atracció de la seva paraula i el seu pensament.

Enviat per Rosa Vila Panach

Acaba la reunió de la Carlota de Torres amb les senyores de la vila


En quedar-se sola, encara més irritada pels compliments hipòcrites del comiat, la senyora va romandre dempeus una estona vora la taula, amb el cap cot, abans d'agarrar el pitxell i estavellar-lo contra la paret del saló. Després d'insultar la Carmela, la Sofia i la Teresa mentre recollien els trossos de vidre i les rodanxes de llimona que lluïen com monedes d'or escampades per terra...

Camí de Sirga

Mercè de Lasa


dijous, 27 de desembre de 2007

Extractes de regalèssia.

De cop em sento perduda
entre fragors i foscors
d’un passat no gaire llunyà
d’una memòria que no és la meva.

Veig esfilagar-se el temps
la crònica anunciada
de la fi de Mequinensa
tot travessant el seus carrers i carrerons
empolsinats per aquella pell d’ombra
on els dies transcorren
amb una pau trèmola
que envaeix tot el que toca.

Les primeres vermellors de l’alba,
els llaüts amarrats als molls silenciosos
els retrats de família,
les tertúlies del café del Moll
udolen en mi
fent-me passadisos
movent-me sortosament
descompassant-me amb la seva ràfega.

Així, doncs, sense adornar-me
del què ni del com
un tel, aquest cop invisible,
m’envolta sinuosament
en una aquiescència il·limitada
que m’empeny corrent avall
per la Ribera del Segre
a la descoberta d’una història
que batega entre fragors i foscors
d’un temps passat
d’una memòria que no és la meva.

M. Carmen Roig

Medito. Haikús encadenats.

Camí de Sirga
és un ventall de vides,
de destins varis,

ocis o feines,
poder o migradesa,
grisors o esbarjos...

l'Aleix, el Nelson,
l'Arquimedes Quintana,
la Tamburini,

Gatell fantasma,
la Carlota de Torres,
cafès a plaça,

llaüt Carlota,
Casino de la Roda,
Edèn d'albades.

I dins la tomba
d'aigua misericorde,
el nostre afecte.

Josepa Vendrell Olivella
5 de desembre de 2007

dijous, 13 de desembre de 2007

Els contrabandistes - Josep Tero



¿Què es feia, del Neptú quan desapareixia amb la tripulació? ¿Era veritat que la peonada de dimonis del Nelson baixava fins al delta, eludia la vigilància de la Marina, eixia a mar i es dedicava al contraban?
Camí de sirga

Cançó tradicional de lladre/adaptació musical Josep Tero

Vull parlar de Jesús Moncada


Paral·lelament a la lectura de Camí de sirga, estic llegint Històries de la mà esquerra i altres narracions de Jesús Moncada.

M’ha interessat molt el pròleg que va escriure Pere Calders per a aquest recull de narracions. Amb poques paraules fa una biografia de l’autor clara i entenedora i ho relaciona amb els fets i l’època en què van succeir. Sembla talment que sigui escrit fent referència a Camí de sirga. L’autor diu que la trama d’aquesta novel·la està basada en fets del darrer segle d’existència de l’antiga vila de Mequinensa, però vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història d’aquells esdeveniments.

Extret del pròleg.En Pere Calders va conèixer Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i va establir relacions de treball en una mateixa empresa, a l’Editorial Montaner i Simon. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic que la vila havia viscut. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d’enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. De seguida va descobrir que aquell jove de la franja catalana d’Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge brusca, sinó tot el contrari. Era un home molt organitzat. Planificava el seu temps sense deixar cap hora a l’atzar, era un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts. Persona apassionada. No passava de res i s’interessava vivament per tot. Pintava, dibuixava i escrivia sense prendre’s res a la lleugera. S’amoïnava per la pàtria i per la marxa de la civilització, participava activament i patia per tot allò que valia la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.Pere Calders diu que no exagera quan escriu confidències d’un amic, ja que pensa que tot el que diu es reflecteix en la seva narrativa.Hi ha altres fets, segurament tant o més importants que determinen la personalitat d’aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l’experiència de veure desaparèixer sota les aigües el món de la seva infantesa: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Dos rius, l’Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, junt a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l’idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d’allí. Administrativament, Mequinensa depenia de Saragossa, però mirava de cara a Lleida. Una divisió de vides i d’interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.De cop i volta, el progrés, amb l’aire que pren a vegades d’atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L’antiga Mequinensa havia d’ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l’aigua dels dos rius. Es convertí en una vila fantasma. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Estimava profundament la seva terra. Les anades i vingudes que acostumava a fer-hi freqüentment l’entristien, li causaven una pèrdua sentimental irreparable. Estic convençut, diu Pere calders, que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que l’hi prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés tot.En Moncada no es proposa ser un escriptor costumista, sinó que les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l’idioma, els tombants de l’època i, és clar, l’home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s’hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d’una espurna d’humor, amb tocs de tremendisme que fan de contrapunt a la desesperança dels personatges.Finalment diu en Pere Calders que per respecte als lectors, acaba aquí, perquè seria indiscret i barroer no donar per fet que cadascú descobrirà pel seu compte uns valors que es fan evidents. No té cap dret a privar a ningú del goig de les sorpreses agradables.

Rosa Vila

HAIKÚS SEGONA PART , capítol I

Una bromalla
il·luminava l'Ebre,
morada i calma.

És a la plaça
un taüt ple de cebes,
envàs macabre.

A les bodegues,
suorades febroses,
vil esclavatge.

M. Carmen Juan

EL MIRALL DEL PRIMER BARÓ DE SÀSSOLA

"Les imatges de la matança, enquistades al mirall quan la mort del primer baró de Sàssola i alliberades per la trencadissa del dia que buidaven el casal, es van perdre definitivament amb el pobre perdiguer ofegat a l'Ebre."
Camí de sirga

En el món mític de Mequinensa, l'Ebre és el seu déu: Zeus omnipresent, tota la vida gira al seu voltant i, impassible, s'emporta aigües avall els secrets ignominiosos.

M Carmen Juan

Haikús i explicació del capítol I, segona part

SEGONA PART. L'ILLA DELS TRETZE SANTS. CAPÍTOL PRIMER
A partir de les demolicions que es van succeint a la vila, l'autor, amb la seva narrativa tan humorística, ens descriu el retrobament d'uns objectes perduts en el temps però carregats d'història, que ens permeten averiguar aspectes inèdits de la vida del poble. Algun d'ells, força pintoresc, com és ara el taüt de l'Atanasi Resurrecció, convida a la rialla oberta; el canó Mortífer de la família Vidal ens fa dibuixar un somriure davant la ingènua valentia d'uns guerrers que lluitaven contra res. La història d'un Ford T que va irrompre al poble, va suposar un devessall de profecies terribles, però no va ser aquest el cotxe trobat a la cotxera de ca Nasi, sinó un altre Ford, pertanyent a l'oncle de la Carlota de Torres, que va haver de ser rescatat de l'Ebre. També coneixem una altra història que juga amb el fantàstic, que ens parla del que va suposar la trencadissa terrible d'un mirall, aparegut en desfer-se el casal dels barons de Sàssola, que ens fa estremir per la cruesa del relat.
-----
HAIKÚS DEL CANÓ MORTÍFER
L'heroi de guerra
anomenat Mortífer
mata gallines.
----
Sense cadàvers
es lliura la batalla.
Quin gran misteri!
----
HAIKÚS DEL TAÜT DE L'ATANASI
La gent guaitava
un taüt ple de cebes.
Envàs macabre.
----
Tothom seguia
el gegant Atanasi;
quin espectacle!
-----
HAIKÚS DEL MIRALL DELS BARONS DE SÀSSOLA
Trista agonia.
Qui amb la carn traficava
la mereixia.
-----
Enfollit fites
imatges d'ultratomba,
i t'esgarrifes.
-----
El gos del sastre
el malefici trenca.
S'ofega a l'Ebre.
------
HAIKÚS DEL FORD DE CA NASI
Cofoi passeges,
espategant travesses
tothom admires.
------
Dona endolada,
la teva veu proclama
l'Apocalipsi.
------

Francina Gili

Guerres carlines

"Durant les guerres carlines , va treure el canó de la rebotiga on el guardava i l'emplaçà a la bateria del moll de les Vídues, a fi i efecte de col·laborar a la defensa de la vila, baluard liberal contra les forces del general Cabrera, que operaven a l'altra banda de l'Ebre."
Camí de Sirga

Les Guerres Carlines o carlinades foren tres guerres que tingueren lloc a Espanya al segle XIX. Foren l'origen del moviment polític carlí.Durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).
A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839) que va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins, defensors dels drets de la seva filla Isabel II, com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.
La Segona Guerra Carlina (1846-1849), va tenir lloc a Catalunya, on es va anomenar també, Guerra dels Matiners.
Durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior. Isabel II era a l'exili i el rei Amadeu I, monarca des de 1871, no era gaire popular. Carles VII, nét de Carles Maria Isidre de Borbó, va prometre a catalans, valencians i aragonesos el retorn dels furs i les constitucions que havia abolit Felip V.

Ramon Cabrera i Grinyo(Tortosa 1806-Wentworth 1877)
Cap militar carlí, el 1835 dirigí les forces carlines d'Aragó i del País Valencià i donà un gran impuls a la guerra. L'execució de la seva mare en acte de represàlia, contribuí a endurir encara més la guerra al Maestrat. El 1838 organitzà un petit estat amb capital a Morella però després del conveni de Bergara (1840) es retirà a França, fet que clogué la primera guerra Carlina. El 1848 entrà de nou al Principat i organitzà un exèrcit de deu mil homes per lluitar en la segona guerra Carlina.Refugiat a França i més tard a Anglaterra s'anà acostant a conviccions liberals: condemnà la guerra civil i refusà d'encapçalar un tercer aixecament carlí. L'any 1875 reconegué com a rei legítim Alfons XII.

Mercè de Lasa

Vol de gavines a l'Ebre

Volen gavines
damunt d'aigües passades,
remor de vida.

Dolors Cerdanya

Abril a Mequinensa

El desembre fredoròs mudà en abrilada: s'esbandiren les boires, una alenada tèbia va esllissar-se per la vall, començà a ploure a bots i barrals
Camí de Sirga

Se'n van les boires
la tèbia alenada
a l'Ebre arriba.

Montserrat Calveras

Boirós desembre
s'esbandiren les boires
començà a ploure.

Ana Calvia

Comença a ploure
per la vall s'esllissava
una abrilada.

Elisenda i Lourdes

El fred mudava
les boires esbandides:
començà a ploure!

JossieCasanovas

Muda el desembre
les boires s'esvaeixen
abril ja torna.

Pere Clarimon

S'en va el desembre
les boires s'esvaeixen
ve l'abrilada.

Rafaela Pujol

Atanasi Resurrecció

Taüt amb cebes
caixa desmesurada
eina de casa.

Cinta Amenos

Polifem

Representava
el gegant mitològic
enciclopèdic.

Cinta Amenos

Haykús del capítol 1 de la segona part.

Naixia l'alba,
bromalla moradenca,
la llum a l'Ebre.

Durant uns dies,
uns núvols de pols acre
tot ho envaïen.

El formidable
taüt curull de cebes,
envàs macabre.

M. Assumpta Gannau

Va veure l'Arquimedes Quintana cigonyes a Tetuan?

M. Carmen Juan

dijous, 29 de novembre de 2007

El Cafè del Sol

Per Maria Carme Juan
"El Joaquim Castells, propietari del nou i flamant Cafè del Sol, es sentia satisfet, mirava entendrit la seva filla, antiga obrera de la fàbrica Torres i Camps, Extractes de Regalèssia, amb el nadó al braç, una nena preciosa que amb el temps s'havia de semellar d'allò més a la Carlota de Torres; tant que, anys a venir, no hi hagué vilatà de pas per Barcelona que no anés a Gràcia a veure escaldar cafè a la doble de l'orgullosa senyora del casal de la plaça d'Armes"
Camí de Sirga
A una zona de Gràcia on els topònims evoquen tresors amagats a illes llunyanes -plaça del Diamant, carrer del Robí, carrer de l'Or, carrer de la Perla- i ben separada del barri burgès de l'Eixample per carrers de noms llibertaris com ara Fraternitat, Progrès i Llibertat, es troba la plaça del Sol. Al costat nord, continua obrint la seva porta hospitalària El Cafè del Sol: de dia per apaivagar la set i la gana dels menestrals i botiguers del voltant; de nit, per servir begudes pujades de grau a colles de joves engrescats.
Maria Carmen Juan

Dos anònims


A la cançó al damunt de la tomba hi canta un esparver que maleeix les guerres.
Des d’aquí recordem les guerres que, de moment, hem anat veient en el llibre i també les maleïm: la Guerra del Francès. la del Marroc, la de Cuba... El Batlle era el Romaguera (pare del Francesc).
Música i lletra d'Ovidi Montllor
Veu de Maria del Mar Bonet

Haikús del capítol 6

Ha arribat l'hora.
Mequinensa lamenta
la fi prevista.

L'Edèn moria
i Ramir d'Anglesola
desesperava.

Cau el teatre,
la seva hora ja arriba.
És tot un drama.

Oh, l'escenari,
fantasia barroca,
resta en silenci.

Dels camerinos,
sols un record en queda;
simple ruïna.

M. Rosa Vila Panach

Haikú Carme Roig.

Se'n van les boires
i el fredorós desembre
la pluja arriba.

Haikú Rafela Pujol

Se'n va el desembre
les boires s'esvaeixen
ve l'abrilada.

El temps canvià

El cerç mudava
el fredorós desembre
en abrilada.

M. Carmen Juan

Haikús M. Carmen Juan

No som encara
al futur d'aleshores.
Quants dies manquen?

Estefania d'Albera (Capítol V)

Hàbit de monja,
rínxols hospitalaris,
sota la taula.

Capítol VI

Rates pinyades,
abegots, papallones
l'Edèn habiten.

Polifem

Pupil·la tendra
d'embolics de faldetes
ets testimoni.

Somni de fusta
a l'Edèn, melancòlic,
ombra esvanida

CRIATURES D'EN JESÚS MONCADA

Estic llegint Calaveres atònites i tinc una rara sensació de realitat perquè, en les històries d'aquest recull de narracions, els protagonistes mencionen alguns personatges de Camí de sirga posant de manifest els seus principals trets de caràcter d'una manera subjectiva. Vaig per la meitat del llibre i ja han aparegut:
l'"heretge" de l'Honorat del Rom
l'Arnau de Roda, l'impressor
el llefiscós, inútil i empolainat Dr. Bertran
la Carlota de Torres, "aqueixa bruixa paquidèrmica"
la senyoreta d'Albera que pregunta a la Carlota: "¿Què en sabem, al capdevall, sobre la roba interior dels princeps de l'Església?

M. Carmen Juan

Polifem. Darrer capítol dels Dies de l'Edèn

El pobre gegant fou tetimoni de les nits d'amor de la francesa... feia parpellejar l'ull estupefacte i àvid del fill de Posidó.
Camí de Sirga

A la Mitologia grega, Polifem era un gegant, un ciclop, és a dir, un gegant amb un sol ull al mig del front, fill de Posidó.

Segons el Cant Novè de l’Odissea, Ulisses, en el viatge de tornada de Troia va arribar a una illa, on ell i els seus companys van ser capturats per Polifem.

El ciclop va demanar a Ulisses el seu nom i ell, astutament, li contestà "Ningú". Aprofitant que dormia, ja que Ulisses i els seus l'havien emborratxat, Ulisses el deixà cec amb una estaca. A continuació, Ulisses i els seus companys fugiren disfressats d’ovelles. Quan els altres ciclops sentiren remor i demanaren què passava, el ciclop digué: "Ningú". Així els companys de Polifem pensaren que ningú li havia fet cap mal. Aquesta astúcia va deixar lliures Ulisses i els seus companys.

És per això que Ulisses és perseguit per la ira del déu del mar, Posidó, enutjat amb ell perquè ha deixat cec al seu fill, el ciclop Polifem.
Lourdes Granados

Reflexions sobre el lèxic

dilluns, 19 / novembre / 2007

No faré un llistat de les paraules inusuals que l'autor tan sàviament utilitza perquè n'hi ha moltes, sinó que em referiré a algunes que a mi m'agraden i que no són precisament les més rebuscades del llibre. Són paraules sovint oblidades que acabaran extingides del tot si no les fem servir.
M'ha agradat trobar galvana en lloc de mandra, gitar-se per ajeure's o senzillament paraules que em sonen bé com baluerna, falòrnia, abúlia, foscúria (moltes esdrúixoles hi veig), grisalles, saó, fitar, aviar-se, moixaina (què maca!) allargassar, bonastruga, esberlar, acomboiats, endolada, xicra (m'encanta!), senderi, amarat, atallar, eixir, garlaven, gatzares, flascons, bramular, abassegadora, entossudit, etc, que no són mots estranys a la meva parla barcelonina, però que sovint em resisteixo a emprar quan escric i molt menys quan parlo per un equivocat sentit de no voler semblar pedant. Com a expressions m'agraden particularment "a tot estrop" ( fer servir continuament), "parar esment" (posar atenció), "ara i adés" (de tant en tant), "a ulls clucs" (admetre sense reserves), "amb un peu enlaire" (deixar sense resoldre un afer), "anar-se'n en orris" (espatllar-se) "abaixar la cresta" (perdre coratge) i altres que tantes vegades em serien útils per no caure en les repeticions de sempre que tan empobreixen una llengua.

Francina Gili

Haikús capítol V

La gent guaitava
les aigües tremoloses,
Quanta incertesa!
................
Visca la França!
la bella encisadora
gentil fitava.

Francina Gili

Haikús fets a casa (o petits vicis casolans) Capítol V

Aquell desembre
vestia amb primavera
la vall gelada.

Ja fuig la boira,
les valls vessen de xàfecs;
el Segre puja.

L'abril matina;
la templada alenada
l'hivern disfressa.

De sobte muda
el fredolic desembre
i abril es torna.

Temps de desembre
que matiner abrileges
i pluja ens dónes.

Dolça alenada
que tebiors regales,
per la vall llisques.

Brisa templada
que per la vall t'escampes
repartint pluja.

Un càlid aire
solcant camins passeja
i aigua deixa.

Hivern trapella,
tot jugant et disfresses
de primavera.

Gelat desembre
que confós et retires,
l'abril albires.

Francina Gili

Haikús del capítol VI

Ja res no queda
quan acaba la guerra
dels somnis pròspers.
---------------------
Bella francesa,
l'esguard d'un testimoni
no sospitaves.
---------------------
Pupil·la blava,
nits d'amor espiaves
i t'estremies.

Francina Gili

Haikú. Les Verges Màrtirs

Les Verges Màrtirs
en el saló lluïen
falsa puresa.

Francina Gili

Haikús de la M. Assumpta

Hereus boirosos,
cases deshabitades,
la mort del poble.

Tardoral Ebre,
les primeres gavines
ja remuntaven.

El calavera
havia mort als braços
de la bellesa.

M Assumpta Gannau

Haikú. El canvi de temps

El fred desembre
canvia en abrilada
marxen les boires

Malena

Haikú. La primavera

Muda el desembre
les boires s'esvaeixen
abril ja torna

Pere Clarimon

Haikú de les boires

El fred mudava
les boires esbandides
comença a ploure!

Jossie Casanovas

HAIKU del desembre

Boirós desembre
s'esbandiren les boires
comença a ploure

Anna Calvia

HAIKU d'abrilades

El desembre fredoròs mudà en abrilada: s'esbandiren les boires, una alenada tèbia va esllissar-se per la vall, comença a ploure a bots i barrals.

Se'n van les boires
la tèbia alenada
a l'Ebre arriba

Montserrat Calveras

DESCRIPCIONS CURIOSES capítol VI

Hereus llunyans, boirosos, només uns noms en la fredor del cadastre
una coral blasfematòria dels operaris

Se li pintaren de nou a la pupil·la blava els adéus del guitarrista, que s'acomiadà en vers dels amics i altres ombres esvanides.

Pel novembre del 1970 van sovintejar les boires denses i les pluges fredes;les unes i les altres reblaniren la policromia del gegant encallat a les runes dels camerinos...

A la memòria d'un Ebre tardoral que ja remuntaven les primeres gavines.

Montserrat Calveras

La batussa de l'Edèn que mai no va existir

Apunto expressions divertides:

- Una plantofada a la mandíbula
- El raig d'hòsties amb que Tomàs de Xerta ensobinà el Jordi Ventura
- Patacada rabiüda
Una clatellada que va endinyar-li sense solta no volta.
- Caigut de morros sobre el teclat del piano a consequència d'una clatellada que va endivar-li
- Puntada de peu al cul engegà a rodolons per terra un daliner marivetà
- la bufetada esquerrana d'un miner
- Els xiscles d'unes coristes
- Morin els senyors! Visca Kakunin

Maria Cinta Amenòs

Haikús d'abrilades a quatre mans

Una abrilada
per la vall s'esllavissava
el fred mudava

Comença a ploure
per la vall s'esllavissava
una abrilada

Elisenda i Lourdes

Haikús d'abrilades

Una abrilada
esbandirà les boires.
Comença a ploure.

El fred s'acaba
i en abrilada muda.
L'aire és molt tebi.

Mercè de Lasa

dimecres, 28 de novembre de 2007

Jesús Moncada. Haikús encadenats

Jesús Moncada
descriu amb molta cura,
amor, tendresa,

tal com és nega
el seu estimat poble.
L’aigua s’emporta,

més, que la vida
real de Mequinensa;
tot, tot, s’escola.

Josepa Vendrell Olivella
28 de novembre de 2007

Demolició de l'Edèn

El primer a caure fou el cafè. (...) La llum pàl·lida del matí de novembre no penetrà a les runes...

Mercè de Lasa

dijous, 22 de novembre de 2007

Sobre els grups de senyores...




Finalment, al cap de setmanes de conjectures i misteri, la presentació del vaixell fou anunciada per al darrer diumenge de maig. La gent baixà als molls, emocionada pels esdeveniments...
Camí de Sirga

Per Mercè de Lasa

Haikús de Rosa Vila

Al mig de l'Ebre
el retruny augmentava.
La gent saluda.

Tallat en fusta
el gegant mitològic
al moll s'apropa.

De coloraines
l'Aleix el buc pintava.
Tot reflectia.

Polifem porta
a les galtes de proa,
lletres pintades.

dimarts, 20 de novembre de 2007

Haikú de Maria Pujades

En nits serenes
albirant les estrelles
feliç em sento.

Haikú col·lectiu

Vell Arquimedes
la veu del riu senties
mancat d'orella.

Entre tota la classe

dilluns, 19 de novembre de 2007

Haikús - Mercè de Lasa

Núvol de pols.
Comença l'agonia
de Mequinensa.

Quan el sol s'alça
els llaüts es desperten:
comença el dia.

Als molls de l'Ebre
rojors ensangonades:
el sol s'amaga.

Si el vent no bufa,
les sirgues fan la feina
i els llaüts dansen.

La nit arriba.
L'Edèn obre les portes,
els cors bateguen.

La llum del dia
va buidant la tenebra:
el sol es lleva.

Mercè de Lasa 19-11-07

Haikús del cinquè capítol

De primavera
les ombrel·les florien
blaves, vermelles.

L'han crivellada,
filagarses terroses,
la pell de l'Ebre.

Heroi de western
l'Arquimedes Quintana
dins la banyera.

M. Carme Juan 19-11-07

A Jesús Moncada

Tu. On ets ara?
Dins l’aigua de les ombres?
Com llum dins l’aigua

Maria Aguadé

dissabte, 17 de novembre de 2007

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

... l'assabentaren de les notícies que tenien tothom en suspens: un príncep hereu havia estat assassinat a trets en un lloc llunyà anomenat Sarajevo i, a la vila, algú, no sabien qui, acabava de disparar contra el senyor Jaume de Torres.

¿No hi havia alguna manera -arribaven a preguntar-se en secret els capitosts cavil·losos del Casino de la Roda- de fer-la durar sempre?

Camí de sirga

La Primera Guerra Mundial va ser un conflicte armat a escala internacional que tingué lloc de 1914 a 1918.

Antecedents:
Del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis degudes, d'una banda, a la rivalitat franco-alemanya i, de l'altra, a la competència dels governs de Viena i de Moscou per l'hegemonia dels Balcans. La Gran Bretanya intervingué en aquestes rivalitats, interessada a conservar el seu predomini com a potència imperialista. Es feren dues coalicions: una formada per Gran Bretanya, França i la Rússia tsarista i l'altra, per Alemanya (junt a Itàlia que a darrera hora, però, es passà al bàndol contrari) i per la monarquia austro-hongaresa.

El conflicte:
L'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, el 28 de juny de 1914, féu que Viena llancés un ultimàtum a Sèrbia que fou rebutjat. Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia (28/7) que rebé l'ajut de Rússia. Alemanya declarà la guerra a Rússia (1/8) i a França (3/8), alhora que els seus exèrcits violaven el territori de Bèlgica -neutral-, pretext que prengué la Gran Bretanya per intervenir-hi (4/8). Posteriorment s'aferiren als imperis centrals Turquia i Bulgària. Es posaren a favor dels aliats: el Japó, Itàlia, Romania, Portugal, els Estats Units i Grècia.

El fracàs absolut de l'emperador alemany Guillem II desencadenà la revolució a Alemanya el novembre del 1918. El nou règim republicà alemany acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís i l'11 de novembre fou firmat l'armistici. Les exigències franceses de reparacions donaren lloc al tractat de Versalles el 28 de juny de 1919.

FRANCESC FERRER I GUÀRDIA

Quan era a punt de celebrar-se el judici, la commoció internacional creada per la repressió ferotge de Barcelona i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia (...) aconseguiren la tornada dels detinguts, que, amb el veterà de Tetuan al front, desembarcaren en silenci al moll de les Vídues.

Camí de Sirga

Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer a Alella el 10 de gener de 1859. Fou un important pedagog català. Al 1901 va crear l'Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària.Va escriure l'obra que du per títol "L'Escola Moderna", on exposa els seus principis pedagògics. Va fundar la "Lliga Internacional per a l'educació racional de la infància"Va ser acusat d'haver estat l'instigador de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica de Barcelona l'any 1909 i declarat culpable davant un tribunal militar. El dia 13 d'octubre de 1909 va ser executat en la presó del castell de Montjuïc.Poc després de la seva mort es van obrir arreu del món diverses Escoles Modernes, inspirades en la seva pedagogia.

divendres, 16 de novembre de 2007

Haikú col·lectiu

Figura arnada
calavera groguissa
empolsinada.

Blocs matí
16 novembre 2007

Haikús de Maria Aguadé

Aigües que neguen
Uns ulls cansats de plànyer
Temps de bonança.

Pedra mullada
Jocs closos de pupil·les
Temps sota l’aigua.

Cafè dels pròcers
On amb les vides juguen
Com vulgars fitxes.

Vida estroncada
Que abans d'hora finada
Orfes deixava

TRAPELLERIES

Els aprenents del taller d’irisar
postes de sol, brivalls, van decidir
tenir iniciativa: jugar
directament, els núvols acolorir.

En veure que el Sol iniciava
el declivi vers on feia falta,
agafaren tots els pots de pintura
i vinga d’escampar colors: magenta,

verds, roses, grisos, violetes així,
daurats i argentats! Quin gaudi !
Simfonia gloriosa del Diví.

El Sol se n’ha anat i la facècia
hermosa facècia, ha finat.
Gràcies, podríeu repetir demà.


Josefina Vendrell
1 de novembre de 2007

LA MEMÒRIA

Quanta inquietud porta la memòria,
quina aventura reviure el passat.
Desitjos antics, tristors, dols i joies,
sentiments perduts que el temps no ha esborrat.

Resistiu eterna enmig de la boira,
el tranquil present veniu a torbar.
Ombres d'un passat, tossuts testimonis,
llars del pensament voleu habitar.

Records per l'absència d'una veu amiga,
enyors que colpegen, indrets estimats,
frisances ocultes, tendres melangies,
m'heu fet com sóc ara, m'heu configurat.

Mestressa i senyora de vostra existència,
viviu perquè hi sóc i amb mi heu de morir
però mentre hi sigui
mai res ni ningú us podrà apagar.

Francina Gili
8-11-07

Haikú

El vi encenia
en rojor vigorosa
cristall d’ampolles.

Entre tota la classe
7 de novembre de 2007

Haikú (2)

Carbó, nit negra
sol i vent de la terra
és Mequinensa.

Maria Aguadé
7 de novembre de 2007

dijous, 15 de novembre de 2007

HAIKÚS dels diversos capítols que treballem

Primer capítol

Retruny sinistre,
núvols de polseguera,
records de cendra.

Segon capítol

Les Verges Màrtirs
en el saló lluïen
falsa puresa.

Tercer capítol

Tombes perdudes
sota africana terra,
ossos anònims.

Quart capítol

La guerra encesa
animava la vila,
duia riquesa.

Francina Gili
14-11- 2007

Jesús Moncada

Jesús Moncada

Aquest dibuix, autoretrat, Jesús Moncada el féu el 1981 en la dedicatòria a una seva amiga d’ Històries de la mà esquerra i altres narracions.

Pere Calders en el pròleg d’aquest llibre conta que Moncada, en els primers anys de viure a Barcelona, “es presentava a si mateix com a un jove bàrbar, un xic ferotge, com si es proposés reforçar amb paraules la seva pilositat facial: una abundosa barba negra i un bigoti que hi fa joc”.

Lourdes Granados

L'Aigua


Un grup format per una bona part dels alumnes de CATALÀ: BLOCS, acompanyats per la professora Dolors Vinyoles, vam anar el dia 24 d'octubre a Terrassa a veure l'obra L'AIGUA. Està formada per textos extrets de les novel·les de Jesús Moncada i ambientada a la vila de Mequinensa, situada a la confluència del Segre amb l'Ebre.

És una obra que reflecteix el món d'aquest autor, la riquesa del seu llenguatge i les preocupacions, les pors, les tristeses d'alguns personatges de les seves novel·les, les vides dels quals estan estretament lligades al riu i a la vila.

Em va agradar molt perquè em va ajudar a comprendre l'univers de Jesús Moncada i el drama de la inundació de Mequinensa per construir el pantà. L'obra és alhora trista i divertida, molt ben interpretada i ambientada.

Vam aprofitar aquesta visita a la ciutat de Terrassa per veure l'exposició de dibuixos i pintures del mateix Jesús Moncada, que porta per títol "D'EMBRIONS INCERTS A CALAVERES ATÒNITES". Encara que no va ser la seva principal ocupació, també es dedicà a la pintura i donà forma plàstica a personatges i paisatges insòlits, gairebé surrealistes.

Mercè de Lasa

LA SETMANA TRÀGICA

La gent va secundar l'actitud de Barcelona, agitada pels fets de la Setmana tràgica, impedint la marxada dels tres reclutes destinats al Marroc per defensar-hi els interessos espanyols a les mines del Rif.

Camí de Sirga

La Setmana Tràgica del 1909 va esclatar a Catalunya quan el govern d'Espanya va mobilitzar gran quantitat de reservistes catalans, molts d'ells casats i amb fills, per enviar-los al Marroc a lluitar per defensar els interessos espanyols a les mines del Rif.

L' injust sistema de reclutament, que permetia la redempció per diners, va provocar una reacció popular de rebuig el dia de l'embarcament, amb una vaga general sense cap mena de control. Això va fer que el moviment degenerés ben aviat en una crema generalitzada d'esglésies i convents, alimentada pel discurs demagògic d'en Lerroux, que incitava a l'anticlericalisme.

Aquesta revolta va ser finalment esclafada per l'exèrcit que va responsabilitzar dels fets els anarquistes. Això va comportar l'afusellament sense proves de l'intel.lectual llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909.

Origen i motivació: l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina promoguda pels interessos miners del Rif.

Dades: any 1909, el punt àlgid va ser del 19 al 25 de juliol.

LA GUERRA DEL FRANCÈS

Una magnífica ullera de llautó, propietat de la família de la Guerra del francès, quan el besavi havia liquidat amb un tret de pistola un arrogant genet napoleònic.

... les tropes de Suchet prengueren la vila i saquejaren el casal.

Camí de sirga

La Guerra del Francès és el nom donat als Països Catalans a la guerra contra Napoleó que tingué lloc des de l'any 1808 fins al 1814.

Com a conseqüència del Tractat de Fontainebleau signat el 27 d'octubre de 1807 entre Espanya i França en el qual s'establia la partició de Portugal, les tropes franceses entraren a Catalunya el dia 9 de febrer de 1808. Teòricament havien de romandre tres dies a la ciutat de Barcelona, però el dia 29 ocuparen per sorpresa la Ciutadella i el castell de Montjuïc.

Els catalans es van rebel·lar contra la invasió francesa, però a poc a poc, la nostra terra (llevat de les Illes) va anar caient en poder dels francesos, malgrat fets d'armes tan heroics com les dues victorioses batalles del Bruc (6 i 14 de juny de 1808).

El 18 de juny de 1808 es constituí a Lleida la Junta Superior del Principat.

Entre maig i desembre de 1809, Girona fou tres voltes assetjada i el 10 de desembre capitulava davant l'exèrcit francès. Durant

l'any 1810 caigueren Hostalric, Lleida, Mequinensa i Tortosa. El juny de 1811 els francesos ocuparen Tarragona i Montserrat i el gener de 1812, Napoleó annexà Catalunya a França.

A mitjans de 1812, Napoleó, amenaçat en altres indrets pels seus enemics coalitzats va haver de començar a retirar tropes d'Espanya i després de la seva caiguda es produí l'evacuació ordenada del territori peninsular, amb la qual finí la Guerra del Francès el 28 de maig de 1814.

LA GUERRA DE CUBA

¿Quan s'havia vist una cosa pareguda? Durant la Guerra de Cuba hi havia hagut un cert moviment però no tenia punt de comparació amb el d'aleshores.

Camí de Sirga

Guerra de Cuba és el nom que van rebre diversos conflictes que es produiren durant la segona meitat del segle XIX entre les autoritats espanyoles i els revolucionaris cubans per tal d'obtenir l'autogovern primer i la independència després de Cuba. Tot i que el conflicte del 1898 és el més conegut com a Guerra de Cuba, el conflicte per la independència cubana començà el 1868 i es va anar allargant fins a la pèrdua de la colònia a mans dels Estats Units el 1898. Concretament la guerra es refereix a qualsevol d’aquests quatre conflictes:

LA BATALLA DE TETUAN

... el llum de la taula del billar es resignà de nou al paper de sempre després d'haver il·luminat una estona el camp de batalla de Tetuan, a les terres del Marroc, l'any 1860

.. que li produïa sovint l'evocació de la figura del vell Arquimedes: els regiments d'infanteria del general O'Donnell...

Camí de sirga

La batalla va tenir lloc a Tetuan, dins de la guerra d'Àfrica o Primera Guerra de Marroc (1859-1860), durant el regnat d'Isabel II.

Antecedents:

Des de 1840, les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla patien constants incursions per part de grups marroquins. Arran de la destrucció d'unes fortificacions a Ceuta, els diaris demanaven amb insistència una acció decidida per part del govern que en aquell moment era presidit per Leopoldo O'Donnell, del partit "Unión Liberal". La declaració de guerra a Marroc el 22 d'octubre de 1859 va comptar amb el suport de tots els grups polítics i amb el beneplàcit de França i Anglaterra i va provocar un entusiasme patriòtic com no s'havia vist des de la Guerra de la Independència.

Acció bèl·lica:

El mateix O'Donnell va comandar les tropes que van desembarcar a Ceuta el 21 de desembre. El General Prim, que dirigia el grup de reserva, va avançar fins la desembocadura de Uad el Jelú. Les lluites van continuar i el 31 de gener O'Donnell va començar la marxa cap a Tetuan, amb l'ajuda dels voluntaris catalans mentre Prim cobria els flancs de l'exèrcit. Tetuan va caure finalment en mans espanyoles el 6 de febrer de 1860 i la guerra acabà amb el Tractat de Wad-Ras el 26 d'abril.

A la vila de Mequinensa. Haikús enllaçats

Petges sotmeses
que un dia foren vida,
són fantasia.

I, cada dia,
quimera no oblidada,
amb melangia.

Records somnien:
els rius alegres canten
I els llaüts salpen.

Els llaüters, mentre,
vora l’aigua sirguen
i els rius esguarden.

Arrels colgades
de vila submergida
mirant enlaire.

És Mequinensa
tota amarada d’aigua
que espera, espera...

Lluïsa Guardiola

dimecres, 14 de novembre de 2007

Per una cançó



Haris Alexiou - Maria del Mar Bonet

Dedicada al gran amor de Madamfransuà i també al del Silveri Tona i la Camil·la. Així com als amors d’amagat que es vivien a les nits de l’Edèn.

divendres, 9 de novembre de 2007

Sortides i postes de Sol (part 1, capítol 1)

Capítol 1

"La vigília enmig d'un capvespre tempestuós que pintava el cel de la vila amb carmins violacis,ors esmorteïts i bromalls negres..."

"Fou un crepuscle ensopit, gens comparable ni tan sols ala mitjana dels que gaudia habitualment la vila; aquell va pujar-lo a mig desfer el vent de mar, la garbinada, per la vall de l'Ebre: les seves rojors havien ensangonat sense vigoria els molls, on es podrien a poc a poc les velles naus de la vila, abans d'esllissar-se riu amunt i entenebrir-se a ponent, com qualsevol dels altres, entre lluentors morades i sense més històries. "

"A la fi, com els altres matins, la llum, quan ja se li empal·lidien les primeres rojors."

Extractes de Regalèssia

De cop em sento perduda
entre fragors i foscors
d'un passat no gaire llunyà
d'una memòria que no és la meva.

Veig esfilagar-se el temps
la crònica anunciada
de la fi de Mequinensa
tot travessant els seus carrers i carrerons
empolsits per aquella pell d'ombra
on els dies transcorren
amb una pau tremolosa
que envaeix tot el que toca.

Les primeres vermellors de l'alba
els llaüts amarrats als moll silenciosos
els retrats de familia
les tertúlies del cafè del Moll
udolen en mi
fent-me passadisos
movent-me sortosament
descompassant-me amb la seva ràfega.

Així doncs, sense adonar-me
del què ni del com
un tel aquest cop invisible
m'envolta sinuosament
en una equiescència il·limitada
que m'empeny corrent avall
per la Ribera del Segre
a la descoberta d'una història
que batega entre fragors i foscors
d'un temps passat
d'una memòria que no és la meva.

Novembre 2007.
Mª Carme Roig.


dimarts, 6 de novembre de 2007

De mati em càlçoc



Aquest poema de J. V. Foix el dediquem als llaüters Arquimedes Quintana, Josep Ibars i Nelson. El missatge vital, alegre i fantasiós del text ens transporta a les vides engrescadores d'aquests patrons de Mequinensa. Música i veu del poeta, rapsode i cantant Celdoni Fonoll.

Remena nena



Aquest cuplet d'abans de la guerra el dediquem a Madamfransuà, que va arribar en llaüt a Mequinensa de la mà del patró Arquimedes Quintana. Va ser corista de l'Edèn.
El canta Guillermina Motta.

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Oda a Espanya

Dedicada als esdeveniments històrics del tercer capítol
Joan Maragall - Xavier Ribalta

diumenge, 28 d’octubre de 2007

El bloc i l'assignatura

Aquest és el bloc de l'assignatura Construcció de blocs i literatura de l'Escola de la Dona.


La professora de català Maria Dolors Vinyoles i el professor de noves tecnologies Oriol Mascareñas han volgut unir en una assignatura aquestes dues disciplines.

Enguany han escollit com a fil conductor la novel·la de Jesús Moncada: Camí de sirga, que és la protagonista del bloc de l'assignatura.

L'assignatura, que es duu a terme a l'aula d'informàtica (dues hores a la setmana fins al més de juny de 2008), es complementa a casa. A classe, on cada alumne/a crea el seu bloc, es donen les eines i es treuen conclusions. A casa es fa una reflexió individual pautada sobre el capítol del llibre i es prepara el material per poder-ne fer una reflexió comuna a l'aula.

Esperem que tothom s'hi trobi bé i que aquesta proposta innovadora ens introdueixi en l'ús de les eines col·laboratives d'internet 2.0 en el camp de la reflexió literària.

Bona feina!

dijous, 25 d’octubre de 2007

"L'aigua" de Jesús Moncada i l'exposició "d'embrions incerts a calaveres atònites"

Ahir, dimecres 24 d'octubre, amb una quarantena d'alumnes que treballen la novel·la Camí de sirga, vàrem anar al teatre Alegria de Terrassa a veure l'obra L'aigua, basada en textos de Jesús Moncada. Abans de l'espectacle vam tenir prou temps per poder visitar l'exposició "d'embrions incerts a calaveres atònites" de Jesús Moncada.

L'univers pictòric de Moncada segons Francesc Roig "es tracta d'una estètica dura, de vegetació buida, com un tronc foradat permanentment pel llast de la història. (...) És la Mequinensa viscuda, però desposseïda del viure. (...) Carcasses de memòria(...) Són rostres morts, sense ulls i sense boca: despresos d'identitat. No hi ha camins de retorn (...) Tot queda sotmès a la negra nit del silenci sota el mirall de la quietud. Tot està sotmès al clot de l'oblit permanent."

L'aigua, segons Teresa Ferré, "és un espectacle de format menut i calat profund. (...) Una escenografia que representa un vell cafè. És l'espai encertadíssim per on desfilen l'entranyable jutge Crònides, la beata Berta i el secretari del jutjat Mallol Fontcalda. Una dramatúrgia plantejada per mantenir l'essència del narrador fent parlar els seus personatges a través d'històries que s'entrellacen a ritme de música popular.(...) La protagonista de l'espectacle és la paraula endimoniada de l'autor. Però no tindria la força del resultat sense aquest repartiment que ha interioritzat perfectament el to irònic i alhora trist del seu creador.(...)".

Cap a les vuit del vespre, vam sortir del centre d'Arts Escèniques de Terrassa amb les històries del món mític de Moncada integrades dins nostre, com esquinçalls d'estones viscudes. Segur que l'experiència d'ahir la tarda ens ajudarà a comprendre millor l'obra en la qual ens estem endinsant.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Avui l'he vista. Xavier Ribalta - Apel·les Mestres


Dedicada a la Carlota Torres

dijous, 18 d’octubre de 2007

dijous, 11 d’octubre de 2007

"L'aigua" (Teatre)

El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa
ens presenta un calendari de produccions per a la temporada 2007 - 2008. La primera d'elles és "L'aigua" a partir de l'obra de Jesús Moncada i es representarà durant la segona quinzena d'aquest mes d'octubre.
La sinopsi la podeu llegir a partir d'aquest enllaç

dijous, 27 de setembre de 2007

Cançó de benvinguda

Camí cap a un nou cant
Lluís Llach

Benvinguts i benvingudes,

Benvinguts i benvingudes a l'assignatura de Construcció de blocs i literatura,

Desitgem que el curs sigui ben profitós: tant pel que fa a la reflexió literària com a l'aprenentatge de creació, gestió d'un bloc i coneixements de les TIC.

Ens centrarem en l'obra "Camí de Sirga" de Jesús Moncada i en esdeveniments literaris, com ara el centenari del naixement de Mercè Rodoreda.

La lectura atenta i aprofundida del món de la novel·la de Moncada en portarà, d'una banda, a la recerca d'imatges, d'enllaços, de textos històrics i de cançons que complementaran la lectura i, d' altra banda, a una mostra continuada de les vostres reflexions escrites.

Que tingueu un bon viatge pels nous camins: els de sirga i els de la blogsfera.


Oriol i Dolors