Cançó: “No sé com” Raimon
Dediquem aquesta cançó a la Carlota de Torres. La Carlota sempre va estimar en Francesc Romaguera, malgrat els seus menyspreus i la seva indiferència. Ella va esperar que algun dia trucaria a la porta i l’aniria a veure. Però el Francesc mai més no va aparèixer, tan sols el va veure, des del balcó del casal, Ebre enllà que se n’anava amb un llaüt que a ella li va semblar un sepulcre.
No sé com
dissabte, 16 de febrer del 2008
... i van guanyar els rebels...
I hi van viure,
s'hi van quedar per sempre,
tot va ser propi,
il·lusions, amors, vides.
Desolació i cendres.
Escriptors, fora,
pintors i músics, fora.
Van quedar: gana
misèria, derrota,
anys i anys de marasme.
Josefina Vendrell
La tornada de la guerra
Sense espera-se
va despullar la dona
en lloc impropi
al replà de l'escala
abans del dormitori.
Les taques d'ombra
i de llum començaven
a concretar-se
configuraven rostres
demacrats per l'angoixa.
Tornaren dones
la gent gran, la canalla
riada grisa
i barreja indeleble
difícils les arribades.
Maria Cinta Amenós
s'hi van quedar per sempre,
tot va ser propi,
il·lusions, amors, vides.
Desolació i cendres.
Escriptors, fora,
pintors i músics, fora.
Van quedar: gana
misèria, derrota,
anys i anys de marasme.
Josefina Vendrell
La tornada de la guerra
Sense espera-se
va despullar la dona
en lloc impropi
al replà de l'escala
abans del dormitori.
Les taques d'ombra
i de llum començaven
a concretar-se
configuraven rostres
demacrats per l'angoixa.
Tornaren dones
la gent gran, la canalla
riada grisa
i barreja indeleble
difícils les arribades.
Maria Cinta Amenós
El rellotge de la torre
Les manetes del rellotge de la torre de l'església eren aturades a dos quarts de dotze.
"Aleshores la Carmela encara no sabia que l'andròmina ja no seria reparada mai, que les manetes immòbils presidirien a partir de llavors el temps de les destruccions, però una premonició fugissera va sorollar-li l'ànima mentre contemplalva el campanar en el cim del qual el gallet assenyalava la direcció d'un cerç que removia la pols de les últimes demolicions als voltants del moll de la Barca."
Mercè de Lasa
Alfons Garrigues
Alfons Garrigues
que pel riu travessaves
boira gelada.
El teu timó servaves
lentament s'esllissava
Records de l'avi
culpa, la dictadura
et fan minaire,
el Prim de Ribera,
mort abans de la guerra
D'aquells Garrigues
la memòria fosca
gravat ho portes.
Els qui del tren s'esmunyen
remunten a peu l'Ebre
Por, fred i gana
la República morta,
tornen al poble
gent gran, canalla, dones
refugiats de guerra.
Maria Castro
que pel riu travessaves
boira gelada.
El teu timó servaves
lentament s'esllissava
Records de l'avi
culpa, la dictadura
et fan minaire,
el Prim de Ribera,
mort abans de la guerra
D'aquells Garrigues
la memòria fosca
gravat ho portes.
Els qui del tren s'esmunyen
remunten a peu l'Ebre
Por, fred i gana
la República morta,
tornen al poble
gent gran, canalla, dones
refugiats de guerra.
Maria Castro
Camí de Sirga - El llibre
CAMÍ DE SIRGA
apropa gent i lletra
pont de trobada
JESÚS MONCADA
ens mostra uns personatges
de vida intensa
Un món difícil
profunda passejada
CAMINS DE "SORRA"...
Jossie Casanovas
apropa gent i lletra
pont de trobada
JESÚS MONCADA
ens mostra uns personatges
de vida intensa
Un món difícil
profunda passejada
CAMINS DE "SORRA"...
Jossie Casanovas
Torna'm les botes, noi!
Acabada la guerra amb la derrota de la República, va regressar a la vila la majoria del personal que havia marxat l'any 1938.En Joanet del Pla, peó del Neptú i home de confiança del Nelson va plantar-se davant del Joaquim Mestre, desvagat com sempre, que esperava amb altra gent l'arribada del transbordador, i li digué amb veu suau i tranquil·la:
-Torna'm les botes, noi.
"Desfent-se en protestes d'innocència entre l'escarni de la gent, l'espanyaportes hagué de treure's les botes i donar-les al peó. Descalç, amb els peus glaçats pel temps d'hivern, fugí amb les cames al cul per la Costera dels Molls mentre el llaüter netejava curosament amb la mànega de la seva guerrera espellifada el parell de botes magnífiques, present del Nelson, el qual les havia rebut d'Arquimedes Quintana, a qui les havia regalat mister Oliver Wilson."
Mercè de Lasa
Capítol I (3a part)
El transbordador, que havia deixat d'existir feia quinze anys, va separar-se de la vora dreta i començà a travessar el riu. (...) Quan la borda de la nau topà suaument contra l'embarcador de la banda de la vila, des d'on l'Alfons Garrigues servava el timó amb la seva memòria, el paisatge...
Camí de sirga
Nosaltres, amb la memòria, conduïm cotxes, tartanes, cavalls, bicicletes...
La tartana
La tartana, que havia deixat d’existir feia més de cinquanta anys, va començar el camí pedregós deixant a banda i banda un paisatge tardoral cobert d’un ventall de colors que revifava l’ànima. A dintre, la canalla, fent alguna bestiesa i amb el bon humor que ens caracteritzava, alguna riallada massa sorollosa, sentia el pes d’una mirada entre tendra i severa de l’avi. El carret, que era com l’anomenàvem nosaltres, apressava el pas copejant el cavall amb alguna xurriacada, que li treia la son de les orelles.
Quan només era un record ennuvolat, la desaparició d’un familiar molt proper, trencava les regnes que ens lligaven a l’oblit per emprendre el retorn. Paisatges frondosos i arbres vigorosos convertien els ocres i verds de l’estació d’antany, en un gris brut, contaminat a causa de la construcció de gegants de l’asfalt, els quals esborraven aquella meravella ja mai més recuperada. El sol ja no brillaria amb la mateixa intensitat! Era una naturalesa morta.
Rosa M. Vila
El col·legi Cardoner
El 850 -“E”, puntualitzava sempre el seu conductor habitual amb la pretensió de destacar-ne la potència-, que s’havia convertit en ferralla feia un munt d’anys, va quedar aparcat al carrer de Septimània molt a prop de la plaça Lesseps. Una dona va sortir-ne àgilment i es va quedar palplantada a la vorera. A través de la calitja d’una tarda de juliol del 1972, barreja de xafogor i de pols d’obres, va mirar cap a la seva antiga escola i va llegir per darrera vegada la placa que deia Col·legi Cardoner.
Havia hagut de fer-se gran per adonar-se que havia tingut el privilegi d’estudiar en aquell oasi enmig del desert cultural de la postguerra on es parlava, es vivia i es cantava en català, on, al parvulari, s’ensenyava a llegir amb el mètode Montessori i on, als cursos de batxillerat, l’assignatura obligatòria de “Formación del Espíritu Nacional” es reduïa a quatre instruccions precipitades de les mestres el dia abans de l’examen oficial a l’Institut Montserrat.
El traçat de la Ronda General Mitre, l’escletxa monstruosa que va partir el barri del Putget, va sentenciar l’antiga torre de tres pisos envoltada de jardí que havia aconseguit mantenir-se fins al final del curs 1971-1972.
L’antiga alumna es girà d’esquena als records i començà a caminar carrer Sant Magí avall. Sense la seva presència, el petit cotxe i el casalot de la seva visió es van desfer en aquell matí de setembre post-olímpic. Però, en mig del ciment i el soroll de la Ronda, va continuar ben dreta la vella palmera del pati.
M. Carmen Juan
El vell tramviaire
El tramvia 59, que havia deixat d’existir feia tants anys, s’atura a la parada davant els il·lusionats usuaris, mentre l’entorn arracona amb pressa l’humida tristor d’aquest matí de novembre de 1998. Quan el tramvia arrenca, conduït suaument per la memòria del seu últim conductor, la Rambla, pel costat de la Virreina, ja ha adquirit la claror encegadora d’un matí de juliol dels anys cinquanta.Va fer la feina de tramviaire que començà l’avi amb els primers tramvies, que continuà el pare i que ell des de ben petit va voler seguir per tradició. Era un conductor vocacional que va viure com ningú la vaga de 1951, que patia amb qualsevol incident relacionat amb el sector, que procurava ser amable amb els viatgers i conduir amb cura, evitant frenades sorolloses o arrencades sobtades. Els seus trajectes eren amables passeigs per la ciutat que tant estimava, però sobretot era feliç quan amb el 59 circulava a l’estiu per la Rambla en direcció a mar, carregat d’un munt de viatgers que enfilaven cap a les platges de la Barceloneta, idíl·lic destí d’aquella Barcelona pre-olímpica, i pre-tantes coses. Per això va ser tan trist per a ell veure com els tramvies eren substituïts per autobusos, fins arribar a la desaparició total. Llavors no li quedà altre remei que acceptar tasques anodines de manteniment, engabiat en dependències tèrboles, i s’enfonsà en una malenconia de la qual encara no n’ha pogut sortir.Avui ha fet una passejada de jubilat sense rumb però els seus peus, conxorxats amb l’ànima nostàlgica, l’han conduït de nou al cor mateix de la Rambla, davant de la Virreina. Amb un somriure als llavis ha retrobat l’estiu lluminós, ha vist la gent fent cua, les mares agafant la mà dels infants que contemplen amb il·lusió el seu tramvia 59 deixant Betlem, per enfilar la parada i tot seguit continuar Rambla avall fins el mar. Després d’assaborir aquests minuts de felicitat, el vell tramviaire es gira d’esquena a la parada i comença el retorn a casa. Sense la seva presència, l’entorn recupera la llum esmorteïda d’aquest matí de novembre de 1998.
Francina Gili
Camí de sirga
Nosaltres, amb la memòria, conduïm cotxes, tartanes, cavalls, bicicletes...
La tartana
La tartana, que havia deixat d’existir feia més de cinquanta anys, va començar el camí pedregós deixant a banda i banda un paisatge tardoral cobert d’un ventall de colors que revifava l’ànima. A dintre, la canalla, fent alguna bestiesa i amb el bon humor que ens caracteritzava, alguna riallada massa sorollosa, sentia el pes d’una mirada entre tendra i severa de l’avi. El carret, que era com l’anomenàvem nosaltres, apressava el pas copejant el cavall amb alguna xurriacada, que li treia la son de les orelles.
Quan només era un record ennuvolat, la desaparició d’un familiar molt proper, trencava les regnes que ens lligaven a l’oblit per emprendre el retorn. Paisatges frondosos i arbres vigorosos convertien els ocres i verds de l’estació d’antany, en un gris brut, contaminat a causa de la construcció de gegants de l’asfalt, els quals esborraven aquella meravella ja mai més recuperada. El sol ja no brillaria amb la mateixa intensitat! Era una naturalesa morta.
Rosa M. Vila
El col·legi Cardoner
El 850 -“E”, puntualitzava sempre el seu conductor habitual amb la pretensió de destacar-ne la potència-, que s’havia convertit en ferralla feia un munt d’anys, va quedar aparcat al carrer de Septimània molt a prop de la plaça Lesseps. Una dona va sortir-ne àgilment i es va quedar palplantada a la vorera. A través de la calitja d’una tarda de juliol del 1972, barreja de xafogor i de pols d’obres, va mirar cap a la seva antiga escola i va llegir per darrera vegada la placa que deia Col·legi Cardoner.
Havia hagut de fer-se gran per adonar-se que havia tingut el privilegi d’estudiar en aquell oasi enmig del desert cultural de la postguerra on es parlava, es vivia i es cantava en català, on, al parvulari, s’ensenyava a llegir amb el mètode Montessori i on, als cursos de batxillerat, l’assignatura obligatòria de “Formación del Espíritu Nacional” es reduïa a quatre instruccions precipitades de les mestres el dia abans de l’examen oficial a l’Institut Montserrat.
El traçat de la Ronda General Mitre, l’escletxa monstruosa que va partir el barri del Putget, va sentenciar l’antiga torre de tres pisos envoltada de jardí que havia aconseguit mantenir-se fins al final del curs 1971-1972.
L’antiga alumna es girà d’esquena als records i començà a caminar carrer Sant Magí avall. Sense la seva presència, el petit cotxe i el casalot de la seva visió es van desfer en aquell matí de setembre post-olímpic. Però, en mig del ciment i el soroll de la Ronda, va continuar ben dreta la vella palmera del pati.
M. Carmen Juan
El vell tramviaire
El tramvia 59, que havia deixat d’existir feia tants anys, s’atura a la parada davant els il·lusionats usuaris, mentre l’entorn arracona amb pressa l’humida tristor d’aquest matí de novembre de 1998. Quan el tramvia arrenca, conduït suaument per la memòria del seu últim conductor, la Rambla, pel costat de la Virreina, ja ha adquirit la claror encegadora d’un matí de juliol dels anys cinquanta.Va fer la feina de tramviaire que començà l’avi amb els primers tramvies, que continuà el pare i que ell des de ben petit va voler seguir per tradició. Era un conductor vocacional que va viure com ningú la vaga de 1951, que patia amb qualsevol incident relacionat amb el sector, que procurava ser amable amb els viatgers i conduir amb cura, evitant frenades sorolloses o arrencades sobtades. Els seus trajectes eren amables passeigs per la ciutat que tant estimava, però sobretot era feliç quan amb el 59 circulava a l’estiu per la Rambla en direcció a mar, carregat d’un munt de viatgers que enfilaven cap a les platges de la Barceloneta, idíl·lic destí d’aquella Barcelona pre-olímpica, i pre-tantes coses. Per això va ser tan trist per a ell veure com els tramvies eren substituïts per autobusos, fins arribar a la desaparició total. Llavors no li quedà altre remei que acceptar tasques anodines de manteniment, engabiat en dependències tèrboles, i s’enfonsà en una malenconia de la qual encara no n’ha pogut sortir.Avui ha fet una passejada de jubilat sense rumb però els seus peus, conxorxats amb l’ànima nostàlgica, l’han conduït de nou al cor mateix de la Rambla, davant de la Virreina. Amb un somriure als llavis ha retrobat l’estiu lluminós, ha vist la gent fent cua, les mares agafant la mà dels infants que contemplen amb il·lusió el seu tramvia 59 deixant Betlem, per enfilar la parada i tot seguit continuar Rambla avall fins el mar. Després d’assaborir aquests minuts de felicitat, el vell tramviaire es gira d’esquena a la parada i comença el retorn a casa. Sense la seva presència, l’entorn recupera la llum esmorteïda d’aquest matí de novembre de 1998.
Francina Gili
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
