dijous, 10 d’abril del 2008

CAMÍ DE SIRGA, de Jesús Moncada. Comentari del concert

Un gran concert, per l’ambició i la complexitat del tema; per la instrumentació, que és esplèndida, quasi perfecta. Un concert que omple l’esperit, que el purifica, que el fa vibrar, tantost alegre, amorós, divertit; tantost tempestuós, violent, trist.

Tots els instruments de la gran orquestra s’hi llueixen a fons: les cordes hi comuniquen el dramatisme, el sentiment, la grandesa que l’obra requereix, els instruments de vent sobre tot les flautes travesseres i els oboès, la delicadesa, la finor de l’expressió dels sentiments íntims. El piano amb la seva presència individual es fa imprescindible, tant si expressa la joia, la platxèria dels dies de l’Edèn, com els moments íntims de l’amor delicat i intens de la Malena i l’Aleix, andantino amoroso. Un amor semblant al del Nelson i la Júlia, on l’arpa hi posa els arpegis de l’instrument dels àngels o dels déus, andante maestoso.

La percussió amb tots els seus recursos, ens fa viure el dramatisme furioso dels actes que gesta el riu pare, l’Ebre. Les crescudes, els canvis de vent, la guerra que hi circula com a camí directe, originen moviments carregats de força, on tota l’orquestra hi participa amb intensitat quasi demolidora, es diria en tempos: furioso o amb tutta forza.

Hi ha moments que el réquiem es fa necessari, hi ha massa dolor, massa separacions, al front, als camps de treball, als de concentració. I massa misèria en els que queden al poble. Quan s’enderroca el pont no hi ha prous timbales i metall, per expresar el dolor del vilatans en veure’s empesos a fugir, però, cap on?

Hi ha moviments que tenen la pau i la tranquíl·litat d’un andante: quan es refereix a la vida quotidiana, a l’anar fent, a les tertúlies als cafès, els jocs dels infants, al xocolata del Saló de les Verges Màrtirs, les elucubracions històriques de l’Honorat del Rom. La personalitat, la humanitat del cor immens del Nelson, hi té un solo de violí que emociona.

La Carlota de Torres queda diluïda entre els horrors de la guerra, les barrenades, la fugida en tromba dels caballs i el munt de desgràcies que ha de suportar el poble, drammatico.

I com a nexe d’unió la frase sempre repetida: la bondad de cor, el bon fer de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 d’abril de 2008
Josefina Vendrell Olivella

Comptabilitat

“D’acord amb la comptabilitat de l’Estanislau Corbera, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria...” Camí de sirga



D'acord amb la comptabilitat de la Lluïsa, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, aquella veïna primfilada del primer tercera havia anat tres vegades a exposar-li les seves queixes.

La primera es va produir quan, en horari nocturn, va trucar a la porta per queixar-se del nou propietari del cinquè segona que havia començat una sèrie d'obres; segons ella deduïa pel soroll allò repercutia en la seguretat de la finca. No cal dir la quantitat de diligències que la Lluïsa va haver d'endagar per tal d'esbrinar la legalitat d'aquelles obres.

La segona queixa va tenir lloc al vestíbul, quan la mateixa veïna la va abordar sobtadament exigint-li que fes alguna cosa amb la porta d'entrada, que quan es tancava feia un soroll que arribava a la seva delicada orella i no la deixava dormir. Potser tenia raó, encara que ningú fora d'ella havia fet esment d'aquella fressa. Aquest cop les diligències i la corresponent reunió van acabar amb un canvi de molla i no amb un canvi de porta com ella pretenia.

La tercera queixa, i potser la més fundada, la va causar el gos del veí de l'entresòl tercera i les flaires que emanava just sobre la galeria de la veïna rondinaire. Uns amos que el deixaven tot el sant dia al pati i no tenien gaire present l'hàbit de la neteja, la van embolicar en una situació d'enfrontament molt desagradable, totalment impropi de la persona pacífica que sempre havia estat.

Totes aquestes gangues no remunerades, i altres que van anar sorgint, la van convèncer que ser presidenta d'escala no era cap càrrec honorífic, sinó més aviat un maldecap del qual aviat va desitjar fugir.

Francina Gili

Jo vinc d'un silenci. Raimon

El Nelson “caminava sense ensopegar una ànima, abaltit pel silenci feixuc. La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruïa places, retornava gent...”



Fotografia de Lourdes Granados

Tanka del viatge a Mequinensa, fet en esperit

La Josepa Vendrell no va poder venir al vitge a Mequinensa. Però, fixeu-vos-hi, hi era. Dediquem aquest poema a totes les companyes que no hi eren (amb el cos...).




Anit, la bossa.
Llevada a trenc d’alba,
tothom exacte.
Arrencada a l’hora,
i ja som a la ruta!.


Passem comarques.
Entusiasta rebuda,
gent bona, bona,
a desdir. Alcaldessa,
Regidora i poble.

Tornem amb joia
a l’ànima, quin somni!
Sí, un miratge,
hi va anar l’intel·lecte,
el cos, restà en terra.

Josepa Vendrell