Tankas inspirades en el capítol 5.4

Venecianes
les màscares que amaguen
les seves cares.
Carnaval a la vila.
Dolça, dolça Malena!
................................................................................................................
L'Aleix la pinta
als murs del convent, nua.
Tots dos s'estimen;
viuen l'amor amb joia.
Feliç, feliç Malena!
................................................................................................................
La cruel guerra
els somins d'amor trenca
quan els separa.
No es tornaran a veure.
Trista, trista Malena!
................................................................................................................
L'Aleix moria
lluny de la seva terra.
A Mequinensa
noticies espera.
Pobra, pobra Malena!
................................................................................................................
Vol ser enterrada
amb màscares ocultes
sota la roba.
El cor ple d'enyorança.
Adéu, adéu Malena!

Mercè de Lasaer.........................................

.......................................................................

BELL SOMNI

S’hi va quedar amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals. El seu pensament però era lluny del que hi havia en aquells moments a l’altre costat dels vidres. La imatge tranquil·la que oferia la placeta que l’havia vist créixer res tenia a veure amb el tràfec d’imatges que circulaven pel seu cap. Uns nens que corrien darrera una pilota donaven pas a uns altres que patinaven i tot seguit n'apareixien uns tercers que anaven amb bicicleta i ell sempre enmig de tots. Ho volia pensar amb força i va tancar els ulls per veure-ho millor, sense que cap destorb extern distregués aquell pensament que el feia tan feliç. Amb els ulls de la imaginació tot funcionava perfectament: la pilota obeïa el seu peu i anava directa a la porteria, els patins lliscaven suaument sense entrebancs i la bicicleta semblava volar. Quin tip de donar voltes i més voltes es va fer! Era tan bonic que no volia que allò s’acabés mai. Per això va sentir com si alguna cosa es trenqués dins del seu cervell quan una veu va estripar el bell somni: "Que no t’has begut la llet encara? Si no menges no et posaràs mai bo."

Francina Gili

El Nelson davant la garbinada negra

Records suraven
a la casa del Nelson
i veus antigues.
De la pròpia vida
la sentia amarada.

Gran bassa morta,
de Mequinensa a Amposta
les naus no esgaien
l'Ebre ensonyat de l'alba
davant l'ira del Nelson.

Verds de maragda
la brisca esmorteïa,
grocs agrisava,
quan un dia d'octubre
apagà la Malena.

M.Carmen Juan

Amb la mirada buida

Va recolzar el front al vidre amb la mirada buida, perduda enllà del finestral. Havia esperat en va que el telèfon sonés. L'agitació interior que la trasbalsava i l'havia fet anar amunt i avall de la sala, mirant incrèdula a cada passada les manetes del rellotge, havia donat pas a una lassitud extrema: no es podia enganyar per més temps, no el tornaria a veure.

M. Carmen Juan

Malena i Aleix, amor

Malena fràgil
de salut desmallable.
Tardor, octubre,
natura moridora,
te'n vas anar amb ella.


I vas ser aigua,
de color verd maragda
freda de brisca
Màscares d'amor, dolces,
oh! l'amat... i esments íntims.


Fora mirades
grises d'enveja i odi,
escarnidores,
l'Aleix i la Malena
amor, colors, tendresa.


Josepa Vendrell

La Garbinada negra. Capítol V

La mirada infinita, perduda en el temps, evocant dies gloriosos, en què la Sra Carlota feia i desfeia. Ara amb la mateixa intencionalitat, però amb diferent realitat. Com qui no vol acceptar el present que li toca viure, ella continua aferrada a un passat que ja no existeix...

Només els dits clavats en el domàs vermell dels braços de la cadira manifestaven l'agitació interior que la trasbalsava. Ella asseguda sota el retrat del seu pare (potser buscant protecció)ordenava a les minyones que ho posessin tot a punt per la festa del natalici de la senyora: la preparació de la plata, la cristalleria fina, les millors estovalles; tot plegat una bogeria, un disbarat. El seu estat neguitós li feia dir: "No vénen", "¿Quina hora és, Carmela? -Dos quarts de quatre, senyora".

Maria Castro

CAPÍTOL V – “Capítol de la Carlota”

Amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals, semblava la imatge viva de la mort. Tot i que s’esforçava per amagar-ho, transmetia el seu dolor amb una intensitat que envaí la sala.

Un silenci espès omplia tots els espais. Només les seves mans blanques i fràgils com el floc de neu, demanaven una ajuda que mai s’hagués atrevit a demanar amb paraules.


Jossie Casanovas

HAIKÚS i TANKAS

La mort de l'Estefania

La matinada
preludi de tronada
morí l'Albera

L'hàbit de monja
amb què ella acostumava
a disfressar-se
les seves mans prenia
quan la mort l'esperava
.........
Aquell octubre
esmorteïa brises
verd de maragda
grogors esplendoroses
en hortes perduraven
.........
Les naus salpaven
la vila, adormida
ensonyat l'Ebre

Quedaven sendres
memòries perdudes
naus ben desfetes

Pere Clarimon

Recurs literari

"El matí de tardor, esgarrifat per un preludi de tronada..." va sentir com se li esquinçava l'ànima i va prendre una decisió que va canviar la seva vida. Va agafar aquella motxilla vella, la va omplir de records i va fugir de matinada, acaronant les fulles seques que omplien el portal perquè no alertessin ningú. Sabia que si sentia només una paraula o endevinava un gest, fóra incapaç de prendre aquella decisió...

Anys més tard va tornar... però tot era diferent...no va reconèixer ni el poble, ni aquells racons que tan presents havien estat en la seva memòria, ni les persones, ni els amics...
Es va convertir en un vell solitari amb un munt d'històries que bullien dintre del seu cap, però que a ningú li interessava d'escoltar.



Jossie Casanovas

ELS RECORDS DEL NELSON - Capítol IV ... I ELS MEUS

"... Després de canviar la malmesa, féu una repassada a la nau, s'assegué a la popa i es deixà endur pels records..."

En arribar al poble, vaig voler anar a la casa on tantes bones estones hi havia passat... la vaig trobar vella, bruta i malmesa; però, malgrat tot, la pols no va poder enterrar tants records: el jardí ple de flors que vèiem de la finestra de la cuina estant, mentre ens menjàvem aquells pastissets fets amb el cor d'una àvia feliç de compartir uns temps de la seva vida amb els seus néts, la llar de foc on se'ns havien "socarrimat" algunes torrades, el bosquet on anàvem a berenar, les cireres i les figues que més d'un cop ens havien explotat a l'estómac, les olors, els colors, les il·lusions... tot es barrejava en una conjunció perfecta.

Però ara, res d'allò ja no existia, no quedava més que una casa esquinçada pels records i uns sentiments mal dibuixats entre l'ombra de quatre mobles vells.

Jossie Casanovas