divendres, 9 de maig de 2008

EBRE ENSONYAT


Els llaüts solquen,
llisquen l’ensonyat Ebre
d’alba propera,
no van de dret, l’esgaien
en un solc d’aigua amiga.

Josepa Vendrell

dijous, 8 de maig de 2008

La Garbinada negra

video

Per Maria Castro

J.MONCADA - CAMÍ DE SIRGA

"... quan amainava el rampell de fúria, el Nelson es penedia
d'haver maleït els rius..."

video

Per Jossie Casanovas

Desolació (Joan Alcover - Maria del Mar Bonet)


Aquest poema de Joan Alcover ens pot acostar al sentiment de desolació de la Carlota de Torres per l'ensulsiada del seu món.

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

AGONIA - CLAM

Camí de sirga. Quarta part.
"La garbinada negra"

És potser el capítol més dur, més descarnat. Els sentiments es mostren amb una nuesa que fa esborronar.

Tretze anys d’incertesa, de viure la destrucció, ara sí, ara no... L’angoixa de no saber on anirien a petar. De veure i viure en un ambient que moria a poc a poc. De perdre el riu com a ofici, de perdre les mines com a feina.

La guerra civil va obrir el llarg camí de la destrucció, moral més que física. Els que van morir van ser els primers veïns que van viatjar amb Hades, el déu dels morts, cap l’ínfern, el seu regne subterrani.
I així, es va iniciar una llarga, llarguíssima agonia, amb estones d’alleujament i fins i tot d’oblits momentanis, de viure corroïts per la pesta.

El vell Nelson no comprèn com el riu no es rebel·la i no fa una acció de destrucció total de les obres dels pantans i recupera la seva vida. És debades que esperi la reacció de la natura, els hòmens i la Dictadura en el seu afany de dominar-ho tot i castigar el poble republicà van poder més i van vèncer.

Era un dolor que ni en mil crits es podria plasmar, ni en mil rèquiems de música clamorosa es podria descriure; les nits d’insomni, l’angoixa de viure cada dia, el neguit de despertar i només veure llaüts esberlats que es podrien lentament i de cuidar-los amorosament malgrat tot.

Ells també es podrien lentament de cos i d’ànima. Van haver de buidar les cases i veure com les ensorraven amb records, alenades, suors, morts i pell i vides dins. No van embogir perquè no van voler, sembla que no hi ha humà que pugui resistir aquesta agonia, però ho van fer. Ells van viatjar, en vida, amb Hades, i encara que van oferir donzelles com si fóssin Ifigènies, als déus (Ebre, vencedors) per aconseguir una mica de clemència, no, no va ser així i el destí fatal decidit per la Dictadura es va complir. I, ja mesells, van deixar de patir.

Josepa Vendrell
30 d'abril de 2008

MEQUINENSA EN EL RECORD

L'intercanvi d'activitats entorn de la novel.la de Jesús Moncada, Camí de Sirga, m'ha permès descobrir un poble que, més enllà de la severitat externa dels seus carrers geomètris amb cases uniformades, acull una gent amable, oberta al món i a la cultura.

Gràcies a totes les persones que van fer possible aquest intercanvi.

La terra,tan acollidora com la seva gent, també ens va obsequiar amb plaents flaires i variats colors.
M. Dolors Cerdanya

TANKAS Capítol IV


Esgaiat Ebre,
les naus trenquen tes aigües
salpen a l’alba.
En la vila adormida
la son fuig de les cases.

Silencis tallen
corrioles i politges.
Desperta’t vila!
Treballs de peonades,
grinyols quan neix el dia.

Nelson escolta
sorolls imaginaris
ple d'enyorança.
Desitjos impossibles,
records sense esperança.

Despert somia.
La por i la incertesa
omplen ses dies.
La vila que estimava
mai més cobrarà vida.

Certesa amarga,
d’un somni, d‘un miratge,
boja quimera.
La nau Verge del Carme
la lenta mort espera.

Enviat per Madamfransuà - Francina Gili

RÀBIA IMPOTENT

Hi anàvem sovint. Era una platja on tot era harmònic; amb la mida justa per no imposar quan aprofitàvem els agraïts dies de setembre, els millors de la temporada, fent la darrera remullada en les seves aigües transparents, ni resultar feixuga a ple estiu quan més s’omplia de banyistes. El caminet que hi portava, tot i ser de bon fer, impedia l'afluència d’aquells que preferien instal·lar-se a peu de cotxe. Valia la pena l’esforç del trajecte, deixant enrera roques i pins i a les envistes d’aquella meravella natural, sentíem el goig íntim de contemplar la bellesa en estat pur. Per això la notícia en un diari local que una immobiliària pensava profanar el nostre santuari, parcel·lant la cara de muntanya que donava a mar, ens va omplir d’estupefacció i de ràbia. Allò suposava una invasió de cases, camins, cotxes i persones, i desfer per sempre la visió del lloc feréstec. Qui havia perpetrat aquella malesa? Com era possible que es pogués atemptar contra un entorn mil·lenari omplint-lo de ciment sense que ell mateix es revelés d’alguna manera? Aquestes eren les preguntes que ens fèiem amb angoixa impotent i amb la secreta esperança que algú tingués el seny d’impedir-ho. Com quasi sempre, el desig i la realitat no solen anar de la mà i el disbarat es va dur a terme deixant-nos orfes de raó i de platja. Bé, la platja encara hi és però ja ha perdut tot l’encant que l’envoltava i hem deixat d’anar-hi. Ara és una més de les moltes cales malmeses de la nostra costa que més que brava es podria qualificar de mal domesticada.

Enviat per Madamfransuà - Francina Gili

"Mentre se n'anava cap a la Costera del Forn, on van informar-lo de la detenció de l'Honorat del Rom, recordà el final d'aquell viatge amarg des de Faió, feia cinc anys. Quan atracà als molls de la vila i va amarrar el vaixell al costat dels que feia temps que s'hi podrien, ja sabia que ni el Verge del Carme ni ell tornarien a navegar mai de la vida."
Camí de Sirga (Cap. 4.4)

Mercè de Lasa

RECORDS EN BLANC I NEGRE

Vaig tornar al poble on tants estius havia passat de petita i un sentiment de pèrdua m’envaí. Els racons que havia fet meus a còpia de matins i tardes corrent amb altres nens semblaven haver desaparegut, i amb ells un seguit de vivències. El meu cervell conservava una mena de pel·lícula intransferible molt sensible i aquell canvi de decorat feia trontollar el guió que tants anys m’havia acompanyat. Intentava recrear escenes pensades en blanc i negre com les velles fotografies que he contemplat tantes vegades però allò ja no existia. On hi havia una botigueta de llaminadures s'alçava una casa nova amb una sucursal bancària; el vell cafè s'havia convertit en hotel i al carrer Major no hi vaig saber reconèixer res. Què se n'havia fet de les cases que jo recordava? Les havien enderrocat o les havien disfressat amb un vestit nou per despistar-me? Segurament pels habitants actuals la imatge que jo tenia del lloc, un poble d’interior abocat a la pagesia, era pitjor que la que ofereix ara, molt més moderna i endreçada, però no era la meva, la que el pas del temps ha idealitzat.Vaig pensar que en la meva absència el poble m’havia fet una malifeta; com si hagués tingut la gosadia de voler viure pel seu compte, i per uns instants em vaig sentir traïda. Certament era tan bonic com ingenu pensar que tot allò romandria inamovible per tal que jo gaudís plenament dels meus records. Aquest sentiment instintiu va donar pas a una reflexió més madura: “La culpa és teva per haver-hi tornat després de tants anys” –vaig dir-me- “Què esperaves? Que tot continués igual? Que potser no has canviat tu també?”

Francina Gili

MEQUINENSA-UN VIATGE "VISCUT" TOT I QUE NO REALITZAT


No sé ni com començar aquest escrit... haig de confessar que és de les poques vegades que m’he quedat sense paraules. Més o menys encertada sempre m’acaba sortint alguna cosa, però avui no és fàcil.
També penso que sóc una persona afortunada perquè sé que tinc bons Amics, però també aquesta vegada, m’heu deixat ben “fora de joc”.
O sigui que no sé pas com me’n sortiré, però el que sí sé és que no puc quedar-me callada després d’haver rebut tant!
Tenim un petit “dimoniet” entre nosaltres... crec que més d’una ja us n’heu adonat, és una “Verge Màrtir” que ha fet possible que m’arribés aquest alè d’aire, de companyia, de comprensió, d’ànim, en definitiva: d’amistat. De la seva mà he compartit aquest viatge i tots els racons que anàveu redescobrint d’una terra tan ben dibuixada pam a pam per Jesús Moncada i he conegut aquestes persones que us van rebre amb els braços oberts i que gràcies al nostre “dimoniet” m’han fet arribar aquestes paraules i les seves signatures que em sento meves, però que vull compartir amb totes vosaltres, perquè en sou “copropietàries”.
Només us puc dir a totes moltes gràcies, senzillament perquè us les mereixeu!
Jossie Casanovas

dimecres, 7 de maig de 2008

La Garbinada negra. Capítol III

Les xerrameques del Saló

La Teresa Solanes va dir que haurien de anar a parlar amb el Sr Cardenal, a veure si hi podia fer alguna cossa.

La Nàsia Palau contestà que sí ja que ella havia donat molts duros per la teulada de l'Església.

La Cinta Ribera, parenta d'un capità de la guàrdia civil deia que hi estava d'acord, movent el cap de dalt a baix.

La Pepita Nicolau, cunyada del Sr Alcalde deia que l'hi explicaria tot a la trobada familiar del diumenge

La Feliça D'albera, germana de l'Estafania, sempre deia que el millor que podien fer era no deixar-los participar de les festes del poble.


Les cotorres deien:

- l'Estefania d'Albera deia "era un cavaller de cap a peus"
- La Teresa Solanes comentava "era un mascle encisador"
- La Nàcia Palau puntualitzava "un general d'intendència"
- La Isodora Rubió sospirava en un "Rodolfo Valentino"


TANKAS

La pols negrosa
del saló de les Verges.
Que la terrada,
destrucció primera,
la Teresa neteja

L'apotecari
que detingut el porten,
per la cinquena...
cap a la Plaça d'Armes
exclamà la Teresa

Vella serventa
amb agrors evocava,
maleït dia
que els camions arriben,
els carnavals s'aturen

Aigües de l'Ebre
tèrboles, enrogides
de la crescuda.
Carlota II et lliguen
i, que la mort, t'hi espera

Jaume de Torres
eximit de defectes
per la Carlota.
No salva ni la crisi
del lignit que perilla

És un Adonis,
diu la filla Carlota.
Un joiós mascle,
murmura la Teresa.
Valentino !...diu, l'altra!

Maria Castro