Camí de sirga. Quarta part. "La garbinada negra"
És potser el capítol més dur, més descarnat. Els sentiments es mostren amb una nuesa que fa esborronar.
Tretze anys d’incertesa, de viure la destrucció, ara sí, ara no... L’angoixa de no saber on anirien a petar. De veure i viure en un ambient que moria a poc a poc. De perdre el riu com a ofici, de perdre les mines com a feina.
La guerra civil va obrir el llarg camí de la destrucció, moral més que física. Els que van morir van ser els primers veïns que van viatjar amb Hades, el déu dels morts, cap l’ínfern, el seu regne subterrani.
I així, es va iniciar una llarga, llarguíssima agonia, amb estones d’alleujament i fins i tot d’oblits momentanis, de viure corroïts per la pesta.
El vell Nelson no comprèn com el riu no es rebel·la i no fa una acció de destrucció total de les obres dels pantans i recupera la seva vida. És debades que esperi la reacció de la natura, els hòmens i la Dictadura en el seu afany de dominar-ho tot i castigar el poble republicà van poder més i van vèncer.
Era un dolor que ni en mil crits es podria plasmar, ni en mil rèquiems de música clamorosa es podria descriure; les nits d’insomni, l’angoixa de viure cada dia, el neguit de despertar i només veure llaüts esberlats que es podrien lentament i de cuidar-los amorosament malgrat tot.
Ells també es podrien lentament de cos i d’ànima. Van haver de buidar les cases i veure com les ensorraven amb records, alenades, suors, morts i pell i vides dins. No van embogir perquè no van voler, sembla que no hi ha humà que pugui resistir aquesta agonia, però ho van fer. Ells van viatjar, en vida, amb Hades, i encara que van oferir donzelles com si fóssin Ifigènies, als déus (Ebre, vencedors) per aconseguir una mica de clemència, no, no va ser així i el destí fatal decidit per la Dictadura es va complir. I, ja mesells, van deixar de patir.
Josepa Vendrell30 d'abril de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada