Hem començat a produir audiovisuals relacionats amb Camí de sirga. Per això, suposàvem que amainaria la pruïja creativa dels blocs. Però no ha estat així, la novel·la ens ha ben contaminat i ragen poemes, imatges i textos.

Assaborim-ho tot plegat, a poc a poc. Que la tecnologia no ens atrapi en l'ànsia de la pressa. Passegem-nos, xino-xano, per l'àgora i aturem-nos a cada cantonada. Al dietari, per exemple, on hi trobarem el fer i desfer de les classes; o a les reflexions, en què hi podrem llegir els secrets de la paraula "pixatinters" (el pixatinters de la Salleres) i evocacions que ens duen de Mequinensa al Palau de la Música o memòries de la finestra estant; feu una parada, també, als resums, hi ha els de cada capítol en prosa i en vers, i és que no ens estem de res...

Si tafanegeu els blocs, hi descobrireu un conte de vampirs, dues produccions audiovisulas i més sorpreses.

La casa del Moncada a Gràcia

He anat a fer una foto de l'edifici on va viure en Jesús Moncada, a dues cantonades de casa meva, per penjar-la al bloc. Mentre la façana del carrer Mateu apareixia a la pantalla de la càmera m'ha semblat veure-hi l'ombra d'un home barbut que mirava cap al cel ennuvolat. Eren les sis en punt de la tarda. He tancat els ulls i he imaginat una de les passejades diàries de l'escriptor.

Creuant Gràcia per carrers estrets, arribaria a la plaça del Sol. Allí s'aturaria un moment i faria una llambregada al Cafè del Sol on un Nelson malenconiós hi passà tantes estones l'any 1938 per fugir del record del Neptú mentre constatava la semblança de la mestressa amb la Carlota de Torres. Li vindria a l'esment la bellesa madura de la Júlia Quintana que va emigrar a Barcelona quan Mequinensa començava a ser destruïda. Eixample avall, l'escriptor potser hi situaria el pis familiar on va buscar refugi la Malena amb la seva inseparable Anna. Quan hagués arribat al port -succedani dels molls de l'Ebre- hi restaria una estona per contemplar l'aigua quieta i fosca. Després es giraria cap a la Rambla per anar a agafar el metro a Drassanes.

Quan he tornat a obrir els ulls, un pizzer estava engegant la moto. He desat la càmera i he tornat a casa a poc a poc.

M. Carmen Juan

Nocturn per acordió Joan-Salvat Papasseit Xavier Ribalta

"Nocturn per acordió" de Joan-Salvat Papasseit ens podria menar del moll de Barcelona als molls de Mequinensa. Guardaven fusta al moll de Barcelona o guardaven lignit al moll de Mequinensa. Però, l'oració dels fanals dels llaüts també era de tants colors com l'Ebre sota el sol. I totes les mans dels llaüters i sirgadors com una farandola, també feien un jurament al redós del foc (de l'Arquimedes o del Nelson, de l'Atanasi Resurrecció o del Joanet del Pla). I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes...

Teixir i desteixir... endavant i endarrere

Camí de sirga
suggereix, fa de parca,
la balenguera...
endavant, endarrere;
fila, la balenguera,

filarà vida.
Moncada, ara parla
d'avui i recula,
i som vint anys enrere,
teixeix, igual la parca.

Bon esment d'home
tots els fets es recorden,
el Marroc ara,
demà l'Edèn de joia,
després el pont, la guerra,

La Penèlope
fon, fa la balenguera,
que fila, fila,
mentre fem memòria
del camí de la sirga.

Josepa Vendrell

El costellam del Neptú

D'ençà de l'avarament, el Neptú formava part del Nelson, primer i únic patró de la nau.
"Els músculs, el cervell, els nervis del navegant tenien una continuació en el vaixell ennegrit pel carbó. A través del gemec del costellam, de les vibracions del buc, de la manera d'esllissar-se per l'aigua, el llaüter arribava a copsar l'Ebre, a establir-hi un lligam misteriós expressat per l'Honorat del Rom d'una manera contundent quan afirmà que el Nelson no tenia estèrnum sinó roda de proa i que posseïa un arjau en lloc de membre viril."

Mercè de Lasa

Una força insensible

Aigua verdosa
ombrejada pels àlbers,
l'Ebre lliscava
indiferent als hòmens,
als crims i a les batalles.

M. Carmen Juan

Parla la Malena de la classe

Ara el que tinc és curiositat per a veure què posaran de mi. Miro i m’adono que una de les fotos en què fan esment de la meva vida és quan va morir l’Ignasi; sort que m’han posat d’esquena, perquè (a vosaltres us ho dic fluixet perquè veig que us estimeu la història) trista, trista, el que es diu afligida... no gaire. Sabeu el que és saber que tenia el “meu nebot” a la vora per ajudar-me a passar la tristor? La joia completa va ser quan finalment ens vam adonar que tots dos sentíem el mateix i aquells anys sí que van ser molt feliços.

M. Dolors Figueras

TANKAS del capítol III

Gos i sirena
aquell discurs esguerren.
Quin gran ridícul!
Quan el pla es destarota,
el macarró s’emprenya.
-
Trinxeres buides,
filferrades menjades,
cases desfetes.
El dolor de la guerra
deixa l’aigua insensible.
-
La vella barca,
que Neptú s’anomena
li dóna vida.
Quan del riu la rescata
l’antic patró respira.
-
Pobra Malena!
A la vila s’acosta
i en l’Aleix pensa.
El record i la pena
ja mai més no la deixen.

Francina Gili

El Neptú

Una ombra blava
contra el sol carabassa
es retallava:
era el llaüt del Nelson
allunyant-se a trenc d'alba.

M. Carmen Juan

Els mil oficis de Jesús Moncada

La història,
la vila l'encativa.
Els temps, la calma,
el riu com creix i brama.
Els conreus, els minaires.

L'acolorida
paleta, descriptiva.
Serè polític.
Navegant segur, destre.
Clement amb el proïsme.

Devot filòleg.
Llaüter, calafat hàbil.
D'esperit músic.
Amic divertit, murri,
i, sempre, bo, bon home.

Josefina Vendrell