divendres, 4 de gener del 2008

Haikús de la segona part

Vides segades
i màgiques troballes,
buidor a les cases

Heroi mortífer
de la terrible lluita;
la veu callada.

Els carlins
Sol amb lleganyes
a la vila sobtada
pólvora molla

Anna M. Ochoa

Camins de sirga
la nit del calmós Ebre.
Estels suraven.

La cara amarga,
vila desconeguda
per la Carlota.

Ix la nit fosca
i despinta els geranis.
Tot ho estalzina.

Carme codorniu

És testimoni
d'una època ben closa,
miner de pedra,

Castell, domines
la vista, estimada,
de Mequinensa.

Consol Bertran

L'Edèn al vespre
disbauxa i ballaringa:
quina follia!

Gina Porta

Camí de sirga
ideal Arquimedes:
on tens l'orella?

M. Dolors Abadal

Les boires denses
tot baixant la muntanya
pel riu s'escanyen.

Maria Pujades

Mantell de boira
envoltava la vila
ara callada.

Montserrat Alavedra

De mica en mica
matí de primavera
de bromes negres

Llúcia segura

Ben virolada
Madamfransuà
porta l'ombrel·la.

Montserrat ....

Polifem
Mascaró pobre,
oblidat entre runes
tan lluny de l'Ebre.

Laura trovó

Sol fred de tarda
si escalfessis les hores
amb calidesa.

Marisol

En nits serenes
riu avall navegaves
llaüt del Nelson.

Teresa

Llunyans boirosos
la fredor del cadastre
la recordança.

Pepi

Records de vida
són com teles d'aranya
que l'embolcallen.

Montserrat Alavedra

Haikús de la segona part

Vides segades
i màgiques troballes,
buidor a les cases

Heroi mortífer
de la terrible lluita;
la veu callada.

Els carlins
Sol amb lleganyes
a la vila sobtada
pólvora molla

Anna M. Ochoa

Camins de sirga
la nit del calmós Ebre.
Estels suraven.

La cara amarga,
vila desconeguda
per la Carlota.

Ix la nit fosca
i despinta els geranis.
Tot ho estalzina.

Carme codorniu

És testimoni
d'una època ben closa,
miner de pedra,

Castell, domines
la vista, estimada,
de Mequinensa.

Consol Bertran

L'Edèn al vespre
disbauxa i ballaringa:
quina follia!

Gina Porta

Camí de sirga
ideal Arquimedes:
on tens l'orella?

M. Dolors Abadal

Les boires denses
tot baixant la muntanya
pel riu s'escanyen.

Maria Pujades

Mantell de boira
envoltava la vila
ara callada.

Montserrat Alavedra

De mica en mica
matí de primavera
de bromes negres

Llúcia segura

Ben virolada
Madamfransuà
porta l'ombrel·la.

Júlia

Polifem
Mascaró pobre,
oblidat entre runes
tan lluny de l'Ebre.

Laura trovó

Sol fred de tarda
si escalfessis les hores
amb calidesa.

Marisol

En nits serenes
riu avall navegaves
llaüt del Nelson.

Teresa

Llunyans boirosos
la fredor del cadastre
la recordança.

Pejui

Records de vida
són com teles d'aranya
que l'embolcallen.

Montserrat Alavedra

dijous, 3 de gener del 2008

Remolí de records en condicional

Fixa’t en el creuament de records entre la Carmela i el Nelson. Fa un recurs temporal molt curiós: “... el vell Nelson no va adonar-se que estava travessant els records de la Carmela” (Això vol dir que la Carmela estava pensant en ell, l’estava recordant en un punt precís).
Fixa’t com explica una cosa que va passar, però l’explica en temps condicional (futur hipotètic) com si no fos segur que l’anés a fer. Prova d’explicar alguna cosa que et va passar fent servir aquest recurs.


Si hagués tingut aquell coratge que t’impulsa i t’empeny en els moments difícils del comiat d’un ésser tan estimat, hauria tancat aquells ulls que, amorosament, uns instants abans em miraven com suplicant aquell gest. Hauria sentit el seu últim alè a prop meu, i una pau immensa hauria envoltat per sempre més aquell instant; si hagués estat capaç d’aguantar les llàgrimes, per tal de no emboirar amb tristor aquell adéu hauria bressolat per última vegada el cos abatut, inert, vell.

Maria Aguadé


És l’hora de dinar i de parar taula. Estic a punt d’estendre les estovalles i amb el pensament a la cuina on encara falta enllestir l’amanida i acabar de fregir uns talls de lluç. Veient el meu marit assegut al sofà llegint el diari m’envaeix l’impuls d’insinuar col·laboració. Però de sobte, una mena de ràfega evocadora que embolcalla el menjador, transforma l’home madur d’ara en l’home jove de fa trenta-cinc anys. Un sentiment inexplicable m'arrossega; el contemplo amb emoció i em sembla escoltar la seva veu rarament afeblida preguntant: “Com ho saps?” Seguint sota aquest influx, els meus ulls podrien retrocedir fent un viatge sentimental carregat de tendresa, i reviuria la penosa malaltia que el va deixar sense forces després de lluitar entre la vida i la mort.Veuria aquell rostre demacrat, els seus esforços per intentar jugar uns moments amb la Marta i el Miqueló, que semblaven entendre que el seu pare necessitava descans. Veuria l’expressió d’impotència, com demanant perdó per haver triat un moment tan poc adient per emmalaltir, amb els dos fills petitons i esperant un tercer. També recordaria la commiseració de la gent pel nostre drama, interessant-se a tothora per nosaltres.-“Per quan l’esperes, la criatura?”- preguntarien amb cara de pena quan em veurien amb aquella panxota a punt d'explotar. I jo sentiria un altre cop el desig que això tardés molt, perquè en Miquel pogués refer-se i recuperéssim el que aquella maleïda pulmonia ens havia robat; i podria oblidar el sentiment profund d’angoixa pel futur de la nostra família, a punt d’augmentar per una banda i de minvar per una altra.Si em deixés portar pel remolí de records, retrobaria el moment precís en què anava a parar taula com ara, i tot llançant les estovalles potser arribaria a reviure la sensació en forma de trencada d'aigües, amb què el nostre tercer fill anunciava que volia sortir al món, com aquell dia.-“Miquel, avui naixerà el nen”- li anunciaria tranquil·la enmig del mullader.-“Com ho saps?-interrogaria ignorant el que em passava i amb aquell rostre tot ulls. Però la ràfega evocadora i tendra se'n va en orris i contemplo amb mirada actual l'home que llegeix el diari, ple de salut. Tot allò ha quedat ben lluny, per sort. Amb les estovalles a la mà, sento el crepitar de la paella a la cuina i recordo l’amanida sense enllestir.-“És possible que algú m’ajudi?"- increpo directa i sense miraments.

Francina Gili

Si l'Arquimedes Quintana, en el seu darrer viatge, hagués preguntat per la mestra de Garcia a qui sovint portava flors en secret al cementiri, el seu amic taverner hauria provat de fer-li entendre, compadit, que era morta feia més de vint anys.


(Fotografia: Barques navegant pel riu Ebre a Garcia, de Josep Salvany, 1915. Fons Salvany, Biblioteca de Catalunya))

M. Carmen Juan

Si jo no hagués tingut la curiositat de llegir els anuncis de l'AVUI, mai no hauria llogat un habitatge a alta muntanya. Si no hagués estat envoltada de prats, mai no hauria après a buscar entre l'herba, amb emoció incontenible, aquells petits bolets, que formant correjoleres, omplen els camps a la primavera.

M. Assumpta Gannau

La savina que hauria volgut conèixer
(Juníperus thurífera )


Si les guies turístiques haguessin estat més explícites, la nostra excursió a Chirivel (Almeria) per veure una “Sabina Albar” mil·lenària, ens hauria regalat el plaer de poder-la admirar. Si els indicadors sobre el terreny haguessin estat més ben posats, hauríem encertat en els encreuaments dels camins. Si pel camí haguéssim trobat algun pagès o masia, hauríem pogut preguntar si anàvem ben encaminats. Si la llarga caminada no ens hagués fet defallir, hauríem tingut forces per a continuar buscant-la. Si el sol no hagués donat pas al crepuscle, no ens hauríem vist obligats a abandonar el nostre desig, hauríem pogut descansar sota la seva capçada fresca i acollidora, tal com diuen, per aquelles terres, que ho fan els ramats.

M. Dolors Cerdanya

De la finestra estant, asseguda davant de l’ordinador per fer un treball que la Dolors ens ha demanat per penjar al bloc de Camí de Sirga, alço els ulls per uns moments atreta per la visió del paisatge i contemplo les muntanyes i la blavor del cel serè d'aquest matí del mes de gener. Mes enllà dels arbres que marquen els límits del meu jardí, em fixo en les cases de l’altra banda del carrer. Semblen buides, però no ho estan. El fred d’aquest matí d’hivern fa que tothom romangui tancat a dins de la llar. Sembla mentida com canvia la vida de les persones segons les estacions de l’any.

Si la primavera passada hagués sentit l'arribada del bon temps, hauria obert de bat a bat les portes i les finestres i hauria deixat entrar a casa la brisa suau i perfumada, hagués sortit a la terrassa i m'hauria passat una bona estona asseguda llegint un llibre de poemes, acaronada pels rajos tebis del sol i escoltant com a música de fons la piuladissa dels ocells, o hauria passejat pel jardí, hauria regat les plantes, hauria tingut cura de les flors, hauria vigilat l’evolució dels arbres fruiters.

Però, el fred que sento als peus em fa tornar a la realitat hivernal i la meva vista es torna a posar a la pantalla de l’ordinador, que no sigui que badant em passin les hores i no acabi la feina...

Mercè de Lasa

JUNGFRAU

Si hagués fet un bon dia, hauríem pogut pujar a la Jungfrau , aquell lloc que per a mi era com un somni que començava a semblar irrealitzable ja que després d’haver arribat fins ben a prop diverses vegades, no hi havíem pogut accedir, perquè el temps no ens ho va permetre.
Esperàvem, doncs, amb il.lusió que aquell dia hagués fet un bon sol i així poder gaudir d’aquest espectacle que ens hagués pogut oferir la natura sense haver de fer cua per comprar una entrada.

Hauria estat un regal meravellós haver pogut agafar aquell trenet que s’enfilava a poc a poc per la muntanya passant per tots els petits poblets i poder gaudir de tot el conjunt que segurament m’hagués pogut inspirar alguna cosa semblant a aquesta:

"Som tan poca cosa cosa, o... som tant!... o no som res?...
...Dalt de la Jungfrau, sota d’un cel blau... sento la vida!!!.. amb el seu alè net, i un aire eixut i acollidor, on l’única eina és l’herba... i les flors... i els arbres... i els animals que els hi fan companyia!...

Com que no sóc poeta, no hauria pogut explicar què és sentir-se tan ple i tan buit al mateix temps. Tampoc no sóc pintora i no hauria pogut dibuixar el verd mantell que m’hagués envoltat, el blanc immaculat de la neu i la barreja de tots els altres colors que haurien conformat la més gran paleta que mai hagués pogut imaginar.

M'hagués sorgit només una pregunta: "Qui va esbossar aquest escenari...? Com...? i... Per què...?" Però com que no hauria tingut ganes de pensar..., m'hauria ajagut sobre l’herba humida, hauria tancat els ulls i m'hauria deixat deixat portar."

Jossie Casanovas

Possibilitat de recórrer el temps en condicional. Setembre de 2003.



Si l'alenada de memòria amarga l'hagués envoltat, si li hagués fet reviure el moment d'aquelles hores abans de plegar dela feina per anar a retrobar-se amb ell, s'haurien fos els minuts en un goteig lent i imperceptible, quasibé aturant-se, on el món i tot el que l'envoltava hauria de convertir-se en un teló gentanti i obscur com la seva por.

Tota ella s'hauria mogut a partir d'aquell precís instant de la trucada, com una ànima amb pena per tota la ciutat. Ja rés l'hauria fet retornar retornar al món dels vius.

M. Carme Roig

Si en la meva estança a Ared m’hagués adonat de la importància que té el coneixement/descobriment de les persones, hauria percebut la necessitat de no malbaratar cap detall percebut per petit que hagués estat. En un lloc on hi van a raure dones privades de llibertat però algunes d’elles amb ganes de superar aquesta etapa, segur que escoltar-les i no fer opinions prèvies, hauria ajudat a un major coneixement de les seves veritables necessitats o també de les falòrnies que explicaven per captar l’atenció i aconseguir el que consideraven els hi era beneficiós pels seus objectius.Si aquesta mateixa atenció l’hagués encaminat vers la part dirigent de l’Associació, hauria pogut adonar-me de les persones que a part de ser el seu treball, era quelcom més que una qüestió laboral; era una total dedicació vers dones molt necessitades tant d’estimació com de la necessitat de fer-les descobrir uns hàbits de rectitud i responsabilitat que les ajudés a sortir del malson que vivien i adonar-se de la possibilitat de reinserció. Hauria descobert al mateix temps, les ànsies de poder per part d’alguna que tot i d’entrada ser religiosa l’únic motiu que tenia era el d’apoderar-se del Centre destruint les il·lusions de moltes persones, i no escatimant cap actuació de les més inversemblants dirigides a aconseguir el seu propòsit.Hauria descobert com una persona sola es capaç de dominar-ne d'altres i així cercar un aixopluc per justificar la seva malèvola intenció que per desgràcia en el nostre món es força corrent: és el PODER.

M. Dolors Figueres

Ferrer i Guàrdia

"...d'aquella tarda de l'estiu de 1909.


Quan era a punt de celebrar-se el judici, la commoció internacional creada per la repressió ferotge de Barcelona i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, la caiguda del govern i la pressió constant a la vila de la gent disposada a la revoltad, aconseguiren la tornada dels detinguts, que, amb el veterà de Tetuan al front, desembarcaren en silenci al moll de les Vídues."


Camí de sirga

La M. Dolors Abadal va fotografiar aquest monument erigit a Ferrer i Guàrdia a la ciutat de Perugio i la Laura Trovó ens ha traduït l'epitafi al català.

dimecres, 2 de gener del 2008

Felicitació de l'ajuntament de Mequinensa

La Lourdes Ibarz, amiga de Jesús Moncada i regidora de cultura de l'ajuntament de Mequinensa, ens ha enviat aquesta felicitació. Moltes gràcies Lourdes!

Editorial Montaner i Simón


Edifici de l'Editorial Montaner i Simón (1879-1885) on Jesús Moncada entrà a treballar l'any 1966 com a ajudant del gerent de producció, Pere Calders, i on va romandra 13 anys, fins al tancament de l'editorial. Actualment l'edifici és la seu de la Fundació Antoni Tàpies.

Aportació feta per M. Carmen Juan.