Ara el que tinc és curiositat per a veure què posaran de mi. Miro i m’adono que una de les fotos en què fan esment de la meva vida és quan va morir l’Ignasi; sort que m’han posat d’esquena, perquè (a vosaltres us ho dic fluixet perquè veig que us estimeu la història) trista, trista, el que es diu afligida... no gaire. Sabeu el que és saber que tenia el “meu nebot” a la vora per ajudar-me a passar la tristor? La joia completa va ser quan finalment ens vam adonar que tots dos sentíem el mateix i aquells anys sí que van ser molt feliços.
M. Dolors Figueras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada