dissabte, 16 de febrer de 2008

Capítol I (3a part)

El transbordador, que havia deixat d'existir feia quinze anys, va separar-se de la vora dreta i començà a travessar el riu. (...) Quan la borda de la nau topà suaument contra l'embarcador de la banda de la vila, des d'on l'Alfons Garrigues servava el timó amb la seva memòria, el paisatge...
Camí de sirga

Nosaltres, amb la memòria, conduïm cotxes, tartanes, cavalls, bicicletes...

La tartana

La tartana, que havia deixat d’existir feia més de cinquanta anys, va començar el camí pedregós deixant a banda i banda un paisatge tardoral cobert d’un ventall de colors que revifava l’ànima. A dintre, la canalla, fent alguna bestiesa i amb el bon humor que ens caracteritzava, alguna riallada massa sorollosa, sentia el pes d’una mirada entre tendra i severa de l’avi. El carret, que era com l’anomenàvem nosaltres, apressava el pas copejant el cavall amb alguna xurriacada, que li treia la son de les orelles.
Quan només era un record ennuvolat, la desaparició d’un familiar molt proper, trencava les regnes que ens lligaven a l’oblit per emprendre el retorn. Paisatges frondosos i arbres vigorosos convertien els ocres i verds de l’estació d’antany, en un gris brut, contaminat a causa de la construcció de gegants de l’asfalt, els quals esborraven aquella meravella ja mai més recuperada. El sol ja no brillaria amb la mateixa intensitat! Era una naturalesa morta.

Rosa M. Vila

El col·legi Cardoner

El 850 -“E”, puntualitzava sempre el seu conductor habitual amb la pretensió de destacar-ne la potència-, que s’havia convertit en ferralla feia un munt d’anys, va quedar aparcat al carrer de Septimània molt a prop de la plaça Lesseps. Una dona va sortir-ne àgilment i es va quedar palplantada a la vorera. A través de la calitja d’una tarda de juliol del 1972, barreja de xafogor i de pols d’obres, va mirar cap a la seva antiga escola i va llegir per darrera vegada la placa que deia Col·legi Cardoner.
Havia hagut de fer-se gran per adonar-se que havia tingut el privilegi d’estudiar en aquell oasi enmig del desert cultural de la postguerra on es parlava, es vivia i es cantava en català, on, al parvulari, s’ensenyava a llegir amb el mètode Montessori i on, als cursos de batxillerat, l’assignatura obligatòria de “Formación del Espíritu Nacional” es reduïa a quatre instruccions precipitades de les mestres el dia abans de l’examen oficial a l’Institut Montserrat.

El traçat de la Ronda General Mitre, l’escletxa monstruosa que va partir el barri del Putget, va sentenciar l’antiga torre de tres pisos envoltada de jardí que havia aconseguit mantenir-se fins al final del curs 1971-1972.
L’antiga alumna es girà d’esquena als records i començà a caminar carrer Sant Magí avall. Sense la seva presència, el petit cotxe i el casalot de la seva visió es van desfer en aquell matí de setembre post-olímpic. Però, en mig del ciment i el soroll de la Ronda, va continuar ben dreta la vella palmera del pati.

M. Carmen Juan

El vell tramviaire

El tramvia 59, que havia deixat d’existir feia tants anys, s’atura a la parada davant els il·lusionats usuaris, mentre l’entorn arracona amb pressa l’humida tristor d’aquest matí de novembre de 1998. Quan el tramvia arrenca, conduït suaument per la memòria del seu últim conductor, la Rambla, pel costat de la Virreina, ja ha adquirit la claror encegadora d’un matí de juliol dels anys cinquanta.Va fer la feina de tramviaire que començà l’avi amb els primers tramvies, que continuà el pare i que ell des de ben petit va voler seguir per tradició. Era un conductor vocacional que va viure com ningú la vaga de 1951, que patia amb qualsevol incident relacionat amb el sector, que procurava ser amable amb els viatgers i conduir amb cura, evitant frenades sorolloses o arrencades sobtades. Els seus trajectes eren amables passeigs per la ciutat que tant estimava, però sobretot era feliç quan amb el 59 circulava a l’estiu per la Rambla en direcció a mar, carregat d’un munt de viatgers que enfilaven cap a les platges de la Barceloneta, idíl·lic destí d’aquella Barcelona pre-olímpica, i pre-tantes coses. Per això va ser tan trist per a ell veure com els tramvies eren substituïts per autobusos, fins arribar a la desaparició total. Llavors no li quedà altre remei que acceptar tasques anodines de manteniment, engabiat en dependències tèrboles, i s’enfonsà en una malenconia de la qual encara no n’ha pogut sortir.Avui ha fet una passejada de jubilat sense rumb però els seus peus, conxorxats amb l’ànima nostàlgica, l’han conduït de nou al cor mateix de la Rambla, davant de la Virreina. Amb un somriure als llavis ha retrobat l’estiu lluminós, ha vist la gent fent cua, les mares agafant la mà dels infants que contemplen amb il·lusió el seu tramvia 59 deixant Betlem, per enfilar la parada i tot seguit continuar Rambla avall fins el mar. Després d’assaborir aquests minuts de felicitat, el vell tramviaire es gira d’esquena a la parada i comença el retorn a casa. Sense la seva presència, l’entorn recupera la llum esmorteïda d’aquest matí de novembre de 1998.

Francina Gili