dijous, 13 de desembre del 2007

Vull parlar de Jesús Moncada


Paral·lelament a la lectura de Camí de sirga, estic llegint Històries de la mà esquerra i altres narracions de Jesús Moncada.

M’ha interessat molt el pròleg que va escriure Pere Calders per a aquest recull de narracions. Amb poques paraules fa una biografia de l’autor clara i entenedora i ho relaciona amb els fets i l’època en què van succeir. Sembla talment que sigui escrit fent referència a Camí de sirga. L’autor diu que la trama d’aquesta novel·la està basada en fets del darrer segle d’existència de l’antiga vila de Mequinensa, però vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història d’aquells esdeveniments.

Extret del pròleg.En Pere Calders va conèixer Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i va establir relacions de treball en una mateixa empresa, a l’Editorial Montaner i Simon. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic que la vila havia viscut. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d’enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. De seguida va descobrir que aquell jove de la franja catalana d’Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge brusca, sinó tot el contrari. Era un home molt organitzat. Planificava el seu temps sense deixar cap hora a l’atzar, era un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts. Persona apassionada. No passava de res i s’interessava vivament per tot. Pintava, dibuixava i escrivia sense prendre’s res a la lleugera. S’amoïnava per la pàtria i per la marxa de la civilització, participava activament i patia per tot allò que valia la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.Pere Calders diu que no exagera quan escriu confidències d’un amic, ja que pensa que tot el que diu es reflecteix en la seva narrativa.Hi ha altres fets, segurament tant o més importants que determinen la personalitat d’aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l’experiència de veure desaparèixer sota les aigües el món de la seva infantesa: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Dos rius, l’Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, junt a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l’idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d’allí. Administrativament, Mequinensa depenia de Saragossa, però mirava de cara a Lleida. Una divisió de vides i d’interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.De cop i volta, el progrés, amb l’aire que pren a vegades d’atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L’antiga Mequinensa havia d’ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l’aigua dels dos rius. Es convertí en una vila fantasma. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Estimava profundament la seva terra. Les anades i vingudes que acostumava a fer-hi freqüentment l’entristien, li causaven una pèrdua sentimental irreparable. Estic convençut, diu Pere calders, que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que l’hi prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés tot.En Moncada no es proposa ser un escriptor costumista, sinó que les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l’idioma, els tombants de l’època i, és clar, l’home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s’hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d’una espurna d’humor, amb tocs de tremendisme que fan de contrapunt a la desesperança dels personatges.Finalment diu en Pere Calders que per respecte als lectors, acaba aquí, perquè seria indiscret i barroer no donar per fet que cadascú descobrirà pel seu compte uns valors que es fan evidents. No té cap dret a privar a ningú del goig de les sorpreses agradables.

Rosa Vila