dijous, 24 d’abril de 2008

RECORDS ESTREMIDORS

Els records acudien, s'acarnissaven en ella. De sobte va sentir un piano, el so d'una melodia familiar, una música que feia molt de temps que no escoltava. Va estremir-se. Era la mateixa música que l'any 1925 tocaven en aquell cafè que tant va sovintejar. Però ara no sentia al costat la presència de l'Enric. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure el dia que es van conèixer, el viatge que van fer plegats fins aquell poble que semblava la fi del món, les nits de xerrades inacabables en aquell local, on el pianista solia tocar aquella peça que ells van adoptar com a seva i de ningú més, i que ara estava sonant. Tot el pes de l'absència i el dolor per la certesa del mai més, la van colpir.

Francina Gili

Conte inacabat…

Els records la perseguien i la turmentaven. Un dia, de sobte, una amenaça de tempesta li obrí en el seu interior una visió llunyana. Un calfred li va recórrer de cap a peus. El remolí del temps va trasbalsar-la; va reviure en la seva carn records inoblidables, que semblaven demanar-li entrada. Va estremir-se. Era el mateix murmuri, el mateix embarbollament en la parla, de molts anys ençà. Tot ressonava i una veu cridava –Mariona! Però ara, ella, no sentia al costat la presència d’aquesta identitat que l’atreia. El camí que conduïa cap al poble se li feia inacabable. La por la confonia i es quedà de cop i volta clavada com un espantall, sense poder cridar ni moure’s, fins que albirà entre les llums rogenques del capvespre, una espurna de llum que sortia d’una finestra. Sense saber com ni de quina manera, es trobà en el llindar de casa seva.

Rosa Vila


Els records acudien, s’acarnissaven en ella. De sobte va sentir el pes d’un dolor empresonat durant tots aquells anys, que s’havia esforçat per esborrar de la seva memòria, sense haver-ho pogut aconseguir mai. Va estremir-se. Eren les mateixes ombres que l’any 1938 la van obligar a marxar cap a unes terres desconegudes, fredes i esquerpes, on no s’hi va sentir ben acollida, sinó tot al contrari, s’hi va trobar com una estrangera que no acabava de trobar el seu lloc. Ho havia deixat tot enrere, fins i tot ella mateixa, i sentia com a poc a poc s’anava buidant per dintre. L’únic record que li quedava era el del seu fill que aquell mateix dia havia marxat al front i no n’havia sabut res més. Sempre el recordava al seu costat i es penedia de no haver-li impedit que marxés, però s’aferrava al record per poder sobreviure
Però ara no sentia al costat la presencia del fill, de cop tot va ser diferent. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure la sensació que li va produir quan per primer cop li va dir mare, el viatge que van fer junts per celebrar unes bones notes a l’escola, les nits de tempesta quan se li apropava amb qualsevol excusa perquè estava mort de por i no ho volia reconèixer....

En aquell moment, ella va saber que ja no el tornaria a veure....


Jossie Casanovas