Ara que ja hem acabat de llegir el llibre “Camí de sirga”, voldria descriure les sensacions que he sentit. Cada llibre, o quasi la majoria dels que he llegit durant la meva vida, m’ha deixat sensacions que sempre estan presents amb mi. A més del seu contingut també els llocs i els moments que hi he passat. Simplement veient les seves tapes em vénen al cap, i noto encara el que vaig sentir mentre i després de la seva lectura. Fins i tot un estiu en obrir la porta del apartament vaig sentir la mateixa sensació del llibre que havia llegit l'any anterior.
Cada llibre és una historia diferent, ens hi endinsem i és com viure un altre vida, hi trobem similituds amb la nostra vertadera història, hi ha coses que ens recorden moltes vivències pròpies, si bé diferents amb la forma similars amb el contingut.
Jesús Moncada, escriptor excepcional ens porta de la mà dels seus personatges a viure les penúries d’un poble que el seu destí morí en un riu, font de la seva vida. En el seu pantà queden enterrades les cases i en elles les seves vivències. Però la vida continua i es construeix un nou poble, amb les cases noves i les persones van seguint el seu curs com a tots els llocs del món, unes neixen i d’altres ja el seu riu ha arribat al seu destí camí cap al mar.
La meva ciutat natal Badalona, malgrat no haver estat negada per cap riu, tampoc és la que era fa anys, moltes de les persones que hi vivien i que tant vaig estimar tampoc no hi són, les cases d’abans han sigut substituïdes per edificis nous, entre elles casa meva on vaig néixer i va morir el pare. Les pintures d’Aleix de Segarra m’han recordat l’habitació meva i de la meva germana. Tenia unes pintures a dalt de cada una de les quatre parets: la Blancaneus, el Pinotxo, el Pájaro Grillo i el Peterpan, cada nit abans de dormir m'encantava mirant-los. També m’estimo Barcelona, on fa molts anys que hi visc i on hi vaig estudiar. El Masnou, on passo els estius i El Port de la Selva, a més d’altres que he estat de pas, totes les viles tenen la seva part com Mequinensa enterrada en un pantà, però segueixen sempre vives dins nostre.
Cada llibre és una historia diferent, ens hi endinsem i és com viure un altre vida, hi trobem similituds amb la nostra vertadera història, hi ha coses que ens recorden moltes vivències pròpies, si bé diferents amb la forma similars amb el contingut.
Jesús Moncada, escriptor excepcional ens porta de la mà dels seus personatges a viure les penúries d’un poble que el seu destí morí en un riu, font de la seva vida. En el seu pantà queden enterrades les cases i en elles les seves vivències. Però la vida continua i es construeix un nou poble, amb les cases noves i les persones van seguint el seu curs com a tots els llocs del món, unes neixen i d’altres ja el seu riu ha arribat al seu destí camí cap al mar.
La meva ciutat natal Badalona, malgrat no haver estat negada per cap riu, tampoc és la que era fa anys, moltes de les persones que hi vivien i que tant vaig estimar tampoc no hi són, les cases d’abans han sigut substituïdes per edificis nous, entre elles casa meva on vaig néixer i va morir el pare. Les pintures d’Aleix de Segarra m’han recordat l’habitació meva i de la meva germana. Tenia unes pintures a dalt de cada una de les quatre parets: la Blancaneus, el Pinotxo, el Pájaro Grillo i el Peterpan, cada nit abans de dormir m'encantava mirant-los. També m’estimo Barcelona, on fa molts anys que hi visc i on hi vaig estudiar. El Masnou, on passo els estius i El Port de la Selva, a més d’altres que he estat de pas, totes les viles tenen la seva part com Mequinensa enterrada en un pantà, però segueixen sempre vives dins nostre.
Lourdes Granados
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada