divendres, 11 de gener de 2008

El fil a què al·ludia estava nuat...

Fixa't com comença la segona part del capítol : “El fil a què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí del 1925”. Després de llegir aquest paràgraf, fes el mateix que l’autor: explica alguna història real o fictícia que comenci d’aquesta manera.

El fil al què al·ludia aquell pensament, que a vegades la feia retornar a la seva adolescència, estava nuat en una recomanació que un dia li va fer la seva mestra.

Sovint, la mestra a la classe feia una pregunta que ella recordava molt bé:
-Quin treball us agradaria fer quan sigueu grans?
Les alumnes contestaven sincerament.
-Jo voldria ser traductora.
-Doncs, jo voldria ser pintora.
-Jo, voldria ser infermera.
-Jo...
Així fins a vint-i-cinc respostes, que la mestra retenia a la seva ment, a fi d'oferir una frase encoratjadora a cadascuna davant la dura tasca d'estudiar.
-Laura, per ser traductora cal estudiar idiomes.
-Noèlia per ser dependenta...
No va encaixar gaire bé la recomanació que la mestra li va fer. Li va semblar que no sabia ben bé què dir. Allò li va doldre molt, perquè ella volia ser dependenta d'una botiga de "TOT A CENT", no perquè fos una feina fàcil que no demanava cap mena de preparació especial, sinó perquè en aquelles botigues s'ho passava molt bé, quan hi anava amb la mare, remenant tot el que hi havia. Després, de gran, d'aquell desig, se'n va oblidar i professionalment va seguir per un camí molt diferent del que havia manifestat aquell dia a la classe. Ah!, però del sentiment que en el seu interior va despertar la resposta despectiva de la mestra, se'n va recordar tota la vida. I..., sense ser-ne gaire conscient, perquè mai no va voler-s'ho confessar, potser va ser el rau-rau interior que li va despertar aquella resposta, el que la va estimular a lluitar per arribar fins a on havia arribat.

I va ser aquest fil personal a què va fer al·lusió en començar la seva conferència davant d'un col·lectiu de docents de diversos països, per recordar-los l'important paper que tenien davant dels seus alumnes.

M. Dolors Cerdanya

El fil a què s’al·ludia em condueix a aquella tarda d’estiu de 1975 quan, assegudes damunt el prat, contemplàvem les pedres flamejants d’una serra imponent. Quants somnis frustrats ens havia de regalar el destí, com podíem llavors imaginar la distància insalvable que separava aquelles il·lusions del que acabaria sent realment el nostre futur. En aquell moment m’hauria negat a admetre que ens deixaries tan aviat, però, fet i fet, és ben veritat que, si un ho pensa, s’adona que en realitat haurem de viure la gran part de la nostra vida sense les persones que ens envolten en aquest moment concret.

Maria Aguadé

El fil a què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí de 1940. A la Natàlia li va semblar, mentre mirava pels finestrals del balcó el cel ennegrit per uns nuvolots de tempesta, que el cor li saltava com aquell dia llunyà. Enmig de la grisor d'una Barcelona vençuda, quan l'entumiment començava a pujar-li pels peus, a grimpar per tots els ossos i a inundar-li l'estòmac, va veure a través dels mateixos finestrals un Oriol demacrat i amb els braços caiguts que guaitava la casa sense ni esma de creuar el carrer.

M. Carme Juan


El fil a que al·ludies, Teresa, estava nuat a un matí de 1956, a punt de complir dotze anys, en què, tornant de col·legi amb la nostra amiga Nati, vaig escoltar dels seus llavis una revelació que em va impressionar: Havia estat adoptada per un matrimoni gran sense fills quan tenia set o vuit anys, i abans havia viscut acollida en un centre de menors, fora de Catalunya.En aquella època aquesta mena d'afers eren portats amb molt de secretisme, lluny de la normalitat amb que ara es tracten. Jo l'escoltava entre sorpresa i confusa, sense saber gaire què dir. Després vaig averiguar que a tu també t'ho havia explicat i compartir aquell secret va alleujar una mica el pes que suposava una revelació tan important. A partir d'aquell moment vaig entendre el perquè d'uns pares ancians, que jo veia com uns avis; ben intencionats segurament, però que només volien companyia. Llavors no es feia cap mena d'estudi d'idoneïtat. Vaig comprendre la relació estranya que hi tenia. Vaig considerar normal l'ànsia exagerada amb què buscava l'alegria i l'amistat de totes nosaltres i l'afecte que professava a les monges. Els caps de setmana que totes esperàvem amb il·lusió, eren per a ella un martiri, sense altre al·licient que passar-lo tancada a casa. També vaig entendre les seves mancances malgrat tenir un parell d'anys més que nosaltres, però era llesta i va recuperar aviat el retard educatiu que duia quan va arribar.
Sento encara un gran afecte per la Nati, pel que va patir i pel que ha hagut de superar. Sé que li han quedat seqüeles per la mala alimentació d'infantesa i que ara gairebé no es mou de casa per una malaltia òssia, però cada any per Nadal m'envia una felicitació feta per ella amb fulles i flors, que conservo com joia preuada, i em consta que tu, estimada Teresa, lligada al fil d'un mateix secret, també ho fas.


Francina Gili

El fil què al·ludia la Maria estava nuat a un matí de desembre de 1968, a les vacances de Nadal. Quan en mig d'una gran nevada i des del terrat de casa seva, va veure un xicot que baixava pel carrer xipollejant la neu. A la Maria no se li acudí res més que fer una generosa bola de neu i quan estava a l'altura, la hi tirà; el va ensopegar de mig a mig i la Maria s'amagà per no ser descoberta. El comentari a la seva germana va ser: “Aquest serà el meu marit”. Ens casàvem l’agost de 1971.


Maria Castro


El fil a què al·ludia la Júlia estava nuat en el coneixement que tenia d’en Robert. Estava segura de la seva honradesa i vàlua, tant per les seves bogeries quan ho requeria la defensa de la veritat i la justícia, com per la incapacitat de lloar-se de les seves qualitats. Testimonis personals confirmaven la seva rectitud davant situacions compromeses. Eren tants els tràngols que havia hagut de suportar, que feia que tingués sempre els sentiments a flor de pell.


Rosa Vila