dijous, 10 de gener de 2008

FLASH-BACKS

En el capítol I de la segona part, a partir de quatre andròmines que es troben l’any 1971 quan ensorren les cases, l'autor fa una mirada retrospectiva i ens continua explicant la història de la vila i del país. Fes servir la mateixa estratègia de Jesús Moncada per escriure tres moments de la teva vida.
Fa uns dies, per causes tècniques que no vénen al cas, la prestatgeria que tinc al menjador es va inclinar perillosament i va estar a punt de caure. Un cop arreglat el problema, quan tornava a posar gerros, copes, botelles i bibelots de vidre al seu lloc habitual, em vaig parar a pensar que cada un dels objectes eren com moments cristal·litzats de la meva vida.

Després d'haver passat un mes a Perugia per millorar els meus coneixements d'italià, no vaig voler acabar l'estada sense conèixer Venècia. No cal dir que, com la majoria dels joves de l'època, tenia les butxaques ben escurades però mentre passejava embadalida per la plaça de Sant Marc vaig veure un cendrer de vidre de Murano, d'un blanc opalescent amb una lleugera gradació rosada, que semblava que em cridés des de l'aparador de la botiga. Vaig voler resistir-me sense èxit: des de llavors el meu petit talismà m'ha acompanyat sempre.

Sorra rogenca d'una platja del Nil a Assuan; sorra daurada del mateix Sàhara a Tunísia; terra multicolor de Petra; sal humida del Mar Mort. Si s'haguessin trencat els seus envasos i s'haguessin barrejat els continguts, s'haurien confós també els meus records, tant nítids ara?

Per acabar, endreço una peixera rodona plena de petxines de totes mides. Veig el meu marit recollint-les il·lusionat a una platja de Zanzíbar de sorra blanquíssima, llepada per un mar turquesa, mentre jo caminava a la seva dreta buscant l'ombra dels cocoters. Va ser un moment de felicitat pura. Pocs mesos després li van diagnosticar la malaltia atroç que se l'enduria.

Carme Juan

Havia tingut un dia una mica feixuc, d’aquells que estàs esperant que s’acabi per veure si dormint desapareixen totes les cabòries i a l’endemà t’aixeques millor, però va passar alguna cosa… un estrany soroll em va fer aixecar del llit amb un cert ensurt. Senzillament havia caigut un llibre de la llibreria i com que estava tot en silenci, em va semblar un terrabastall. Quan l’anava a posar al seu lloc, va relliscar un escrit i ja us podeu imaginar com em va encuriosir. Al final de l’escrit hi havia una data (23.10.1964). Renoi!... ja feia un munt d’anys!... En descobrir que era la meva lletra em vaig disposar a llegir-lo.
Hi feia una sèrie de reflexions sobre la vida, la manera d’actuar davant una determinada situació, pensaments, sentiments... records... que em van fer pensar una bona estona. Lògicament el llit ja quedava en un claríssim segon pla i de moment no tenia pas cap intenció de tornar-me a posar a dormir.
Mentre anava llegint, d’una manera “involuntària” la mirada se’m va fixar en un petit cofre que tinc a la llibreria, i de cop vaig retrocedir una pila d’anys. Em va transportar a Sarral, un poblet de la província de Tarragona. Estàvem celebrant la tornada dels nois que havien acabat de fer la mili. Un dels quals, com us podeu imaginar és el que em va regalar aquell cofre després d’un ball especial on cada un d’ells escollia, o millor dit, ja tenia escollida, la seva parella. Va ser una gran festa, on hi participava tot el poble i on m’hi van fer sentir un membre més d’aquella gran família. Vaig agafar aquell vellet cofre ple d’emocions empresonades feia tants anys, el vaig obrir i per uns instants van tornar a ser lliures... En un raconet vaig descobrir una figureta molt petita d’aquelles que penjàvem a les palmes o els palmons quan érem petits. Aquesta figureta em va conduir cap a la Rambla Catalunya un dia gris d’un març que havia estat prou trist per una bona amiga meva. La vaig comprar i fent un xic de broma li vaig regalar. Efectivament vaig aconseguir el que volia i és que en veure-la esbossés una rialla i s’oblidés per uns instants del problema que estava vivint. D’això ja fa més de 30 anys, aquella amiga meva va morir poc temps després. Al tornar-la a tenir entre les meves mans, va treure la pols a un munt de records i sentiments que estaven ben arxivats en un dels calaixets del meu subconscient.
Quan vaig “tornar”, a reprendre la lectura del full que “casualment” havia relliscat del llibre que “casualment” havia caigut de la llibreria i que “casualment” era un llibre que feia temps havia buscat i em pensava que l’havia deixat a alguna persona i no me l’havia tornat, doncs, com deia, en continuar la lectura, em vaig adonar que tot allò que deia fa quaranta anys, eren reflexions que actualment m’han servit de gran ajuda perquè les circumstàncies s’havien repetit i la reflexió ara tenia molta més força.

Jossie Casanovas