Després d'haver passat un mes a Perugia per millorar els meus coneixements d'italià, no vaig voler acabar l'estada sense conèixer Venècia. No cal dir que, com la majoria dels joves de l'època, tenia les butxaques ben escurades però mentre passejava embadalida per la plaça de Sant Marc vaig veure un cendrer de vidre de Murano, d'un blanc opalescent amb una lleugera gradació rosada, que semblava que em cridés des de l'aparador de la botiga. Vaig voler resistir-me sense èxit: des de llavors el meu petit talismà m'ha acompanyat sempre.Carme Juan
Havia tingut un dia una mica feixuc, d’aquells que estàs esperant que s’acabi per veure si dormint desapareixen totes les cabòries i a l’endemà t’aixeques millor, però va passar alguna cosa… un estrany soroll em va fer aixecar del llit amb un cert ensurt. Senzillament havia caigut un llibre de la llibreria i com que estava tot en silenci, em va semblar un terrabastall. Quan l’anava a posar al seu lloc, va relliscar un escrit i ja us podeu imaginar com em va encuriosir. Al final de l’escrit hi havia una data (23.10.1964). Renoi!... ja feia un munt d’anys!... En descobrir que era la meva lletra em vaig disposar a llegir-lo.
Hi feia una sèrie de reflexions sobre la vida, la manera d’actuar davant una determinada situació, pensaments, sentiments... records... que em van fer pensar una bona estona. Lògicament el llit ja quedava en un claríssim segon pla i de moment no tenia pas cap intenció de tornar-me a posar a dormir.
Mentre anava llegint, d’una manera “involuntària” la mirada se’m va fixar en un petit cofre que tinc a la llibreria, i de cop vaig retrocedir una pila d’anys. Em va transportar a Sarral, un poblet de la província de Tarragona. Estàvem celebrant la tornada dels nois que havien acabat de fer la mili. Un dels quals, com us podeu imaginar és el que em va regalar aquell cofre després d’un ball especial on cada un d’ells escollia, o millor dit, ja tenia escollida, la seva parella. Va ser una gran festa, on hi participava tot el poble i on m’hi van fer sentir un membre més d’aquella gran família. Vaig agafar aquell vellet cofre ple d’emocions empresonades feia tants anys, el vaig obrir i per uns instants van tornar a ser lliures... En un raconet vaig descobrir una figureta molt petita d’aquelles que penjàvem a les palmes o els palmons quan érem petits. Aquesta figureta em va conduir cap a la Rambla Catalunya un dia gris d’un març que havia estat prou trist per una bona amiga meva. La vaig comprar i fent un xic de broma li vaig regalar. Efectivament vaig aconseguir el que volia i és que en veure-la esbossés una rialla i s’oblidés per uns instants del problema que estava vivint. D’això ja fa més de 30 anys, aquella amiga meva va morir poc temps després. Al tornar-la a tenir entre les meves mans, va treure la pols a un munt de records i sentiments que estaven ben arxivats en un dels calaixets del meu subconscient.
Quan vaig “tornar”, a reprendre la lectura del full que “casualment” havia relliscat del llibre que “casualment” havia caigut de la llibreria i que “casualment” era un llibre que feia temps havia buscat i em pensava que l’havia deixat a alguna persona i no me l’havia tornat, doncs, com deia, en continuar la lectura, em vaig adonar que tot allò que deia fa quaranta anys, eren reflexions que actualment m’han servit de gran ajuda perquè les circumstàncies s’havien repetit i la reflexió ara tenia molta més força.
Jossie Casanovas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada