La relació entre el Nelson i la Júlia

El text de Camí de sirga que trobareu a continuació és breu però ple de matisos.

Referint-se a la Júlia Quintana:
"Mai no s'havia trencat el fil misteriós que l'unia a la dona. Enmig dels tràngols més durs, era ella qui realment l'havia sostingut fins i tot sense dir-li res, com el dia que ell va desembarcar del llaüt miravetà després de la bogeria de la mort de la filla i va trobar la Júlia al moll. Els seus sentiments van cristal·litzar aleshores:hagué de fugir sense mirar-la per poder contenir la força que l'empenyia a abraçar-la i sentí que cada partícula del seu cos i de la seva ànima es fonia amb les d'ella. S'adonà que l'estimava amb els ulls, amb la pell, amb el membre, amb l'esment, amb el cor, amb el ossos, amb els músculs. Aquella saó, pressentida per la seva dona abans que ell mateix en tingués consciència, l'amarà de cap a peus sense remei. Va durar sempre: en tenia prou d'entreveure-la pel carrer per sentir-se trasbalsat. Ara la Júlia se n'anava, desapareixia de la vida desfeta amb els molls plens de vaixells morts, i ell intuïa que no la tornaria a veure."
Camí de sirga

Comentari personal:
No és un fet puntual que Jesús Moncada s'expressi de forma tan poc convencional, amb un punt d'acidesa si cal, i entrant suaument en les descripcions. Però al mateix temps amb un gran realisme que sembla fins i tot que coneguem els seus personatges i les seves vides com si fos gent a qui veiéssim cada dia. En aquest text l'escriptor fa un retrat tan clar i contundent dels sentiments del Nelson, que de tan forts que són traspassen visceralment el lector com si d'un tallant es tractés. Home de poques paraules ( El Nelson), silenciós i atrapat per uns fets que l'entristeixen, s'estavella contra ell mateix en adornar-se que sense la Júlia el món deixava de tenir sentit, perquè l'essència d'aquella dona l'havia portat a sobreviure, a recórrer el riu i a ser un home fort fins aleshores. És com si d'un sol glop es begués tota l'aigüa dels molls, despertant-li la febre i la bogeria d'una inconsciència dormida que l'havia portat a cada pas a trobar-se amb ella. L'escriptor entenedor de la importància de la posada en escena (del lloc ons els seus propis personatges s'encarreguen de fer-lo arribar) , i jugant amb aquella subtilesa que el caracteritza gosa posar al límit al lector, en aquesta aposta dels sentiments que, com una espiral que t'envolta, no et deixa indiferent.
Breus i encisadores, aquestes línies recullen, com una abraçada, l'expressió més palpitant de l'amor sense embussos entre el Nelson i la Júlia.

M. Carmen Roig