EBRE ENSONYAT

Els llaüts solquen,
llisquen l’ensonyat Ebre
d’alba propera,
no van de dret, l’esgaien
en un solc d’aigua amiga.

Josepa Vendrell

La Garbinada negra

Per Maria Castro

J.MONCADA - CAMÍ DE SIRGA

"... quan amainava el rampell de fúria, el Nelson es penedia
d'haver maleït els rius..."



Per Jossie Casanovas

Desolació (Joan Alcover - Maria del Mar Bonet)

Aquest poema de Joan Alcover ens pot acostar al sentiment de desolació de la Carlota de Torres per l'ensulsiada del seu món.

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí,
obert i sens entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava,
i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

AGONIA - CLAM

Camí de sirga. Quarta part.
"La garbinada negra"

És potser el capítol més dur, més descarnat. Els sentiments es mostren amb una nuesa que fa esborronar.

Tretze anys d’incertesa, de viure la destrucció, ara sí, ara no... L’angoixa de no saber on anirien a petar. De veure i viure en un ambient que moria a poc a poc. De perdre el riu com a ofici, de perdre les mines com a feina.

La guerra civil va obrir el llarg camí de la destrucció, moral més que física. Els que van morir van ser els primers veïns que van viatjar amb Hades, el déu dels morts, cap l’ínfern, el seu regne subterrani.
I així, es va iniciar una llarga, llarguíssima agonia, amb estones d’alleujament i fins i tot d’oblits momentanis, de viure corroïts per la pesta.

El vell Nelson no comprèn com el riu no es rebel·la i no fa una acció de destrucció total de les obres dels pantans i recupera la seva vida. És debades que esperi la reacció de la natura, els hòmens i la Dictadura en el seu afany de dominar-ho tot i castigar el poble republicà van poder més i van vèncer.

Era un dolor que ni en mil crits es podria plasmar, ni en mil rèquiems de música clamorosa es podria descriure; les nits d’insomni, l’angoixa de viure cada dia, el neguit de despertar i només veure llaüts esberlats que es podrien lentament i de cuidar-los amorosament malgrat tot.

Ells també es podrien lentament de cos i d’ànima. Van haver de buidar les cases i veure com les ensorraven amb records, alenades, suors, morts i pell i vides dins. No van embogir perquè no van voler, sembla que no hi ha humà que pugui resistir aquesta agonia, però ho van fer. Ells van viatjar, en vida, amb Hades, i encara que van oferir donzelles com si fóssin Ifigènies, als déus (Ebre, vencedors) per aconseguir una mica de clemència, no, no va ser així i el destí fatal decidit per la Dictadura es va complir. I, ja mesells, van deixar de patir.

Josepa Vendrell
30 d'abril de 2008

MEQUINENSA EN EL RECORD

L'intercanvi d'activitats entorn de la novel.la de Jesús Moncada, Camí de Sirga, m'ha permès descobrir un poble que, més enllà de la severitat externa dels seus carrers geomètris amb cases uniformades, acull una gent amable, oberta al món i a la cultura.

Gràcies a totes les persones que van fer possible aquest intercanvi.

La terra,tan acollidora com la seva gent, també ens va obsequiar amb plaents flaires i variats colors.
M. Dolors Cerdanya

TANKAS Capítol IV

Esgaiat Ebre,
les naus trenquen tes aigües
salpen a l’alba.
En la vila adormida
la son fuig de les cases.

Silencis tallen
corrioles i politges.
Desperta’t vila!
Treballs de peonades,
grinyols quan neix el dia.

Nelson escolta
sorolls imaginaris
ple d'enyorança.
Desitjos impossibles,
records sense esperança.

Despert somia.
La por i la incertesa
omplen ses dies.
La vila que estimava
mai més cobrarà vida.

Certesa amarga,
d’un somni, d‘un miratge,
boja quimera.
La nau Verge del Carme
la lenta mort espera.

Enviat per Madamfransuà - Francina Gili

RÀBIA IMPOTENT

Hi anàvem sovint. Era una platja on tot era harmònic; amb la mida justa per no imposar quan aprofitàvem els agraïts dies de setembre, els millors de la temporada, fent la darrera remullada en les seves aigües transparents, ni resultar feixuga a ple estiu quan més s’omplia de banyistes. El caminet que hi portava, tot i ser de bon fer, impedia l'afluència d’aquells que preferien instal·lar-se a peu de cotxe. Valia la pena l’esforç del trajecte, deixant enrera roques i pins i a les envistes d’aquella meravella natural, sentíem el goig íntim de contemplar la bellesa en estat pur. Per això la notícia en un diari local que una immobiliària pensava profanar el nostre santuari, parcel·lant la cara de muntanya que donava a mar, ens va omplir d’estupefacció i de ràbia. Allò suposava una invasió de cases, camins, cotxes i persones, i desfer per sempre la visió del lloc feréstec. Qui havia perpetrat aquella malesa? Com era possible que es pogués atemptar contra un entorn mil·lenari omplint-lo de ciment sense que ell mateix es revelés d’alguna manera? Aquestes eren les preguntes que ens fèiem amb angoixa impotent i amb la secreta esperança que algú tingués el seny d’impedir-ho. Com quasi sempre, el desig i la realitat no solen anar de la mà i el disbarat es va dur a terme deixant-nos orfes de raó i de platja. Bé, la platja encara hi és però ja ha perdut tot l’encant que l’envoltava i hem deixat d’anar-hi. Ara és una més de les moltes cales malmeses de la nostra costa que més que brava es podria qualificar de mal domesticada.

Enviat per Madamfransuà - Francina Gili

"Mentre se n'anava cap a la Costera del Forn, on van informar-lo de la detenció de l'Honorat del Rom, recordà el final d'aquell viatge amarg des de Faió, feia cinc anys. Quan atracà als molls de la vila i va amarrar el vaixell al costat dels que feia temps que s'hi podrien, ja sabia que ni el Verge del Carme ni ell tornarien a navegar mai de la vida."
Camí de Sirga (Cap. 4.4)

Mercè de Lasa

RECORDS EN BLANC I NEGRE

Vaig tornar al poble on tants estius havia passat de petita i un sentiment de pèrdua m’envaí. Els racons que havia fet meus a còpia de matins i tardes corrent amb altres nens semblaven haver desaparegut, i amb ells un seguit de vivències. El meu cervell conservava una mena de pel·lícula intransferible molt sensible i aquell canvi de decorat feia trontollar el guió que tants anys m’havia acompanyat. Intentava recrear escenes pensades en blanc i negre com les velles fotografies que he contemplat tantes vegades però allò ja no existia. On hi havia una botigueta de llaminadures s'alçava una casa nova amb una sucursal bancària; el vell cafè s'havia convertit en hotel i al carrer Major no hi vaig saber reconèixer res. Què se n'havia fet de les cases que jo recordava? Les havien enderrocat o les havien disfressat amb un vestit nou per despistar-me? Segurament pels habitants actuals la imatge que jo tenia del lloc, un poble d’interior abocat a la pagesia, era pitjor que la que ofereix ara, molt més moderna i endreçada, però no era la meva, la que el pas del temps ha idealitzat.Vaig pensar que en la meva absència el poble m’havia fet una malifeta; com si hagués tingut la gosadia de voler viure pel seu compte, i per uns instants em vaig sentir traïda. Certament era tan bonic com ingenu pensar que tot allò romandria inamovible per tal que jo gaudís plenament dels meus records. Aquest sentiment instintiu va donar pas a una reflexió més madura: “La culpa és teva per haver-hi tornat després de tants anys” –vaig dir-me- “Què esperaves? Que tot continués igual? Que potser no has canviat tu també?”

Francina Gili

MEQUINENSA-UN VIATGE "VISCUT" TOT I QUE NO REALITZAT

No sé ni com començar aquest escrit... haig de confessar que és de les poques vegades que m’he quedat sense paraules. Més o menys encertada sempre m’acaba sortint alguna cosa, però avui no és fàcil.
També penso que sóc una persona afortunada perquè sé que tinc bons Amics, però també aquesta vegada, m’heu deixat ben “fora de joc”.
O sigui que no sé pas com me’n sortiré, però el que sí sé és que no puc quedar-me callada després d’haver rebut tant!
Tenim un petit “dimoniet” entre nosaltres... crec que més d’una ja us n’heu adonat, és una “Verge Màrtir” que ha fet possible que m’arribés aquest alè d’aire, de companyia, de comprensió, d’ànim, en definitiva: d’amistat. De la seva mà he compartit aquest viatge i tots els racons que anàveu redescobrint d’una terra tan ben dibuixada pam a pam per Jesús Moncada i he conegut aquestes persones que us van rebre amb els braços oberts i que gràcies al nostre “dimoniet” m’han fet arribar aquestes paraules i les seves signatures que em sento meves, però que vull compartir amb totes vosaltres, perquè en sou “copropietàries”.
Només us puc dir a totes moltes gràcies, senzillament perquè us les mereixeu!
Jossie Casanovas

La Garbinada negra. Capítol III

Les xerrameques del Saló

La Teresa Solanes va dir que haurien de anar a parlar amb el Sr Cardenal, a veure si hi podia fer alguna cossa.

La Nàsia Palau contestà que sí ja que ella havia donat molts duros per la teulada de l'Església.

La Cinta Ribera, parenta d'un capità de la guàrdia civil deia que hi estava d'acord, movent el cap de dalt a baix.

La Pepita Nicolau, cunyada del Sr Alcalde deia que l'hi explicaria tot a la trobada familiar del diumenge

La Feliça D'albera, germana de l'Estafania, sempre deia que el millor que podien fer era no deixar-los participar de les festes del poble.


Les cotorres deien:

- l'Estefania d'Albera deia "era un cavaller de cap a peus"
- La Teresa Solanes comentava "era un mascle encisador"
- La Nàcia Palau puntualitzava "un general d'intendència"
- La Isodora Rubió sospirava en un "Rodolfo Valentino"


TANKAS

La pols negrosa
del saló de les Verges.
Que la terrada,
destrucció primera,
la Teresa neteja

L'apotecari
que detingut el porten,
per la cinquena...
cap a la Plaça d'Armes
exclamà la Teresa

Vella serventa
amb agrors evocava,
maleït dia
que els camions arriben,
els carnavals s'aturen

Aigües de l'Ebre
tèrboles, enrogides
de la crescuda.
Carlota II et lliguen
i, que la mort, t'hi espera

Jaume de Torres
eximit de defectes
per la Carlota.
No salva ni la crisi
del lignit que perilla

És un Adonis,
diu la filla Carlota.
Un joiós mascle,
murmura la Teresa.
Valentino !...diu, l'altra!

Maria Castro

"Et deixaré la veu" Josep Tero - M. Àngels Anglada

Aquest poema el dediquem a Jesús Moncada, al seu “Camí de sirga” i a la gent de Mequinensa. Ell ens ha deixat les paraules i ara té els llavis closos, però els qui hem tingut el privilegi d’assaborir-les comptem amb la nostra veu per escampar-les.

Et deixaré, si vols, la veu
mentre tu tens els llavis closos.

Molt lentament he après els mots
i l’aspre foc que els encadena:
són teus i en canvi et prendré un poc
de la teva llarga tristesa.

Carlota de Torres

Casal sens vida,
has conegut la joia
d'uns altres dies.Senyora gran, Carlota,
enmig de pols sospires.
.
Sense esperança
només records et queden;
l'enyor et mata.
Mirant per la finestra
les hores mortes passes.

Francina Gili

L'harmònium

........................................................................................................................................................................
En la celebració dels funerals d'aniversari del senyor Jaume de Torres d'any en any, l'assistència minvava.
.........................................................................................................................................................................
"De l'església plena de gom a gom, amb el pròcers en ple i mossèn Ambròs fent mans i mànigues, dilapidant cera i encens, escarrassant-se a l'hora de cantar les exèquies per tal de recuperar el favor de la família Torres, havien arribat a l'esquifidesa del darrer funeral al qual, fora d'elles, senyora i minyones, emblanquinades per la cerçada que va desencadenar records i comentaris entre la parròquia del Cafè del Moll, solament havien assisit una dotzena de persones, un grup a penes visible en la immensitat del temple que l'harmònium aviciat per la Internacional encara engrandia més, omplint de ressonàncies les naus laterals, on algun reflex perdut dels ciris del túmul feia lluir plata de canelobres o revifava blancors marcides de tovalles."
.........................................................................................................................................................................
Camí de Sirga (Cap. 3.4)

Mercè de Lasa

EXCURSIÓ A MEQUINENSA

Tots esperàvem
i il•lusió ens feia
fer aquest viatge.
Són els protagonistes:
Moncada i Mequinensa.

Som dins el cotxe
i comença la ruta.
Tots s’aparellen
i així de mica en mica
presentacions vénen.

Tots aplaudiren
aquella bona idea:
repassar el llibre,
i d’aquesta manera
el terreny preparàvem.

Bona arribada,
quan un cop a la vila,
a tots ens feren.
Mai podrem agrair-los
tant honor i acollida.

Fou l’alcaldessa
qui molt ens informava.
La regidora
d’àrea de cultura,
també ens documentava.

Som al migdia,
i tots fem cap a taula.
Fruïm de l’àpat.
Comencen les converses
i fem amistats noves

Un grup molt maco
formàvem amb les dónes
de la Lectura.
Cronistes dels fets eren
fotos ho confirmaven.

A mitja tarda,
tots junts ens dirigírem
cap on reposen
les cendres dels Moncada
i homenatge els retérem.

Rosa M. Vila

El carcam consistorial.

Els components amb vot i veu de l’Ajuntament actual amb l’alcalde al davant, que així no van haver de pagar els guarniments de la recuperada església.
Camí de Sirga. Tercera part. Cendra de calendari
Carcam → Carca: Reaccionari. Persona d’idees retrògrades. Partidària d’institucions pretèrites, que va contra el progrés. Dicc. De la Llengua Catalana-IEC.Carca: Reccionari carlí. Dicc. Etimològic Complementari de la Llengua Catalana (Joan Coromines) Vegis també: CarcundaCarca: Persona retrògrada. Dicc. de la Lengua Castellana (DIGEC)Carcan (francès). Argolla pública on es posaven per vergonya, els delinqüents (Dicc. de la llengua Francesa)
Josepa Vendrell

COTORRAM DE SALÓ

-Són uns bàrbars- declarava solemne la Quimeta Bonaterra.
-Sí, i uns indesitjables- proclamava decidida la Paquita Pi.
-I uns... uns depravats- sentenciava per fi l'Amanda Quatrecases sempre indecisa, després de descartar el qualificatiu de perdularis per trobar-lo massa tou.

Francina Gili

Sant Jordi

Ahir al nostre país, i abans d'ahir a l'Escola, es va viure una diada de Sant Jordi esplèndida i lluminosa. Si us adreceu als blocs de la Maria Castro i al de la Jossie Casanovas en podreu veure reflexions i, fins i tot, un vídeo.

Les mines de Mequinensa

Enviat per Rosa M. Vila

RECORDS ESTREMIDORS

Els records acudien, s'acarnissaven en ella. De sobte va sentir un piano, el so d'una melodia familiar, una música que feia molt de temps que no escoltava. Va estremir-se. Era la mateixa música que l'any 1925 tocaven en aquell cafè que tant va sovintejar. Però ara no sentia al costat la presència de l'Enric. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure el dia que es van conèixer, el viatge que van fer plegats fins aquell poble que semblava la fi del món, les nits de xerrades inacabables en aquell local, on el pianista solia tocar aquella peça que ells van adoptar com a seva i de ningú més, i que ara estava sonant. Tot el pes de l'absència i el dolor per la certesa del mai més, la van colpir.

Francina Gili

Conte inacabat…

Els records la perseguien i la turmentaven. Un dia, de sobte, una amenaça de tempesta li obrí en el seu interior una visió llunyana. Un calfred li va recórrer de cap a peus. El remolí del temps va trasbalsar-la; va reviure en la seva carn records inoblidables, que semblaven demanar-li entrada. Va estremir-se. Era el mateix murmuri, el mateix embarbollament en la parla, de molts anys ençà. Tot ressonava i una veu cridava –Mariona! Però ara, ella, no sentia al costat la presència d’aquesta identitat que l’atreia. El camí que conduïa cap al poble se li feia inacabable. La por la confonia i es quedà de cop i volta clavada com un espantall, sense poder cridar ni moure’s, fins que albirà entre les llums rogenques del capvespre, una espurna de llum que sortia d’una finestra. Sense saber com ni de quina manera, es trobà en el llindar de casa seva.

Rosa Vila


Els records acudien, s’acarnissaven en ella. De sobte va sentir el pes d’un dolor empresonat durant tots aquells anys, que s’havia esforçat per esborrar de la seva memòria, sense haver-ho pogut aconseguir mai. Va estremir-se. Eren les mateixes ombres que l’any 1938 la van obligar a marxar cap a unes terres desconegudes, fredes i esquerpes, on no s’hi va sentir ben acollida, sinó tot al contrari, s’hi va trobar com una estrangera que no acabava de trobar el seu lloc. Ho havia deixat tot enrere, fins i tot ella mateixa, i sentia com a poc a poc s’anava buidant per dintre. L’únic record que li quedava era el del seu fill que aquell mateix dia havia marxat al front i no n’havia sabut res més. Sempre el recordava al seu costat i es penedia de no haver-li impedit que marxés, però s’aferrava al record per poder sobreviure
Però ara no sentia al costat la presencia del fill, de cop tot va ser diferent. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure la sensació que li va produir quan per primer cop li va dir mare, el viatge que van fer junts per celebrar unes bones notes a l’escola, les nits de tempesta quan se li apropava amb qualsevol excusa perquè estava mort de por i no ho volia reconèixer....

En aquell moment, ella va saber que ja no el tornaria a veure....


Jossie Casanovas

La planeta inexorable de la Carlota de Torres i Camps

La Carlota de Torres i Camps és el personatge més esmentat per l’autor. No hi ha capítol que de tort o de dret, no hi surti. Ha estat l’ase dels cops del Moncada. Li calia un nom a qui carregar sempre tots els defectes, havia de ser el compendi dels set pecats capitals, de les set plagues d’Egipte, del resultat de l’obertura de la caixa de Pandora.

A la novel·la hi ha altres personatges perversos, però no hi han estat sempe presents, la Carlota sí. Ara i adés se l’esmenta i sempre és per blasmar-la, en cap moment se li dedica una paraula dolça, o clement.

La seva mort i enterrament, és la conseqüència lògica de la vida que va menar. No podia tenir altre desenllaç, va ser tirana, orgullosa, dura, inclement, escanyapobres.... És una fi treballada a consciència. S’ho havia buscat amb obstinació.

La fidel Carmela és la seva única companyia i protecció. La nit, però, que havia d'estar més desperta que mai, els mals fats la deixen dormir i així en el moment crític de la revifalla d’abans de morir la Carlota s’asabenta de l’enrunament de la casa, de la venda de totes les finques i de l’expoli absolut dels hereus. És la fi.

Jesús Moncada, amb la Carlota, desdiu la seva bondat íntegra, mostrada en cada capítol. Se suposa que hi havia d’haver un contrapès, que fes que cada personatge quedés ben delimitat. I li va correspondre a ella.
Josepa Vendrell

El cafè del Moll - Martí Marimon i Aguadé

En Martí Marimon i Aguadé és fill d'una nostra companya de les classes de "Camí de sirga". Arran de la lectura de Camí de sirga i de l'obra de teatre L'aigua va compondre aquesta descriptiva peça musical en què ens és fàcil d'imaginar-nos els vilatans que acudien al Cafè del Moll. Si voleu saber més coses d'aquest jove músic i filòsof poeu adreçar-vos al seu blog.
http://consideracionsdelavidarara.blogspot.com/

Els jugadors de cartes del Cafè del Moll

Mentrestant, l'Honorat va convertir-se en espectador assidu de les partides de cartes. Assegut vora els jugadors, observava, escoltava i aprenia amb avidesa no solament els secrets del joc, el que menys li importava, sinó alguna cosa més amagada, un solatge vilatà vell com els rius, present en les figures congregades al voltant d'una taula amb el pretext d'unes cartes.
M. Carmen Juan

Viatge a Mequinensa

Jesús Moncada
ens porta a Mequinensa
i ens fa reviure
la vida de la vila
i els seus protagonistes.


El seu paisatge,
conflent entre Ebre i Segre,
té per corona
el castell fortalesa
que de molt lluny s'albira.


La terra seca,
amb hortes d'oliveres.
Les cases noves,
membrança d'aquell poble
que les aigües negaren.

M. Assumpta Gannau

El vell Nelson camina entre les runes de la vila

"La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruïa places, retornava gent, però el vell Nelson s'adonava que el record no li responia amb precisió. Tanta runa acabava per confondre'l. La vila que reedificava amb el pensament no era la d'abans. Congregava famílies en llocs erronis, es desencaminava a causa de munts de totxos, bigues trencades, marcs estellats de portes i finestres, ferros de balcons o galeries..."
------
Camí de Sirga (Cap. 2.4)
Mercè de Lasa

HAIKÚS Camí de Sirga

En Pere Clarimon a començament de curs ens va dir que ell llegiria tot el que s'hagués de llegir i que treballaria de valent, però que a l'hora de fer poemes no hi comptéssim perquè no n'havia fet mai. Per això ens alegrem tant dels primers haikús del Pere. I és no podem dir mai: "D'aquesta aigua no en beuré". Felicitats!

PARRUPEJAVA
LA FOSCOR DEL BOSCATGE
NIT DE SILENCI

LLAMPECS MINÚSCULS
SUPERFÍCIE NEGRA
NIT TREMOLOSA

LA NIT FUMOSA
S’ENDINSÀ DINS DE L’EBRE
DE PELL PINTADA

SIRGANT VIATGE
CAIGUÉ LA GARBINADA
L’EMBOLCALLAVA

UNA LLUM DURA
UN ALTIPLÀ DESÈRTIC
SÓN ELS MONEGRES

I VA ESLLISSAR-SE
LA TÈBIA ALENADA.
COMENÇÀ A PLOURE

LES VERGES MÀRTIRS
AL SALÓ RESPLENDEIXEN
L’ÀNIMA CALMEN

UNA GRAN FOSCA
LA NAU EMBOLCALLAVA
LA TACA NEGRA

LES POLLANCRADES
A LA TARDOR DAURADA
RIBEREJAVEN

ENTRÀ SETEMBRE
ESTOL DE FULLES MORTES
L’EBRE PORTAVA

Pere Clarimon
10 d'abril de 2008

ÉS MIRACULOSA L'AIGUA DEL CARME ?

L'Estefania d'Albera bevia Aigua del Carme. Era una manera dissimulada de beure alcohol. En aquells temps s'utilitzava com a remei pel mareig, pel mal de panxa... Per moltes dones era el seu matapenes i passaven de l'ampolla de l'Aigua del Carme a la bóta de vi del celler. Iniciant-se així a l'alcohol.
Maria Castro

Pantans de Mequinensa i de Riba-roja

Vista general dels pantans
Pantà de Riba-roja
Pantà de MequinensaMaria Castro

La fugida precipitada

M'agrada molt la descripció de la fugida que es produeix en el dol que acompanya l'enterrament del senyor Jaume de Torres.
Al crit de "és un gos rabiós" l'autor mou la multitud d'una forma molt divertida. Així tenim: "les tripulacions dels llaüts a les botigues, els qui s'atrinxeren a la sagristia, la dona de l'Estanislau que s'amaga a la trona ..."
Però el que trobo més enginyós és on fa que s'amaguin: les autoritats, els polítics, el capellà... (podríem dir les forces vives del poble) a la garjola ! La senyora Isidora s'amaga al confessionari, on segons les males llengües s'ho feia amb el capellà; on es podia amagar millor? Així ja queda tot perdonat ! Qui tenia les claus del magatzem de l'Ajuntament on s'hi van trobar les finísimes calces?... L'alcalde, l'agutzil...vés a saber !
I el taüt del Sr Jaume Torres que va ser atropellat pel bombo de l'orquestra? Qui ho podia fer millor !
Maria Castro

Tanka, capitol 5

Civil brigada
agosarat tricorni
caigué a la tina
salada d'arengades.
Enjogassada sorna.

Maria Cinta Amenós

CAMÍ DE SIRGA, de Jesús Moncada. Comentari del concert

Un gran concert, per l’ambició i la complexitat del tema; per la instrumentació, que és esplèndida, quasi perfecta. Un concert que omple l’esperit, que el purifica, que el fa vibrar, tantost alegre, amorós, divertit; tantost tempestuós, violent, trist.

Tots els instruments de la gran orquestra s’hi llueixen a fons: les cordes hi comuniquen el dramatisme, el sentiment, la grandesa que l’obra requereix, els instruments de vent sobre tot les flautes travesseres i els oboès, la delicadesa, la finor de l’expressió dels sentiments íntims. El piano amb la seva presència individual es fa imprescindible, tant si expressa la joia, la platxèria dels dies de l’Edèn, com els moments íntims de l’amor delicat i intens de la Malena i l’Aleix, andantino amoroso. Un amor semblant al del Nelson i la Júlia, on l’arpa hi posa els arpegis de l’instrument dels àngels o dels déus, andante maestoso.

La percussió amb tots els seus recursos, ens fa viure el dramatisme furioso dels actes que gesta el riu pare, l’Ebre. Les crescudes, els canvis de vent, la guerra que hi circula com a camí directe, originen moviments carregats de força, on tota l’orquestra hi participa amb intensitat quasi demolidora, es diria en tempos: furioso o amb tutta forza.

Hi ha moments que el réquiem es fa necessari, hi ha massa dolor, massa separacions, al front, als camps de treball, als de concentració. I massa misèria en els que queden al poble. Quan s’enderroca el pont no hi ha prous timbales i metall, per expresar el dolor del vilatans en veure’s empesos a fugir, però, cap on?

Hi ha moviments que tenen la pau i la tranquíl·litat d’un andante: quan es refereix a la vida quotidiana, a l’anar fent, a les tertúlies als cafès, els jocs dels infants, al xocolata del Saló de les Verges Màrtirs, les elucubracions històriques de l’Honorat del Rom. La personalitat, la humanitat del cor immens del Nelson, hi té un solo de violí que emociona.

La Carlota de Torres queda diluïda entre els horrors de la guerra, les barrenades, la fugida en tromba dels caballs i el munt de desgràcies que ha de suportar el poble, drammatico.

I com a nexe d’unió la frase sempre repetida: la bondad de cor, el bon fer de Jesús Moncada.

Barcelona, 7 d’abril de 2008
Josefina Vendrell Olivella

Comptabilitat

“D’acord amb la comptabilitat de l’Estanislau Corbera, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria...” Camí de sirga



D'acord amb la comptabilitat de la Lluïsa, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, aquella veïna primfilada del primer tercera havia anat tres vegades a exposar-li les seves queixes.

La primera es va produir quan, en horari nocturn, va trucar a la porta per queixar-se del nou propietari del cinquè segona que havia començat una sèrie d'obres; segons ella deduïa pel soroll allò repercutia en la seguretat de la finca. No cal dir la quantitat de diligències que la Lluïsa va haver d'endagar per tal d'esbrinar la legalitat d'aquelles obres.

La segona queixa va tenir lloc al vestíbul, quan la mateixa veïna la va abordar sobtadament exigint-li que fes alguna cosa amb la porta d'entrada, que quan es tancava feia un soroll que arribava a la seva delicada orella i no la deixava dormir. Potser tenia raó, encara que ningú fora d'ella havia fet esment d'aquella fressa. Aquest cop les diligències i la corresponent reunió van acabar amb un canvi de molla i no amb un canvi de porta com ella pretenia.

La tercera queixa, i potser la més fundada, la va causar el gos del veí de l'entresòl tercera i les flaires que emanava just sobre la galeria de la veïna rondinaire. Uns amos que el deixaven tot el sant dia al pati i no tenien gaire present l'hàbit de la neteja, la van embolicar en una situació d'enfrontament molt desagradable, totalment impropi de la persona pacífica que sempre havia estat.

Totes aquestes gangues no remunerades, i altres que van anar sorgint, la van convèncer que ser presidenta d'escala no era cap càrrec honorífic, sinó més aviat un maldecap del qual aviat va desitjar fugir.

Francina Gili

Jo vinc d'un silenci. Raimon

El Nelson “caminava sense ensopegar una ànima, abaltit pel silenci feixuc. La memòria poblava inevitablement les runes, alçava de nou les cases caigudes, traçava carrers, reconstruïa places, retornava gent...”

Fotografia de Lourdes Granados

Tanka del viatge a Mequinensa, fet en esperit

La Josepa Vendrell no va poder venir al vitge a Mequinensa. Però, fixeu-vos-hi, hi era. Dediquem aquest poema a totes les companyes que no hi eren (amb el cos...).




Anit, la bossa.
Llevada a trenc d’alba,
tothom exacte.
Arrencada a l’hora,
i ja som a la ruta!.


Passem comarques.
Entusiasta rebuda,
gent bona, bona,
a desdir. Alcaldessa,
Regidora i poble.

Tornem amb joia
a l’ànima, quin somni!
Sí, un miratge,
hi va anar l’intel·lecte,
el cos, restà en terra.

Josepa Vendrell

Haikú i tanka del capítol 5.3

Mercè de Lasa

Porrera (Mequinensa)

Dediquem aquesta cançó a la vila de Mequinensa, a Jesús Moncada i al Nelson (protagonista d'aquest capítol). Però quan la cantem adaptarem uns quants mots. Canviarem les paraules “Molló, Teixeta, Marrades, Sentiu...” per les que ens acostin més a Mequinensa “Molls, Ebre, llaüts...”

Estimo aquesta terra
com una amant fidel i ardent,
aquesta terra meva
que cada jorn m'encén i em pren,
pell a pell ens compartim,
cos a cos ens aprenem
i el desig ens manté vius els somnis.

Aquesta terra adusta,
mirada bruna i llavis plens,
la sento en el meu ventre
com si dins meu hi fes arrels,
tornaveu de solituds,
pas a pas la reconec
i en l´amor la sento altiva i tendra.

La meva terra em porta
camins enllà de mi mateix,
reposo quan la miro,
quan en sóc lluny tot m'entristeix,
solc a solc la sento endins,
pel desig se´m fa present
que el meu cor sense ella no batega.

Lluís Llach i Miquel Martí i Pol, 1995.

VISITA A MEQUINENSA

TANKAS

Jesús Moncada,
gran geni de les Lletres,
just homenatge
amics i gent forana
plegats vàrem rendir-te.

Feliç trobada!
El poble que estimares
ens esperava.
Jornada memorable
l'amor es respirava.

Aquest gran dia
els nostres ulls veieren
què t'inspirava.
El teu gran escenari
real es convertia.
.
Amb els teus llibres
un univers creares.
Ficcions amigues
d'un poble, Mequinensa,
protagonista, l'aigua.
.
Carrers fantasmes.
indrets que s'intuïen,
Restes de pedres.
El nostre imaginari
cases reconstruïa.
.
Bressol d'un geni,
les aigües t'acaronen.
Ets vila nova
però del record no esborres
aquella vila vella.

Junts vam reviure
el goig per la lectura.
Amics i amigues,
regidora i Alcaldessa,
mercès per la rebuda.

Madamfransuà - Francina Gili

Introduïm-nos a tots els racons del bloc

Encara estem sota els efectes de la ressaca d'emocions viscudes a Mequinensa. No oblidarem mai el dia que ens van regalar l'Alcaldessa, la Regidora de Cultura, la Rosa M. Moncada i les persones del Grup de lectura de la Dona mequinensana. De mica en mica ens anirem desvetllant i ho podrem anar explicant tot plegat.

De moment, per començar, visiteu la pàgina web de Mequinensa, a continuació, haureu de fer moltes parades obligatòries a diversos blocs per poder llegir: els poemes excel·lents de la Josepa Vendrell, la "Memòria d'un record" de la Rosa Vila (tan lligat a la novel·la), el record d'estels (cosit al llumí i al Nelson) i les tankas de la M. Carmen Juan, les reflexions de la Francina Gili, "La contradicció" de la Dolors Cerdanya (inspirada en la Carlota Torres), la imatge de l'Ebre de la Mercè de Lasa; el dietari, els resums, el lèxic, les expressions col·loquials, els recursos literaris; tingueu en compte, també, que s'han publicat nous vídeos: el Pere Clarimon, la M. Carme Juan i la Maria Castro (sobre el viatge a Mequinensa).

A partir d'ara "Camí de sirga" no serà la mateixa novel·la d'abans del viatge; esdevindrà, encara, més entranayable.

Matinada a l'Ebre

"De matinada, mentre el riu s'encenia amb les primeres rojors d'un sol mandrós, tothom pogué veure el transbordador immòbil al mig de l'Ebre..."
Camí de Sirga (Cap. 6.3)

Mercè de Lasa

Visita cultural a Mequinensa

AGRAÏMENT A LES AUTORITATS, DONES I AL POBLE DE MEQUINENSA:

Sens dubte les expectatives de Mequinensa es van complir i amb escreix ... En cap moment em va passar pel cap de dubtar del fantàstic dia que passaríem el divendres dia 28. Com sempre
l' organització impecable, tot preparat minuciosament.

Ho esperava ansiosa, com una criatura que la nit abans de marxar de colònies amb l’escola no pot dormir d’emoció, esperant que la nit passi ràpid per pujar molt de pressa a l’autocar i arribar, encara més ràpid, ja, al lloc! (Pot ben ser l'emoció que hauria sentit, ja que que de petita no ho havia pogut fer mai).

Així va ser, però un cop més la realitat va superar les meves expectatives. Vam arribar, i quina arribada.... totes les autoritats, l'Alcaldessa Magda Godia, la Regidora de Cultura Lourdes Ibarz i el seu marit Carlos, la germana del Jesús, Rosa Maria Moncada, la professora i les dones del grup de Lectura de l'Associació “La Dona” de Mequinensa ja estaven esperant-nos.

Elles estaven emocionades per la feina que fem amb “Camí de sirga” i jo no donava crèdit a la riquesa literària que tenen, algunes varen dir que se l'havien llegit tres i quatre vegades. Les ganes que estant posant en recuperar aquesta memòria històrica, les vivènces en primera persona de les dones que desinteressadament ens van voler contar la pròpia història i els topònims, i, a més, el fet d' ensenyar-nos-ho tot plegat amb fotografies de l'època, és una experiència única, que no té preu... Mil gràcies al testimoni de la “Rosa Maria Moncada”per acceptar la invitació de l'Escola en uns moments tan difícils per ella, una vegada més gràcies, Rosa Maria, per l'escrit del Jesús que vam poder sentir emocionades. No m'agradaria deixar-me a ningú per això només puc dir-vos:"Gràcies a tothom per la vostra valuosa aportació i per haver gaudit amb nosaltres d’aquest dia tan especial !"

He de fer menció de l’emotiu moment que personalment vaig viure. Quan vam introduir a l'urna escrits, tankas, pensaments ... per enterrar-los al costat de les cendres del Jesús Moncada. Quin moment més bonic per guardar-lo al racó de la memòria, no trobeu? Només em queda dir-vos ... un "fins un altre". Us esperem amb il·lusió, l'Escola de la Dona és casa vostra.

Maria Castro

Ajuntament de Mequinensa

L'Ajuntament de Mequinensa publica a la seva web, la visita de l'alumnat de l'Escola de la Dona que treballa el llibre "El camí de sirga" de Jesús Moncada.
Llegir la notícia

VIATGE A MEQUINENSA: Haikús encadenats

On son les cases?
Cases enderrocades
cases molt recordades.

La vila nova
de la vella és la filla.
Segueix la vida...

Tots se l’estimen
la vella Mequinensa
al cor la duen

Ells ho transmeten
a tothom a qui en parlen.
Quina riquesa!

Carme codorniu

Demà viatjarem cap a Mequinensa

Demà, a les 7 del matí, una quarantena d'amants de "Camí de sirga" sortirem cap a Mequinensa. No ens preocupa ni el temps, ni els petits entrebancs que puguin sorgir perquè, d'una banda, duem un equipatge literari a l'ànima que ho il·luminarà tot i, de l'altra, a Mequinensa ens esperarà gent generosa amb qui, des de molts quilòmetres de llunyania, compartim un món de records i de futur.

No deixem d'entrar al bloc de les companyes que ja han penjat els primeres audiovisuals: Rosa Vila, Lourdes Granados, Francina Gili, M. Assumpta Gannau, M. Dolors Figueras, Maria Castro i Mercè de Lasa. Enhorabona a totes!

Passegem-nos, també, pels blocs en què s'han escrit reflexions entorn de "Camí de sirga", són excel·lents i molt variades: van des de la tramuntana, fins a la nit del Walpurgis o a visions de records, subtils carícies eròtiques de l'Ebre damunt els llaüts, haikús, tankas. No ens oblidem del dietari, els resums, el lèxic...

PENSAMENT

Si la simbiosi Ebre, Neptú i Nelson hagués esdevingut autèntica..., si en el seu cicle vital els milions de gotes que formaven el cabal de l'Ebre tornessin a fer el camí de Mequinensa..., potser el Nelson, el 1939, quan baixava riu avall a buscar el Neptú, amb el seu desig d'humanitzar les aigües, hauria pogut sentir els planys de les llàgrimes vessades pels soldats a la batalla de l' Ebre.

M. Dolors Cerdanya

"Paisatge de l'Ebre" La batalla de l'Ebre

La cantant Teresa Rebull va musicar i cantar aquesta excel·lent poesia de Josep Gual.

"Avui he tornat a la Serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume."