Mercè de Lasa
dissabte, 5 d’abril del 2008
Porrera (Mequinensa)
Dediquem aquesta cançó a la vila de Mequinensa, a Jesús Moncada i al Nelson (protagonista d'aquest capítol). Però quan la cantem adaptarem uns quants mots. Canviarem les paraules “Molló, Teixeta, Marrades, Sentiu...” per les que ens acostin més a Mequinensa “Molls, Ebre, llaüts...”
Estimo aquesta terra
com una amant fidel i ardent,
aquesta terra meva
que cada jorn m'encén i em pren,
pell a pell ens compartim,
cos a cos ens aprenem
i el desig ens manté vius els somnis.
Aquesta terra adusta,
mirada bruna i llavis plens,
la sento en el meu ventre
com si dins meu hi fes arrels,
tornaveu de solituds,
pas a pas la reconec
i en l´amor la sento altiva i tendra.
La meva terra em porta
camins enllà de mi mateix,
reposo quan la miro,
quan en sóc lluny tot m'entristeix,
solc a solc la sento endins,
pel desig se´m fa present
que el meu cor sense ella no batega.
Lluís Llach i Miquel Martí i Pol, 1995.
dijous, 3 d’abril del 2008
VISITA A MEQUINENSA
TANKAS
Jesús Moncada,
gran geni de les Lletres,
just homenatge
amics i gent forana
plegats vàrem rendir-te.
Feliç trobada!
El poble que estimares
ens esperava.
Jornada memorable
l'amor es respirava.
Aquest gran dia
els nostres ulls veieren
què t'inspirava.
El teu gran escenari
real es convertia.
.
Amb els teus llibres
un univers creares.
Ficcions amigues
d'un poble, Mequinensa,
protagonista, l'aigua.
.
Carrers fantasmes.
indrets que s'intuïen,
Restes de pedres.
El nostre imaginari
cases reconstruïa.
.
Bressol d'un geni,
les aigües t'acaronen.
Ets vila nova
però del record no esborres
aquella vila vella.
Junts vam reviure
el goig per la lectura.
Amics i amigues,
regidora i Alcaldessa,
mercès per la rebuda.
Madamfransuà - Francina Gili
Introduïm-nos a tots els racons del bloc
Encara estem sota els efectes de la ressaca d'emocions viscudes a Mequinensa. No oblidarem mai el dia que ens van regalar l'Alcaldessa, la Regidora de Cultura, la Rosa M. Moncada i les persones del Grup de lectura de la Dona mequinensana. De mica en mica ens anirem desvetllant i ho podrem anar explicant tot plegat.
De moment, per començar, visiteu la pàgina web de Mequinensa, a continuació, haureu de fer moltes parades obligatòries a diversos blocs per poder llegir: els poemes excel·lents de la Josepa Vendrell, la "Memòria d'un record" de la Rosa Vila (tan lligat a la novel·la), el record d'estels (cosit al llumí i al Nelson) i les tankas de la M. Carmen Juan, les reflexions de la Francina Gili, "La contradicció" de la Dolors Cerdanya (inspirada en la Carlota Torres), la imatge de l'Ebre de la Mercè de Lasa; el dietari, els resums, el lèxic, les expressions col·loquials, els recursos literaris; tingueu en compte, també, que s'han publicat nous vídeos: el Pere Clarimon, la M. Carme Juan i la Maria Castro (sobre el viatge a Mequinensa).
A partir d'ara "Camí de sirga" no serà la mateixa novel·la d'abans del viatge; esdevindrà, encara, més entranayable.
De moment, per començar, visiteu la pàgina web de Mequinensa, a continuació, haureu de fer moltes parades obligatòries a diversos blocs per poder llegir: els poemes excel·lents de la Josepa Vendrell, la "Memòria d'un record" de la Rosa Vila (tan lligat a la novel·la), el record d'estels (cosit al llumí i al Nelson) i les tankas de la M. Carmen Juan, les reflexions de la Francina Gili, "La contradicció" de la Dolors Cerdanya (inspirada en la Carlota Torres), la imatge de l'Ebre de la Mercè de Lasa; el dietari, els resums, el lèxic, les expressions col·loquials, els recursos literaris; tingueu en compte, també, que s'han publicat nous vídeos: el Pere Clarimon, la M. Carme Juan i la Maria Castro (sobre el viatge a Mequinensa).
A partir d'ara "Camí de sirga" no serà la mateixa novel·la d'abans del viatge; esdevindrà, encara, més entranayable.
Matinada a l'Ebre
"De matinada, mentre el riu s'encenia amb les primeres rojors d'un sol mandrós, tothom pogué veure el transbordador immòbil al mig de l'Ebre..."
Camí de Sirga (Cap. 6.3)
Mercè de Lasa
Visita cultural a Mequinensa
AGRAÏMENT A LES AUTORITATS, DONES I AL POBLE DE MEQUINENSA:
Sens dubte les expectatives de Mequinensa es van complir i amb escreix ... En cap moment em va passar pel cap de dubtar del fantàstic dia que passaríem el divendres dia 28. Com sempre
l' organització impecable, tot preparat minuciosament.
Ho esperava ansiosa, com una criatura que la nit abans de marxar de colònies amb l’escola no pot dormir d’emoció, esperant que la nit passi ràpid per pujar molt de pressa a l’autocar i arribar, encara més ràpid, ja, al lloc! (Pot ben ser l'emoció que hauria sentit, ja que que de petita no ho havia pogut fer mai).
Així va ser, però un cop més la realitat va superar les meves expectatives. Vam arribar, i quina arribada.... totes les autoritats, l'Alcaldessa Magda Godia, la Regidora de Cultura Lourdes Ibarz i el seu marit Carlos, la germana del Jesús, Rosa Maria Moncada, la professora i les dones del grup de Lectura de l'Associació “La Dona” de Mequinensa ja estaven esperant-nos.
Elles estaven emocionades per la feina que fem amb “Camí de sirga” i jo no donava crèdit a la riquesa literària que tenen, algunes varen dir que se l'havien llegit tres i quatre vegades. Les ganes que estant posant en recuperar aquesta memòria històrica, les vivènces en primera persona de les dones que desinteressadament ens van voler contar la pròpia història i els topònims, i, a més, el fet d' ensenyar-nos-ho tot plegat amb fotografies de l'època, és una experiència única, que no té preu... Mil gràcies al testimoni de la “Rosa Maria Moncada”per acceptar la invitació de l'Escola en uns moments tan difícils per ella, una vegada més gràcies, Rosa Maria, per l'escrit del Jesús que vam poder sentir emocionades. No m'agradaria deixar-me a ningú per això només puc dir-vos:"Gràcies a tothom per la vostra valuosa aportació i per haver gaudit amb nosaltres d’aquest dia tan especial !"
He de fer menció de l’emotiu moment que personalment vaig viure. Quan vam introduir a l'urna escrits, tankas, pensaments ... per enterrar-los al costat de les cendres del Jesús Moncada. Quin moment més bonic per guardar-lo al racó de la memòria, no trobeu? Només em queda dir-vos ... un "fins un altre". Us esperem amb il·lusió, l'Escola de la Dona és casa vostra.
Maria Castro
Ajuntament de Mequinensa
L'Ajuntament de Mequinensa publica a la seva web, la visita de l'alumnat de l'Escola de la Dona que treballa el llibre "El camí de sirga" de Jesús Moncada.
Llegir la notícia
Llegir la notícia
VIATGE A MEQUINENSA: Haikús encadenats
On son les cases?
Cases enderrocades
cases molt recordades.
La vila nova
de la vella és la filla.
Segueix la vida...
Tots se l’estimen
la vella Mequinensa
al cor la duen
Ells ho transmeten
a tothom a qui en parlen.
Quina riquesa!
Carme codorniu
dijous, 27 de març del 2008
Demà viatjarem cap a Mequinensa
Demà, a les 7 del matí, una quarantena d'amants de "Camí de sirga" sortirem cap a Mequinensa. No ens preocupa ni el temps, ni els petits entrebancs que puguin sorgir perquè, d'una banda, duem un equipatge literari a l'ànima que ho il·luminarà tot i, de l'altra, a Mequinensa ens esperarà gent generosa amb qui, des de molts quilòmetres de llunyania, compartim un món de records i de futur.
No deixem d'entrar al bloc de les companyes que ja han penjat els primeres audiovisuals: Rosa Vila, Lourdes Granados, Francina Gili, M. Assumpta Gannau, M. Dolors Figueras, Maria Castro i Mercè de Lasa. Enhorabona a totes!
Passegem-nos, també, pels blocs en què s'han escrit reflexions entorn de "Camí de sirga", són excel·lents i molt variades: van des de la tramuntana, fins a la nit del Walpurgis o a visions de records, subtils carícies eròtiques de l'Ebre damunt els llaüts, haikús, tankas. No ens oblidem del dietari, els resums, el lèxic...
No deixem d'entrar al bloc de les companyes que ja han penjat els primeres audiovisuals: Rosa Vila, Lourdes Granados, Francina Gili, M. Assumpta Gannau, M. Dolors Figueras, Maria Castro i Mercè de Lasa. Enhorabona a totes!
Passegem-nos, també, pels blocs en què s'han escrit reflexions entorn de "Camí de sirga", són excel·lents i molt variades: van des de la tramuntana, fins a la nit del Walpurgis o a visions de records, subtils carícies eròtiques de l'Ebre damunt els llaüts, haikús, tankas. No ens oblidem del dietari, els resums, el lèxic...
dijous, 13 de març del 2008
PENSAMENT
Si la simbiosi Ebre, Neptú i Nelson hagués esdevingut autèntica..., si en el seu cicle vital els milions de gotes que formaven el cabal de l'Ebre tornessin a fer el camí de Mequinensa..., potser el Nelson, el 1939, quan baixava riu avall a buscar el Neptú, amb el seu desig d'humanitzar les aigües, hauria pogut sentir els planys de les llàgrimes vessades pels soldats a la batalla de l' Ebre.
M. Dolors Cerdanya
"Paisatge de l'Ebre" La batalla de l'Ebre
La cantant Teresa Rebull va musicar i cantar aquesta excel·lent poesia de Josep Gual.
"Avui he tornat a la Serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume."
TRES MIRADES A LA IMMUTABLE NATURALESA
Llegint el capítol tercer de Cendra de Calendari de Camí de Sirga he observat que els tres autors que hem analitzat en el taller de lectura i escriptura coincideixen a expressar un mateix pensament.Quan en Nelson reflexiona mentre navega “per un Ebre indolent”, enmig del paisatge desolador que ha deixat la guerra, ens pregona la indiferència de la natura al pas de l’home. “...tanta perfídia i tanta mort no havien alterat la seva passa” “...les aigües no guardaven memòria de la batalla. La memòria és cosa d’hòmens; ell, l’Ebre era una força insensible als afanys d’aquella gent que li capturava els peixos, l’esgallava amb les quilles de les naus o trobava la mort en les seves entranyes fangoses i fredes”.
Així mateix, Caterina Albert ja esmentava aquest pensament en la seva immortal obra Solitud, quan una tremolosa Mila pujava el cimal amb el Pastor, enmig de l’orgia descriptiva d’un paisatge de rocs i penyes feréstegues “d’un pes incalculable de milers de quintars, que, sobreposats com a la ventura, s’hauria dit que feien prodigis d’equilibri en la buidor. Mes el pastor i ella van passar de llarg sota les Castelles, i les Castelles restaren tal com havien estat per segles i segles, fermes i incommovibles sota el cel i com rient-se de les basardes de la dona...”.
També en Jaume Cabré recupera la idea de la força de la natura a Les veus del Pamano, on tota la novel·la respira la insensibilitat de les valls i muntanyes del Pallars mentre la gent fugia atemorida de la guerra i la mort, i continuava impertorbable quan uns altres homes baixaven més tard pels mateixos camins reconvertits en pistes d’esquí. I sobretot en el dramàtic fragment en què uns nens llancen una ampolla al riu Noguera, on l’autor fa un agosarat salt en el temps amb l’omnipresència d’un riu inalterable.
Ja ho diu la cançó:
"Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya encara forta
alçarà son front altiu."
Francina Gili
Música de fons
"Després d'una migdiada sufocadora amb la música de fons del toc de morts de les campanes, ..." Esmenta altres "músiques de fons" que poden aparèixer en una migdiada.
Moltes músiques han acompanyat les meves migdiades perquè és difícil gaudir del silenci en ple dia. La més habitual ha estat i ho continua sent la música de fons del televisor engegat i perfectament ignorat des del confortable sofà de casa. Una
temporada ho va ser la monòtona sonsònia del saxo del veí del cinquè, assajant exercicis i escales que, per sort de tot el veïnat, actualment ha emmudit. Una altra que encara recordo, malgrat els anys que han passat, m’acompanyava a Cardedeu les tardes d’estiu de la meva adolescència, aquelles caloroses tardes en què venia tan de gust lliurar-se a una bona migdiada damunt del llit, després d’un bany i un bon dinar, mentre a fora petava el sol i la calor estabornia: Era la musiqueta innocent d’un xilòfon que en Joan, un noiet veí de la casa on estiuejàvem, feia sonar especialment cap a les tres de la tarda. Aquelles notes inconnexes eren hipnòtiques, tenien la virtut d’adormir-me automàticament, eren com una crida a la relaxació, la invitació a la somnolència. Encara ara relaciono aquella música amb les tardes xafogoses d’estiu i amb sembla sentir-la mentre la son s’apodera del meu cos i em llanço de ple als braços d’en Morfeu.
Francina Gili
Moltes músiques han acompanyat les meves migdiades perquè és difícil gaudir del silenci en ple dia. La més habitual ha estat i ho continua sent la música de fons del televisor engegat i perfectament ignorat des del confortable sofà de casa. Una
temporada ho va ser la monòtona sonsònia del saxo del veí del cinquè, assajant exercicis i escales que, per sort de tot el veïnat, actualment ha emmudit. Una altra que encara recordo, malgrat els anys que han passat, m’acompanyava a Cardedeu les tardes d’estiu de la meva adolescència, aquelles caloroses tardes en què venia tan de gust lliurar-se a una bona migdiada damunt del llit, després d’un bany i un bon dinar, mentre a fora petava el sol i la calor estabornia: Era la musiqueta innocent d’un xilòfon que en Joan, un noiet veí de la casa on estiuejàvem, feia sonar especialment cap a les tres de la tarda. Aquelles notes inconnexes eren hipnòtiques, tenien la virtut d’adormir-me automàticament, eren com una crida a la relaxació, la invitació a la somnolència. Encara ara relaciono aquella música amb les tardes xafogoses d’estiu i amb sembla sentir-la mentre la son s’apodera del meu cos i em llanço de ple als braços d’en Morfeu.Francina Gili
El vell Nelson
Intueix Nelson,la sirena no sona.
Com la Carmela...
pressenteix, l'aturada
del rellotge. No toca!
El mur seguies
lentament des de l'Ebre
pel llarg de l'aigua
els llaüts es podrien,
navegar no podies
Maria Castro
Cendra de calendari
Desesperada,
veié com se'n anava,
des de les golfes.
Ebre avall es perdia
i el dolor la colpia.
M. Assumpta Gannau
veié com se'n anava,
des de les golfes.
Ebre avall es perdia
i el dolor la colpia.
M. Assumpta Gannau
El llit de matrimoni
Veure la Carmela dempeus al mig de la cambra amb els dols plegats al braç, desferma la irritació que la senyora covava feia dies des que s'havia adonat de l'apropament de la data."La minyona ho sabia de sempre i es carregava de paciència. Hi hauria crits, insults, planys, amenaces fins que es deixaria convèncer de posar-se la roba entre esbufecs de ràbia. Efectivament, al cap d'una estona que s'allargassava d'any en any, la Carlota de Torres va decidir-se a eixir del llit de matrimoni. El somier deixava anar grinyols queixosos i la minyona reparava per enèsima vegada que el senyor Hipòlit no hi havia deixat senyal. La Carmela sempre havia tingut la impressió que la senyora hi dormia sola o amb el Francesc Romaguera, a qui la Carmela, sobretot d'ençà de l'última visita de l'advocat a la vila, maleïa un dia per l'altre i dos arreu."
Camí de sirga
Mercè de Lasa
dijous, 6 de març del 2008
Hem començat a produir audiovisuals relacionats amb Camí de sirga. Per això, suposàvem que amainaria la pruïja creativa dels blocs. Però no ha estat així, la novel·la ens ha ben contaminat i ragen poemes, imatges i textos.
Assaborim-ho tot plegat, a poc a poc. Que la tecnologia no ens atrapi en l'ànsia de la pressa. Passegem-nos, xino-xano, per l'àgora i aturem-nos a cada cantonada. Al dietari, per exemple, on hi trobarem el fer i desfer de les classes; o a les reflexions, en què hi podrem llegir els secrets de la paraula "pixatinters" (el pixatinters de la Salleres) i evocacions que ens duen de Mequinensa al Palau de la Música o memòries de la finestra estant; feu una parada, també, als resums, hi ha els de cada capítol en prosa i en vers, i és que no ens estem de res...
Si tafanegeu els blocs, hi descobrireu un conte de vampirs, dues produccions audiovisulas i més sorpreses.
Assaborim-ho tot plegat, a poc a poc. Que la tecnologia no ens atrapi en l'ànsia de la pressa. Passegem-nos, xino-xano, per l'àgora i aturem-nos a cada cantonada. Al dietari, per exemple, on hi trobarem el fer i desfer de les classes; o a les reflexions, en què hi podrem llegir els secrets de la paraula "pixatinters" (el pixatinters de la Salleres) i evocacions que ens duen de Mequinensa al Palau de la Música o memòries de la finestra estant; feu una parada, també, als resums, hi ha els de cada capítol en prosa i en vers, i és que no ens estem de res...
Si tafanegeu els blocs, hi descobrireu un conte de vampirs, dues produccions audiovisulas i més sorpreses.
La casa del Moncada a Gràcia
He anat a fer una foto de l'edifici on va viure en Jesús Moncada, a dues cantonades de casa meva, per penjar-la al bloc. Mentre la façana del carrer Mateu apareixia a la pantalla de la càmera m'ha semblat veure-hi l'ombra d'un home barbut que mirava cap al cel ennuvolat. Eren les sis en punt de la tarda. He tancat els ulls i he imaginat una de les passejades diàries de l'escriptor.
Creuant Gràcia per carrers estrets, arribaria a la plaça del Sol. Allí s'aturaria un moment i faria una llambregada al Cafè del Sol on un Nelson malenconiós hi passà tantes estones l'any 1938 per fugir del record del Neptú mentre constatava la semblança de la mestressa amb la Carlota de Torres. Li vindria a l'esment la bellesa madura de la Júlia Quintana que va emigrar a Barcelona quan Mequinensa començava a ser destruïda. Eixample avall, l'escriptor potser hi situaria el pis familiar on va buscar refugi la Malena amb la seva inseparable Anna. Quan hagués arribat al port -succedani dels molls de l'Ebre- hi restaria una estona per contemplar l'aigua quieta i fosca. Després es giraria cap a la Rambla per anar a agafar el metro a Drassanes.
Quan he tornat a obrir els ulls, un pizzer estava engegant la moto. He desat la càmera i he tornat a casa a poc a poc.
M. Carmen Juan
Nocturn per acordió Joan-Salvat Papasseit Xavier Ribalta
"Nocturn per acordió" de Joan-Salvat Papasseit ens podria menar del moll de Barcelona als molls de Mequinensa. Guardaven fusta al moll de Barcelona o guardaven lignit al moll de Mequinensa. Però, l'oració dels fanals dels llaüts també era de tants colors com l'Ebre sota el sol. I totes les mans dels llaüters i sirgadors com una farandola, també feien un jurament al redós del foc (de l'Arquimedes o del Nelson, de l'Atanasi Resurrecció o del Joanet del Pla). I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes...
Teixir i desteixir... endavant i endarrere
Camí de sirga
suggereix, fa de parca,
la balenguera...
endavant, endarrere;
fila, la balenguera,
filarà vida.
Moncada, ara parla
d'avui i recula,
i som vint anys enrere,
teixeix, igual la parca.
Bon esment d'home
tots els fets es recorden,
el Marroc ara,
demà l'Edèn de joia,
després el pont, la guerra,
La Penèlope
fon, fa la balenguera,
que fila, fila,
mentre fem memòria
del camí de la sirga.
Josepa Vendrell
suggereix, fa de parca,
la balenguera...
endavant, endarrere;
fila, la balenguera,
filarà vida.
Moncada, ara parla
d'avui i recula,
i som vint anys enrere,
teixeix, igual la parca.
Bon esment d'home
tots els fets es recorden,
el Marroc ara,
demà l'Edèn de joia,
després el pont, la guerra,
La Penèlope
fon, fa la balenguera,
que fila, fila,
mentre fem memòria
del camí de la sirga.
Josepa Vendrell
El costellam del Neptú
D'ençà de l'avarament, el Neptú formava part del Nelson, primer i únic patró de la nau.
"Els músculs, el cervell, els nervis del navegant tenien una continuació en el vaixell ennegrit pel carbó. A través del gemec del costellam, de les vibracions del buc, de la manera d'esllissar-se per l'aigua, el llaüter arribava a copsar l'Ebre, a establir-hi un lligam misteriós expressat per l'Honorat del Rom d'una manera contundent quan afirmà que el Nelson no tenia estèrnum sinó roda de proa i que posseïa un arjau en lloc de membre viril."
Mercè de Lasa
Una força insensible
Aigua verdosa
ombrejada pels àlbers,
l'Ebre lliscava
indiferent als hòmens,
als crims i a les batalles.
M. Carmen Juan
ombrejada pels àlbers,
l'Ebre lliscava
indiferent als hòmens,
als crims i a les batalles.
M. Carmen Juan
Parla la Malena de la classe
Ara el que tinc és curiositat per a veure què posaran de mi. Miro i m’adono que una de les fotos en què fan esment de la meva vida és quan va morir l’Ignasi; sort que m’han posat d’esquena, perquè (a vosaltres us ho dic fluixet perquè veig que us estimeu la història) trista, trista, el que es diu afligida... no gaire. Sabeu el que és saber que tenia el “meu nebot” a la vora per ajudar-me a passar la tristor? La joia completa va ser quan finalment ens vam adonar que tots dos sentíem el mateix i aquells anys sí que van ser molt feliços.
M. Dolors Figueras
TANKAS del capítol III
Gos i sirenaaquell discurs esguerren.
Quin gran ridícul!
Quan el pla es destarota,
el macarró s’emprenya.
-
Trinxeres buides,
filferrades menjades,
cases desfetes.
El dolor de la guerra
deixa l’aigua insensible.
-
La vella barca,
que Neptú s’anomena
li dóna vida.
Quan del riu la rescata
l’antic patró respira.
-
Pobra Malena!
A la vila s’acosta
i en l’Aleix pensa.
El record i la pena
ja mai més no la deixen.
Francina Gili
El Neptú
Una ombra blava
contra el sol carabassa
es retallava:
era el llaüt del Nelson
allunyant-se a trenc d'alba.
M. Carmen Juan
contra el sol carabassa
es retallava:
era el llaüt del Nelson
allunyant-se a trenc d'alba.
M. Carmen Juan
Els mil oficis de Jesús Moncada
La història,
la vila l'encativa.
Els temps, la calma,
el riu com creix i brama.
Els conreus, els minaires.
L'acolorida
paleta, descriptiva.
Serè polític.
Navegant segur, destre.
Clement amb el proïsme.
la vila l'encativa.
Els temps, la calma,
el riu com creix i brama.
Els conreus, els minaires.
L'acolorida
paleta, descriptiva.
Serè polític.
Navegant segur, destre.
Clement amb el proïsme.
Devot filòleg.
Llaüter, calafat hàbil.
D'esperit músic.
Amic divertit, murri,
i, sempre, bo, bon home.
Josefina Vendrell
dijous, 28 de febrer del 2008
LES ACABALLES
Anaven per terres aspres
deixant enrere la cremor de la fugida
mentre el sol dominant
inflamava records
que barbotejaven indefallibles.
Els camins
s'anaven fent quotidians
i el batec del seus cors
cap a la vila
ressonava entre els turons,
posseïts per una calitja
germinada de tristor.
Les rodamentes dels vehicles
a preu fet emmudeixen les penes,
alleugerides per la tornada.
Es claven punyents
com la terra ferma
com les oliveres i les figueres
vora el Cinca i el Segre.
Tot s’estavella
contra la quietud tèrbola
de la dictadura.
La gent muda calladament
un aire irrespirable,
un desti negre
un infern de lignit.
M. Carme Roig
La directora manaire
És com un lloro
fastigós i manaire
la Directora.
Persegueix les alumnes
dolces, boniques, tendres...
Mercè de Lasa
fastigós i manaire
la Directora.
Persegueix les alumnes
dolces, boniques, tendres...
Mercè de Lasa
Oh! Libidinosa
La directora
berenava i parlava,
polposa, falsa,
amb bigoti, amb barba,
golosa de les nenes.
Josefina Vendrell
De la finestra estant
Què li hauria pogut evocar al senyor Jaume de Torres aquell marc de finestra obert a la desolació? Recordaria algun dels obrers que havien treballat a la ferreria, o sols pensaria en la ruïna que per ell suposava la destrucció que contemplava?Les finestres ens desperten diferents sensacions segons d'on les mirem. Hi ha finestres que ens criden a tafanejar, com les angleses amb les habituals exposicions de figures i gerrets. Altres inciten a la contemplació amb els seus ampits plens de flors. Altres ens desvetllen els records...
Jo, d'una finestra vista des de fora, en guardo una imatge a l'abast de tothom. Només cal esperar que floreixin les glicines i anar a Sarrià a la plaça dels Romeus de Sant Medir. En aquesta plaça hi ha una glicina arrelada al peu d'una petita finestra, que s'enfila amb els seus raïms liles per la façana d'una casa. Davant d'aquesta glicina hi he passat estones intentant captar amb la càmera fotogràfica la bellesa que contemplaven els meus ulls. Asseguda davant de la casa, veient entrar i sortir els veïns, els convertia en còmplices de la bellesa que aquella façana guardava, però alguns els vaig etiquetar de poc delicats, perquè deixaven la moto a la vorera arran de la soca de la glicina.
La imatge que guardo de dins a fora no la vaig poder captar en fotografia, ja que aleshores la màquina de fotografiar ni la coneixia.
Quan bufava el vent la vella finestra de les golfes sempre bategava. A tancar-la només hi pujaven els grans, perquè l'oncle deia que aquella finestra era perillosa per la canalla. Aquell dia quan es va desfermar la ventada, els grans eren tots a mercat, a casa només hi havia la canalla i l'àvia. L'àvia es passava el dia a la sala asseguda en una cadira perquè estava impossibilitada. Els batecs de la finestra no paraven i l'àvia es va començar a posar nerviosa. Transgredint l'ordre de l'oncle em va enviar a tancar la finestra. A peu de finestra el paisatge que el vent fustigava oferia als meus ulls una imatge fascinant. Els sembrats de la quintana onejaven enfurits.
Les branques dels arbres eren crineres desbocades a la mercè del vent. Vaig aconseguir tancar la finestra, just en el moment en què la meva retina arxivava aquella instantània que mai més he oblidat.
M. Dolors Cerdanya
"Un pany de paret on s'aguantava el marc d'una finestra oberta a la desolació..." Tankas encadenades
Això no, no era
nostàlgia: miratge.
La neu eterna,
de "Peña Montañesa"
i "Doncella dormida"
lluïa hermosa;
tot mal son s`esvaïa,
visió dolça,
lenitiva animosa,
miracle necessari.
Lluitar i viure
era el fer que, calia,
pols i Monegres
i calitges del Cinca,
oblidar, seguir la taca
seguir el Segre
enlluernador: casa,
sola, en runes,
però, la seva vida,
era definitiva.
Josefina Vendrell
La sirena - Tanka
Sons de la guerra
quan les tropes de Franco
a la vila entren,
sonava la sirena,
cap a dinar, minaires!
Maria Castro
quan les tropes de Franco
a la vila entren,
sonava la sirena,
cap a dinar, minaires!
Maria Castro
Tankas
La llum sedosa
amb pinzellades d'ocres,
entre cortines,
que pel finestral entra
severitat evoca.
Cinca més Segre.
Taca enlluernadora
entre les gleres
ardents i blanquinoses
que entren per vora l'Ebre
Maria Castro
Els ulls seguien
la nau baixant per l'Ebre
que s'endinsava
en fonda llunyania
freda com un sepulcre.
Mercè de Lasa
Els Monegres
Llum dura i seca
de l'altiplà desèrtic
just albirada
Maria Cinta Amenós
Llum dura, seca
de l'altiplà desèrtic
que pels Monegres
travessen amb calitges
des de la Vall del Cinca
Maria Castro
Llum dura i seca
del desert dels Monegres.
Calitges blaves,
grises, difuminades,
suaus, de la vall del Cinca.
Mercè de Lasa
de l'altiplà desèrtic
just albirada
Maria Cinta Amenós
Llum dura, seca
de l'altiplà desèrtic
que pels Monegres
travessen amb calitges
des de la Vall del Cinca
Maria Castro
Llum dura i seca
del desert dels Monegres.
Calitges blaves,
grises, difuminades,
suaus, de la vall del Cinca.
Mercè de Lasa
dissabte, 23 de febrer del 2008
"Es fa llarg esperar" Pau Riba M. del Mar Bonet
Dediquem aquesta cançó a la Malena, a l’espera turmentada que vivia esperant rebre notícies de l’Aleix de Segarra.
dijous, 21 de febrer del 2008
Aigües de l'Ebre
Aigües de l'Ebre
veuen les llums primeres
tumultuoses.
Enriqueixen la terra,
al mar retornen lentes.
M. Dolors Cerdanya
TANKAS - Cendra de Calendari, Capítol II
Llum dura, seca
del desert dels Monegres
el pas donava
a calitges i boires,
oliveres i hortes.
El cel esventa
la calitja grisosa.
Terra abrusada
abans del tall de l'Ebre,
taca enlluernadora.
Ocres carnosos
i torrats de la terra
ara cobrien
la negror de les mines
on ja creixia l'herba.
Esclat de bombes
el cel envermelliren,
foc i metralla.
La gasa de fum acre
s'enlairava, funesta.
Maria Carmen Juan
Aquella terra
eixuta dels Monegres
es dissipava
davant la Vall del Cinca,
coberta de boirina.
Maria Assumpta Gannau
Terres de l'Ebre
de clarors contrastades,
seques i dures
a l'altiplà desèrtic,
subtils a prop de l'aigua.
M. Dolors Cerdanya
dissabte, 16 de febrer del 2008
No sé com - Raimon
Cançó: “No sé com” Raimon
Dediquem aquesta cançó a la Carlota de Torres. La Carlota sempre va estimar en Francesc Romaguera, malgrat els seus menyspreus i la seva indiferència. Ella va esperar que algun dia trucaria a la porta i l’aniria a veure. Però el Francesc mai més no va aparèixer, tan sols el va veure, des del balcó del casal, Ebre enllà que se n’anava amb un llaüt que a ella li va semblar un sepulcre.
No sé com
Dediquem aquesta cançó a la Carlota de Torres. La Carlota sempre va estimar en Francesc Romaguera, malgrat els seus menyspreus i la seva indiferència. Ella va esperar que algun dia trucaria a la porta i l’aniria a veure. Però el Francesc mai més no va aparèixer, tan sols el va veure, des del balcó del casal, Ebre enllà que se n’anava amb un llaüt que a ella li va semblar un sepulcre.
No sé com
... i van guanyar els rebels...
I hi van viure,
s'hi van quedar per sempre,
tot va ser propi,
il·lusions, amors, vides.
Desolació i cendres.
Escriptors, fora,
pintors i músics, fora.
Van quedar: gana
misèria, derrota,
anys i anys de marasme.
Josefina Vendrell
La tornada de la guerra
Sense espera-se
va despullar la dona
en lloc impropi
al replà de l'escala
abans del dormitori.
Les taques d'ombra
i de llum començaven
a concretar-se
configuraven rostres
demacrats per l'angoixa.
Tornaren dones
la gent gran, la canalla
riada grisa
i barreja indeleble
difícils les arribades.
Maria Cinta Amenós
s'hi van quedar per sempre,
tot va ser propi,
il·lusions, amors, vides.
Desolació i cendres.
Escriptors, fora,
pintors i músics, fora.
Van quedar: gana
misèria, derrota,
anys i anys de marasme.
Josefina Vendrell
La tornada de la guerra
Sense espera-se
va despullar la dona
en lloc impropi
al replà de l'escala
abans del dormitori.
Les taques d'ombra
i de llum començaven
a concretar-se
configuraven rostres
demacrats per l'angoixa.
Tornaren dones
la gent gran, la canalla
riada grisa
i barreja indeleble
difícils les arribades.
Maria Cinta Amenós
El rellotge de la torre
Les manetes del rellotge de la torre de l'església eren aturades a dos quarts de dotze.
"Aleshores la Carmela encara no sabia que l'andròmina ja no seria reparada mai, que les manetes immòbils presidirien a partir de llavors el temps de les destruccions, però una premonició fugissera va sorollar-li l'ànima mentre contemplalva el campanar en el cim del qual el gallet assenyalava la direcció d'un cerç que removia la pols de les últimes demolicions als voltants del moll de la Barca."
Mercè de Lasa
Alfons Garrigues
Alfons Garrigues
que pel riu travessaves
boira gelada.
El teu timó servaves
lentament s'esllissava
Records de l'avi
culpa, la dictadura
et fan minaire,
el Prim de Ribera,
mort abans de la guerra
D'aquells Garrigues
la memòria fosca
gravat ho portes.
Els qui del tren s'esmunyen
remunten a peu l'Ebre
Por, fred i gana
la República morta,
tornen al poble
gent gran, canalla, dones
refugiats de guerra.
Maria Castro
que pel riu travessaves
boira gelada.
El teu timó servaves
lentament s'esllissava
Records de l'avi
culpa, la dictadura
et fan minaire,
el Prim de Ribera,
mort abans de la guerra
D'aquells Garrigues
la memòria fosca
gravat ho portes.
Els qui del tren s'esmunyen
remunten a peu l'Ebre
Por, fred i gana
la República morta,
tornen al poble
gent gran, canalla, dones
refugiats de guerra.
Maria Castro
Camí de Sirga - El llibre
CAMÍ DE SIRGA
apropa gent i lletra
pont de trobada
JESÚS MONCADA
ens mostra uns personatges
de vida intensa
Un món difícil
profunda passejada
CAMINS DE "SORRA"...
Jossie Casanovas
apropa gent i lletra
pont de trobada
JESÚS MONCADA
ens mostra uns personatges
de vida intensa
Un món difícil
profunda passejada
CAMINS DE "SORRA"...
Jossie Casanovas
Torna'm les botes, noi!
Acabada la guerra amb la derrota de la República, va regressar a la vila la majoria del personal que havia marxat l'any 1938.En Joanet del Pla, peó del Neptú i home de confiança del Nelson va plantar-se davant del Joaquim Mestre, desvagat com sempre, que esperava amb altra gent l'arribada del transbordador, i li digué amb veu suau i tranquil·la:
-Torna'm les botes, noi.
"Desfent-se en protestes d'innocència entre l'escarni de la gent, l'espanyaportes hagué de treure's les botes i donar-les al peó. Descalç, amb els peus glaçats pel temps d'hivern, fugí amb les cames al cul per la Costera dels Molls mentre el llaüter netejava curosament amb la mànega de la seva guerrera espellifada el parell de botes magnífiques, present del Nelson, el qual les havia rebut d'Arquimedes Quintana, a qui les havia regalat mister Oliver Wilson."
Mercè de Lasa
Capítol I (3a part)
El transbordador, que havia deixat d'existir feia quinze anys, va separar-se de la vora dreta i començà a travessar el riu. (...) Quan la borda de la nau topà suaument contra l'embarcador de la banda de la vila, des d'on l'Alfons Garrigues servava el timó amb la seva memòria, el paisatge...
Camí de sirga
Nosaltres, amb la memòria, conduïm cotxes, tartanes, cavalls, bicicletes...
La tartana
La tartana, que havia deixat d’existir feia més de cinquanta anys, va començar el camí pedregós deixant a banda i banda un paisatge tardoral cobert d’un ventall de colors que revifava l’ànima. A dintre, la canalla, fent alguna bestiesa i amb el bon humor que ens caracteritzava, alguna riallada massa sorollosa, sentia el pes d’una mirada entre tendra i severa de l’avi. El carret, que era com l’anomenàvem nosaltres, apressava el pas copejant el cavall amb alguna xurriacada, que li treia la son de les orelles.
Quan només era un record ennuvolat, la desaparició d’un familiar molt proper, trencava les regnes que ens lligaven a l’oblit per emprendre el retorn. Paisatges frondosos i arbres vigorosos convertien els ocres i verds de l’estació d’antany, en un gris brut, contaminat a causa de la construcció de gegants de l’asfalt, els quals esborraven aquella meravella ja mai més recuperada. El sol ja no brillaria amb la mateixa intensitat! Era una naturalesa morta.
Rosa M. Vila
El col·legi Cardoner
El 850 -“E”, puntualitzava sempre el seu conductor habitual amb la pretensió de destacar-ne la potència-, que s’havia convertit en ferralla feia un munt d’anys, va quedar aparcat al carrer de Septimània molt a prop de la plaça Lesseps. Una dona va sortir-ne àgilment i es va quedar palplantada a la vorera. A través de la calitja d’una tarda de juliol del 1972, barreja de xafogor i de pols d’obres, va mirar cap a la seva antiga escola i va llegir per darrera vegada la placa que deia Col·legi Cardoner.
Havia hagut de fer-se gran per adonar-se que havia tingut el privilegi d’estudiar en aquell oasi enmig del desert cultural de la postguerra on es parlava, es vivia i es cantava en català, on, al parvulari, s’ensenyava a llegir amb el mètode Montessori i on, als cursos de batxillerat, l’assignatura obligatòria de “Formación del Espíritu Nacional” es reduïa a quatre instruccions precipitades de les mestres el dia abans de l’examen oficial a l’Institut Montserrat.
El traçat de la Ronda General Mitre, l’escletxa monstruosa que va partir el barri del Putget, va sentenciar l’antiga torre de tres pisos envoltada de jardí que havia aconseguit mantenir-se fins al final del curs 1971-1972.
L’antiga alumna es girà d’esquena als records i començà a caminar carrer Sant Magí avall. Sense la seva presència, el petit cotxe i el casalot de la seva visió es van desfer en aquell matí de setembre post-olímpic. Però, en mig del ciment i el soroll de la Ronda, va continuar ben dreta la vella palmera del pati.
M. Carmen Juan
El vell tramviaire
El tramvia 59, que havia deixat d’existir feia tants anys, s’atura a la parada davant els il·lusionats usuaris, mentre l’entorn arracona amb pressa l’humida tristor d’aquest matí de novembre de 1998. Quan el tramvia arrenca, conduït suaument per la memòria del seu últim conductor, la Rambla, pel costat de la Virreina, ja ha adquirit la claror encegadora d’un matí de juliol dels anys cinquanta.Va fer la feina de tramviaire que començà l’avi amb els primers tramvies, que continuà el pare i que ell des de ben petit va voler seguir per tradició. Era un conductor vocacional que va viure com ningú la vaga de 1951, que patia amb qualsevol incident relacionat amb el sector, que procurava ser amable amb els viatgers i conduir amb cura, evitant frenades sorolloses o arrencades sobtades. Els seus trajectes eren amables passeigs per la ciutat que tant estimava, però sobretot era feliç quan amb el 59 circulava a l’estiu per la Rambla en direcció a mar, carregat d’un munt de viatgers que enfilaven cap a les platges de la Barceloneta, idíl·lic destí d’aquella Barcelona pre-olímpica, i pre-tantes coses. Per això va ser tan trist per a ell veure com els tramvies eren substituïts per autobusos, fins arribar a la desaparició total. Llavors no li quedà altre remei que acceptar tasques anodines de manteniment, engabiat en dependències tèrboles, i s’enfonsà en una malenconia de la qual encara no n’ha pogut sortir.Avui ha fet una passejada de jubilat sense rumb però els seus peus, conxorxats amb l’ànima nostàlgica, l’han conduït de nou al cor mateix de la Rambla, davant de la Virreina. Amb un somriure als llavis ha retrobat l’estiu lluminós, ha vist la gent fent cua, les mares agafant la mà dels infants que contemplen amb il·lusió el seu tramvia 59 deixant Betlem, per enfilar la parada i tot seguit continuar Rambla avall fins el mar. Després d’assaborir aquests minuts de felicitat, el vell tramviaire es gira d’esquena a la parada i comença el retorn a casa. Sense la seva presència, l’entorn recupera la llum esmorteïda d’aquest matí de novembre de 1998.
Francina Gili
Camí de sirga
Nosaltres, amb la memòria, conduïm cotxes, tartanes, cavalls, bicicletes...
La tartana
La tartana, que havia deixat d’existir feia més de cinquanta anys, va començar el camí pedregós deixant a banda i banda un paisatge tardoral cobert d’un ventall de colors que revifava l’ànima. A dintre, la canalla, fent alguna bestiesa i amb el bon humor que ens caracteritzava, alguna riallada massa sorollosa, sentia el pes d’una mirada entre tendra i severa de l’avi. El carret, que era com l’anomenàvem nosaltres, apressava el pas copejant el cavall amb alguna xurriacada, que li treia la son de les orelles.
Quan només era un record ennuvolat, la desaparició d’un familiar molt proper, trencava les regnes que ens lligaven a l’oblit per emprendre el retorn. Paisatges frondosos i arbres vigorosos convertien els ocres i verds de l’estació d’antany, en un gris brut, contaminat a causa de la construcció de gegants de l’asfalt, els quals esborraven aquella meravella ja mai més recuperada. El sol ja no brillaria amb la mateixa intensitat! Era una naturalesa morta.
Rosa M. Vila
El col·legi Cardoner
El 850 -“E”, puntualitzava sempre el seu conductor habitual amb la pretensió de destacar-ne la potència-, que s’havia convertit en ferralla feia un munt d’anys, va quedar aparcat al carrer de Septimània molt a prop de la plaça Lesseps. Una dona va sortir-ne àgilment i es va quedar palplantada a la vorera. A través de la calitja d’una tarda de juliol del 1972, barreja de xafogor i de pols d’obres, va mirar cap a la seva antiga escola i va llegir per darrera vegada la placa que deia Col·legi Cardoner.
Havia hagut de fer-se gran per adonar-se que havia tingut el privilegi d’estudiar en aquell oasi enmig del desert cultural de la postguerra on es parlava, es vivia i es cantava en català, on, al parvulari, s’ensenyava a llegir amb el mètode Montessori i on, als cursos de batxillerat, l’assignatura obligatòria de “Formación del Espíritu Nacional” es reduïa a quatre instruccions precipitades de les mestres el dia abans de l’examen oficial a l’Institut Montserrat.
El traçat de la Ronda General Mitre, l’escletxa monstruosa que va partir el barri del Putget, va sentenciar l’antiga torre de tres pisos envoltada de jardí que havia aconseguit mantenir-se fins al final del curs 1971-1972.
L’antiga alumna es girà d’esquena als records i començà a caminar carrer Sant Magí avall. Sense la seva presència, el petit cotxe i el casalot de la seva visió es van desfer en aquell matí de setembre post-olímpic. Però, en mig del ciment i el soroll de la Ronda, va continuar ben dreta la vella palmera del pati.
M. Carmen Juan
El vell tramviaire
El tramvia 59, que havia deixat d’existir feia tants anys, s’atura a la parada davant els il·lusionats usuaris, mentre l’entorn arracona amb pressa l’humida tristor d’aquest matí de novembre de 1998. Quan el tramvia arrenca, conduït suaument per la memòria del seu últim conductor, la Rambla, pel costat de la Virreina, ja ha adquirit la claror encegadora d’un matí de juliol dels anys cinquanta.Va fer la feina de tramviaire que començà l’avi amb els primers tramvies, que continuà el pare i que ell des de ben petit va voler seguir per tradició. Era un conductor vocacional que va viure com ningú la vaga de 1951, que patia amb qualsevol incident relacionat amb el sector, que procurava ser amable amb els viatgers i conduir amb cura, evitant frenades sorolloses o arrencades sobtades. Els seus trajectes eren amables passeigs per la ciutat que tant estimava, però sobretot era feliç quan amb el 59 circulava a l’estiu per la Rambla en direcció a mar, carregat d’un munt de viatgers que enfilaven cap a les platges de la Barceloneta, idíl·lic destí d’aquella Barcelona pre-olímpica, i pre-tantes coses. Per això va ser tan trist per a ell veure com els tramvies eren substituïts per autobusos, fins arribar a la desaparició total. Llavors no li quedà altre remei que acceptar tasques anodines de manteniment, engabiat en dependències tèrboles, i s’enfonsà en una malenconia de la qual encara no n’ha pogut sortir.Avui ha fet una passejada de jubilat sense rumb però els seus peus, conxorxats amb l’ànima nostàlgica, l’han conduït de nou al cor mateix de la Rambla, davant de la Virreina. Amb un somriure als llavis ha retrobat l’estiu lluminós, ha vist la gent fent cua, les mares agafant la mà dels infants que contemplen amb il·lusió el seu tramvia 59 deixant Betlem, per enfilar la parada i tot seguit continuar Rambla avall fins el mar. Després d’assaborir aquests minuts de felicitat, el vell tramviaire es gira d’esquena a la parada i comença el retorn a casa. Sense la seva presència, l’entorn recupera la llum esmorteïda d’aquest matí de novembre de 1998.
Francina Gili
dissabte, 9 de febrer del 2008
Audiovisual
Aquesta és la primera edició de vídeo que hem fet. A partir d'ara en volem fer moltes més. És una tanka amb imatges i música de fons.
Una carpa
"Una carpa tallà la pell de l'aigua: la lluentor platejada del peix voltat de gotes irisades semblà immobilitzar-se en el punt àlgid del salt. El soroll que féu en enfonsar-se donà la mesura exacta del silenci feixuc que esclafava la vall."
Camí de Sirga
Per Mercè de Lasa
La carpa
Silent la vila,
ni un llaüt a l'Ebre,
i, massa calma.
Sobtat llampec de plata,
enlluerna la carpa.
En l'aire queda,
mostra la vila, crema!
L'aigua trenca,
avisa, mal auguri,
dammnada i trista vila.
Josefina Vendrell
dijous, 7 de febrer del 2008
Passegem-nos pels blocs de la classe
Dissabte dia 2 de febrer, va fer 800 anys del naixement del rei Jaume I. Si visiteu el bloc de la Josepa Vendrell podreu llegir un sonet que ha escrit per celebrar aquesta efemèride.
En el bloc de la M. Dolors Figueras, prou conegut pel seu dietari de classe, hi trobareu la veu de la Malena. Busqueu-la.
En els de la M. Dolors Cerdanya i de la Francina Gili, hi podreu llegir dues històries amb una bona estratègia literària manllevada de la novel·la de Jesús Moncada.
I, per acabar, pareu atenció perquè a l'àgora hi anireu trobant nous espais on els resums, els recursos literaris, el dietari, el lèxic... hi apareixeran amb l'ordre dels capítols. És un material molt útil elaborat per alumnes del curs: Rosa Vila, Mercè de Lasa, Laura trovó, Francina Gili...
Us felicitem per la bona arrencada de les tankas i perquè tothom ja sap com publicar textos i penjar imatges.
Recordem que el dia 14 de febrer farem una trobada entre blocaires del matí i blocaires de la tarda per saber qui és cadascú. La Maria Castro s'encarrega de la "logística" de la reunió.
El dia 20 de febrer, a les 9 del matí, a l'aula 302, en Gabriel Salvans, fotògraf de professió i rapsode d'afició, ens oferirà una lectura del Camí de sirga. Tothom hi és convidat.
En el bloc de la M. Dolors Figueras, prou conegut pel seu dietari de classe, hi trobareu la veu de la Malena. Busqueu-la.
En els de la M. Dolors Cerdanya i de la Francina Gili, hi podreu llegir dues històries amb una bona estratègia literària manllevada de la novel·la de Jesús Moncada.
I, per acabar, pareu atenció perquè a l'àgora hi anireu trobant nous espais on els resums, els recursos literaris, el dietari, el lèxic... hi apareixeran amb l'ordre dels capítols. És un material molt útil elaborat per alumnes del curs: Rosa Vila, Mercè de Lasa, Laura trovó, Francina Gili...
Us felicitem per la bona arrencada de les tankas i perquè tothom ja sap com publicar textos i penjar imatges.
Recordem que el dia 14 de febrer farem una trobada entre blocaires del matí i blocaires de la tarda per saber qui és cadascú. La Maria Castro s'encarrega de la "logística" de la reunió.
El dia 20 de febrer, a les 9 del matí, a l'aula 302, en Gabriel Salvans, fotògraf de professió i rapsode d'afició, ens oferirà una lectura del Camí de sirga. Tothom hi és convidat.
Dóna'm la mà. Miquel Martí i Pol - Lluís Llach
Aquest poema de Miquel Martí Pol el dediquem a la relació amorosa entre l’Aleix de Segarra i la Malena.
Recordant Sau i Mequinensa Tanka
Al frec dels arbres,
el vell crit oblidava
perdut en l'ombra.
Sentiments..., més silencis...
absències..., enveges...
Jossie Casanovas
Tankas del capítol VI
Les pintures del convent
Al refrectori
deesses, sàtirs, nimfes
muts contemplaren
trobades ansioses,
secretes abraçades.
Encapçalava
un nu de la Malena
amb barret frigi
clamors republicanes,
serenates i danses.
Esgarraparen
fantasia de plomes
i algunes perles
les ungles esmolades
d'una rata esverada.
Convent de monges,
toques i deixuplines,
dins acollia
l'Aleix i la Malena
encaixats, amorosos.
M. Carmen Juan
TANKAS
-----------
Amb llum de dia
rates esborronades
del cau sortien.
Esguellen aterrides
cercant bona fugida.
-------
Centaures, sàtirs,
bacants, belles deesses,
borratxos Bacus,
esbojarrades nimfes,
bacanals clamoroses.
--------
Gentil Malena,
el record t'acarona.
Enamorada,
enyores dies tendres,
trobades clandestines.
--------
Convent de monges,
dels amors testimoni;
murals que evoquen
escenes de follia,
saraos mitològics.
-------
L'home que estimes
és un dotat artista.
Mai no descansa,
ressuscita fantasmes,
esperits d'altres dies.
--------
Vius recluïda,
del món tot et rellisca,
res t'amoïna.
Malena de Segarra,
ja poden cantar missa!
--------
Lliscava el llaüt
per les aigües negroses.
El trist presagi
d'aquella nit a l'Ebre
encara et neguiteja.
Francina Gili
Al refrectori
deesses, sàtirs, nimfes
muts contemplaren
trobades ansioses,
secretes abraçades.
Encapçalava
un nu de la Malena
amb barret frigi
clamors republicanes,
serenates i danses.
Esgarraparen
fantasia de plomes
i algunes perles
les ungles esmolades
d'una rata esverada.
Convent de monges,
toques i deixuplines,
dins acollia
l'Aleix i la Malena
encaixats, amorosos.
M. Carmen Juan
TANKAS
-----------
Amb llum de dia
rates esborronades
del cau sortien.
Esguellen aterrides
cercant bona fugida.
-------
Centaures, sàtirs,
bacants, belles deesses,
borratxos Bacus,
esbojarrades nimfes,
bacanals clamoroses.
--------
Gentil Malena,
el record t'acarona.
Enamorada,
enyores dies tendres,
trobades clandestines.
--------
Convent de monges,
dels amors testimoni;
murals que evoquen
escenes de follia,
saraos mitològics.
-------
L'home que estimes
és un dotat artista.
Mai no descansa,
ressuscita fantasmes,
esperits d'altres dies.
--------
Vius recluïda,
del món tot et rellisca,
res t'amoïna.
Malena de Segarra,
ja poden cantar missa!
--------
Lliscava el llaüt
per les aigües negroses.
El trist presagi
d'aquella nit a l'Ebre
encara et neguiteja.
Francina Gili
La relació entre el Nelson i la Júlia
El text de Camí de sirga que trobareu a continuació és breu però ple de matisos.
Referint-se a la Júlia Quintana:
"Mai no s'havia trencat el fil misteriós que l'unia a la dona. Enmig dels tràngols més durs, era ella qui realment l'havia sostingut fins i tot sense dir-li res, com el dia que ell va desembarcar del llaüt miravetà després de la bogeria de la mort de la filla i va trobar la Júlia al moll. Els seus sentiments van cristal·litzar aleshores:hagué de fugir sense mirar-la per poder contenir la força que l'empenyia a abraçar-la i sentí que cada partícula del seu cos i de la seva ànima es fonia amb les d'ella. S'adonà que l'estimava amb els ulls, amb la pell, amb el membre, amb l'esment, amb el cor, amb el ossos, amb els músculs. Aquella saó, pressentida per la seva dona abans que ell mateix en tingués consciència, l'amarà de cap a peus sense remei. Va durar sempre: en tenia prou d'entreveure-la pel carrer per sentir-se trasbalsat. Ara la Júlia se n'anava, desapareixia de la vida desfeta amb els molls plens de vaixells morts, i ell intuïa que no la tornaria a veure."
Camí de sirga
Comentari personal:
No és un fet puntual que Jesús Moncada s'expressi de forma tan poc convencional, amb un punt d'acidesa si cal, i entrant suaument en les descripcions. Però al mateix temps amb un gran realisme que sembla fins i tot que coneguem els seus personatges i les seves vides com si fos gent a qui veiéssim cada dia. En aquest text l'escriptor fa un retrat tan clar i contundent dels sentiments del Nelson, que de tan forts que són traspassen visceralment el lector com si d'un tallant es tractés. Home de poques paraules ( El Nelson), silenciós i atrapat per uns fets que l'entristeixen, s'estavella contra ell mateix en adornar-se que sense la Júlia el món deixava de tenir sentit, perquè l'essència d'aquella dona l'havia portat a sobreviure, a recórrer el riu i a ser un home fort fins aleshores. És com si d'un sol glop es begués tota l'aigüa dels molls, despertant-li la febre i la bogeria d'una inconsciència dormida que l'havia portat a cada pas a trobar-se amb ella. L'escriptor entenedor de la importància de la posada en escena (del lloc ons els seus propis personatges s'encarreguen de fer-lo arribar) , i jugant amb aquella subtilesa que el caracteritza gosa posar al límit al lector, en aquesta aposta dels sentiments que, com una espiral que t'envolta, no et deixa indiferent.
Breus i encisadores, aquestes línies recullen, com una abraçada, l'expressió més palpitant de l'amor sense embussos entre el Nelson i la Júlia.
M. Carmen Roig
Referint-se a la Júlia Quintana:
"Mai no s'havia trencat el fil misteriós que l'unia a la dona. Enmig dels tràngols més durs, era ella qui realment l'havia sostingut fins i tot sense dir-li res, com el dia que ell va desembarcar del llaüt miravetà després de la bogeria de la mort de la filla i va trobar la Júlia al moll. Els seus sentiments van cristal·litzar aleshores:hagué de fugir sense mirar-la per poder contenir la força que l'empenyia a abraçar-la i sentí que cada partícula del seu cos i de la seva ànima es fonia amb les d'ella. S'adonà que l'estimava amb els ulls, amb la pell, amb el membre, amb l'esment, amb el cor, amb el ossos, amb els músculs. Aquella saó, pressentida per la seva dona abans que ell mateix en tingués consciència, l'amarà de cap a peus sense remei. Va durar sempre: en tenia prou d'entreveure-la pel carrer per sentir-se trasbalsat. Ara la Júlia se n'anava, desapareixia de la vida desfeta amb els molls plens de vaixells morts, i ell intuïa que no la tornaria a veure."
Camí de sirga
Comentari personal:
No és un fet puntual que Jesús Moncada s'expressi de forma tan poc convencional, amb un punt d'acidesa si cal, i entrant suaument en les descripcions. Però al mateix temps amb un gran realisme que sembla fins i tot que coneguem els seus personatges i les seves vides com si fos gent a qui veiéssim cada dia. En aquest text l'escriptor fa un retrat tan clar i contundent dels sentiments del Nelson, que de tan forts que són traspassen visceralment el lector com si d'un tallant es tractés. Home de poques paraules ( El Nelson), silenciós i atrapat per uns fets que l'entristeixen, s'estavella contra ell mateix en adornar-se que sense la Júlia el món deixava de tenir sentit, perquè l'essència d'aquella dona l'havia portat a sobreviure, a recórrer el riu i a ser un home fort fins aleshores. És com si d'un sol glop es begués tota l'aigüa dels molls, despertant-li la febre i la bogeria d'una inconsciència dormida que l'havia portat a cada pas a trobar-se amb ella. L'escriptor entenedor de la importància de la posada en escena (del lloc ons els seus propis personatges s'encarreguen de fer-lo arribar) , i jugant amb aquella subtilesa que el caracteritza gosa posar al límit al lector, en aquesta aposta dels sentiments que, com una espiral que t'envolta, no et deixa indiferent.
Breus i encisadores, aquestes línies recullen, com una abraçada, l'expressió més palpitant de l'amor sense embussos entre el Nelson i la Júlia.
M. Carmen Roig
dijous, 31 de gener del 2008
Tankas. Capítol VI
Quan el vell Nelson
cap al cafè tornava,
el sacsejaven
visions d'altres dies,
d'enyor i de tristesa
Records trobava
en les fotografies,
que el trasbalsaven
amb nítides imatges,
desdibuixades d'altres.
Li apareixia
l'Arquimedes Quintana
estès a terra.
Dins el llaüt tornava
el seu cos sense vida.
Quedà sense esma,
unes fredors intenses
el corprenien.
Absent durant la vetlla
enmig de la conversa
Després, de sobte,
el dolor va colpir-lo,
quan l'enterraven
sentí una buidor fosca,
gèlida, insondable.
Més tard, a casa,
la nit es va fer llarga;
tornà vers l’Ebre,
veié com es trencava
el seu lligam amb l’aigua.
M Assumpta Gannau
Fotografies
arrugades, grogoses,
que rememoren
moments perduts per sempre
que el nostre cor enyora.
Calor implacable
no bufa un alè d'aire.
El matxo sirga;
per la ribera dreta
remunta el llaüt l'Ebre.
Júlia Quintana
s'acomiada de Nelson
i el cor li trenca.
Sentiments purs que brollen
i l'amaren per sempre.
Sants, santes, verges,
petits dimonis i àngels,
llençats a l'Ebre.
Fusta policromada
que l'aigua podriria.
Mercè de Lasa
cap al cafè tornava,
el sacsejaven
visions d'altres dies,
d'enyor i de tristesa
Records trobava
en les fotografies,
que el trasbalsaven
amb nítides imatges,
desdibuixades d'altres.
Li apareixia
l'Arquimedes Quintana
estès a terra.
Dins el llaüt tornava
el seu cos sense vida.
Quedà sense esma,
unes fredors intenses
el corprenien.
Absent durant la vetlla
enmig de la conversa
Després, de sobte,
el dolor va colpir-lo,
quan l'enterraven
sentí una buidor fosca,
gèlida, insondable.
Més tard, a casa,
la nit es va fer llarga;
tornà vers l’Ebre,
veié com es trencava
el seu lligam amb l’aigua.
M Assumpta Gannau
Fotografies
arrugades, grogoses,
que rememoren
moments perduts per sempre
que el nostre cor enyora.
Calor implacable
no bufa un alè d'aire.
El matxo sirga;
per la ribera dreta
remunta el llaüt l'Ebre.
Júlia Quintana
s'acomiada de Nelson
i el cor li trenca.
Sentiments purs que brollen
i l'amaren per sempre.
Sants, santes, verges,
petits dimonis i àngels,
llençats a l'Ebre.
Fusta policromada
que l'aigua podriria.
Mercè de Lasa
Els dos rius: l'Ebre i el Segre. Primeres tankas
El riu Segre és per a mi un riu molt familiar, ja que m'hi banyava sovint els estius quan anava uns dies a Oliana, el poble de la meva mare. Llavors era el meu riu, l'únic riu de debó que coneixia. Sabia que era un afluent de l'Ebre però confeso amb vergonya, que he ignorat fins ara que s'hi uneix just a Mequinensa, i el fatal destí de l'antic poble que tan bé descriu Jesús Moncada.
L'Ebre és un riu amb majúscules que conec una mica per haver estat a molts llocs per on passa: Zaragossa, Mora d'Ebre, Benifallet, Miravet, Tortosa, Amposta i el famós Delta, i ara espero amb impaciència visitar Mequinensa per fer-me càrrec del paisatge que inspirà la novel·la, encara que la construcció del pantà l'hagi transformat. Quan sigui allà pensaré en el poble que hi ha sota l'aigua, i suposo que sentiré una mena de calfred evocant les històries de "Camí de Sirga".
------------------------------
TANKAS DELS DOS RIUS
------------------------------
Estimat Segre,
piscina d'infantesa,
aigua enyorada;
el sentiment retorna
llegint Jesús Moncada.
---
Poderós Ebre,
el teu cabal envegen
les gents foranes.
Els qui per tu es barallen,
manllevarien t'aigua.
---
Oh Mequinensa!
dos rius amics t'abracen.
Encara ploren
els carrers i les places
d'abans de la negada.
Francina Gili
L'Ebre és un riu amb majúscules que conec una mica per haver estat a molts llocs per on passa: Zaragossa, Mora d'Ebre, Benifallet, Miravet, Tortosa, Amposta i el famós Delta, i ara espero amb impaciència visitar Mequinensa per fer-me càrrec del paisatge que inspirà la novel·la, encara que la construcció del pantà l'hagi transformat. Quan sigui allà pensaré en el poble que hi ha sota l'aigua, i suposo que sentiré una mena de calfred evocant les històries de "Camí de Sirga".
------------------------------
TANKAS DELS DOS RIUS
------------------------------
Estimat Segre,
piscina d'infantesa,
aigua enyorada;
el sentiment retorna
llegint Jesús Moncada.
---
Poderós Ebre,
el teu cabal envegen
les gents foranes.
Els qui per tu es barallen,
manllevarien t'aigua.
---
Oh Mequinensa!
dos rius amics t'abracen.
Encara ploren
els carrers i les places
d'abans de la negada.
Francina Gili
Tankas capítol V
L'enterrament de l'agutzil
En l'agonia
bramà, proclamà, l'home,
el seu delicte.
Nit tenebrosa, negra
dràcula de comparsa.
Cel vinós, boira,
fred, tremolor, paüra,
l'avern es bada,
s'obre i tanca, misteri,
terra sobre la fossa.
Josefina Vendrell
En l'agonia
bramà, proclamà, l'home,
el seu delicte.
Nit tenebrosa, negra
dràcula de comparsa.
Cel vinós, boira,
fred, tremolor, paüra,
l'avern es bada,
s'obre i tanca, misteri,
terra sobre la fossa.
Josefina Vendrell
Haikús del capítol V
HAIKÚS
----------
A can Salleres
els marits no duraven,
sempre es morien.
Malastrugança
perseguia els Saboga:
s’embarrancaven.
Com si triessin
els dijous la dinyaven
a can Quintana.
Valuoses vetes
els Oliver ensumaven.
Quina troballa!
D’estèrils eugues
Castelló duia fama.
Eren bacives.
Banyes portaven
els homes de can Mora.
Fatal condemna!
Francina Gili
----------
A can Salleres
els marits no duraven,
sempre es morien.
Malastrugança
perseguia els Saboga:
s’embarrancaven.
Com si triessin
els dijous la dinyaven
a can Quintana.
Valuoses vetes
els Oliver ensumaven.
Quina troballa!
D’estèrils eugues
Castelló duia fama.
Eren bacives.
Banyes portaven
els homes de can Mora.
Fatal condemna!
Francina Gili
dimarts, 29 de gener del 2008
Si tornaves...
Lletra i música de Josep Tero
El Nelson hauria pogut dedicar aquesta cançó al vell Arquimedes Quintana.
Capítol V de la segona part
dissabte, 26 de gener del 2008
Sonet d'admiració als altres blogs de la classe
Als blogs he mirat, fent una volta,
quina admiració, quina bellesa!
He quedat granment enlluernada,
i, m'ha entrat un poc de gelosia.
El tema informàtic no domino
en aquest grau. M'hi trenco el coco,
i per més que maldo, no reïxo,
és un escull que encara no venço.
Als déus docents demanaré ajuda,
no dubto gens que em serà donada,
brollarà la imaginació meva
com deu inesgotable, creativa,
i faré plana darrera plana,
fins que el disc dur ple, petarà: BOIRA!
Josepa Vendrell
quina admiració, quina bellesa!
He quedat granment enlluernada,
i, m'ha entrat un poc de gelosia.
El tema informàtic no domino
en aquest grau. M'hi trenco el coco,
i per més que maldo, no reïxo,
és un escull que encara no venço.
Als déus docents demanaré ajuda,
no dubto gens que em serà donada,
brollarà la imaginació meva
com deu inesgotable, creativa,
i faré plana darrera plana,
fins que el disc dur ple, petarà: BOIRA!
Josepa Vendrell
Haikús del capítol IV
Aigua de pluges
que aviven el riu Ebre,
del Castell baixen
Carlota Torres
els records traspapera,
trombó no toca
Festa esbandida
per la mort ombrejada,
segueix la festa
Al peu d'un cingle
el pit li travessava
l'Arnau moria.
Maria castro
que aviven el riu Ebre,
del Castell baixen
Carlota Torres
els records traspapera,
trombó no toca
Festa esbandida
per la mort ombrejada,
segueix la festa
Al peu d'un cingle
el pit li travessava
l'Arnau moria.
Maria castro
dijous, 24 de gener del 2008
Passegeu-vos pels blocs d'alumnes
A més de tot el que es publica al bloc de la classe, no deixeu de mirar atentament els blocs personals.
Al bloc de la Maria Castro, per exemple, hi ha una exposició sobre Mercè Rodoreda, així com la notícia sobre una futura sèrie sobre la novel·la que vam treballar: "Les veus del Pamano".
En Pere Clarimon ens mostra una fotografia de la coral de l'Escola de la Dona.
La Jossie Casanova i la Josepa Vendrell han publicat fotos dels dos rius de Mequinensa, totes dues molt interessants.
Llegim els poemes de Sagarra i de Martí i Pol que la Rosa Vila ha relacionat amb "Camí de sirga". I l'explicació dels haikús a càrrec de Màrius Serra. La Rosa, poeta de cap a peus, ha començat a fer una colla d'haikús encadenats per a cada capítol, de manera que configuren un resum de cada caítol. Fixeu-vos-hi.
Al prolífic bloc de la Mercè de Lasa hi ha unes excel·lents llistes d'expressions col·loquials i de recursos literaris de cada capítol. És un material que endreçarem i publicarem per tal que hi pugueu accedir. No deixeu de mirar les deu imatges del poble vell.
La Josepa Vendrell ha encetat una recerca molt interessant sobre el tema de "l'aigua" a les sardanes, ha relacionat l'aigua de l'Ebre amb les diverses aigües del nostre país.
La M. Dolors Figueras fa un dietari de la classe intel·ligent, amorós i irònic. Hi reconeixerem els nostres batecs.
Els resums de cada capítol de la novel·la de l'escriptora, ja li podem aplicar aquesta categoria, Francina Gili, els ordenarem juntament amb els haikús de la Rosa Vila i també hi tindrem accés directe.
Als reculls d'alumnes d'altres classes podem consultar el lèxic que investiga la Laura Trovò. Aquest material tan útil també l'ordenarem i l'enllaçarem.
Es van ampliant els diversos apartats. Per exemple, hem afegit tot d'escrits a "Remolí de records". Llegiu-vos-els.
Gràcies a tothom,
Al bloc de la Maria Castro, per exemple, hi ha una exposició sobre Mercè Rodoreda, així com la notícia sobre una futura sèrie sobre la novel·la que vam treballar: "Les veus del Pamano".
En Pere Clarimon ens mostra una fotografia de la coral de l'Escola de la Dona.
La Jossie Casanova i la Josepa Vendrell han publicat fotos dels dos rius de Mequinensa, totes dues molt interessants.
Llegim els poemes de Sagarra i de Martí i Pol que la Rosa Vila ha relacionat amb "Camí de sirga". I l'explicació dels haikús a càrrec de Màrius Serra. La Rosa, poeta de cap a peus, ha començat a fer una colla d'haikús encadenats per a cada capítol, de manera que configuren un resum de cada caítol. Fixeu-vos-hi.
Al prolífic bloc de la Mercè de Lasa hi ha unes excel·lents llistes d'expressions col·loquials i de recursos literaris de cada capítol. És un material que endreçarem i publicarem per tal que hi pugueu accedir. No deixeu de mirar les deu imatges del poble vell.
La Josepa Vendrell ha encetat una recerca molt interessant sobre el tema de "l'aigua" a les sardanes, ha relacionat l'aigua de l'Ebre amb les diverses aigües del nostre país.
La M. Dolors Figueras fa un dietari de la classe intel·ligent, amorós i irònic. Hi reconeixerem els nostres batecs.
Els resums de cada capítol de la novel·la de l'escriptora, ja li podem aplicar aquesta categoria, Francina Gili, els ordenarem juntament amb els haikús de la Rosa Vila i també hi tindrem accés directe.
Als reculls d'alumnes d'altres classes podem consultar el lèxic que investiga la Laura Trovò. Aquest material tan útil també l'ordenarem i l'enllaçarem.
Es van ampliant els diversos apartats. Per exemple, hem afegit tot d'escrits a "Remolí de records". Llegiu-vos-els.
Gràcies a tothom,
Un record traspaperat
Malgrat la justesa amb què la senyora Carlota de Torres creia situar-lo en l'espai i en el temps era, sens dubte, un record traspaperat."Recordava el so del trombó amb nitidesa, aïllat dels altres instruments de la banda, com a rerafons d'aquella nit. Unes vegades l'evocava llunyà, a penes audible, per la part alta de la població, allà on els carrerons recuperaven la identitat primigènia de barrancs pels quals la serra del Castell aviava a l'Ebre les aigües de les pluges. Més tard, el sentia resseguir, alternant esmorteïments amb revifalles, les giragonses del laberint medieval..."
Camí de sirga
Mercè de Lasa
RECORD TRASPAPERAT
_Com ha canviat el carrer! De fet, es podria dir que no hi queda quasi cap botiga de quan hi vivíem._Oh sí! Sembla un altre. Mira, aquí, en aquesta sabateria abans hi havia una papereria. Les vegades que hi havíem anat! Te'n recordes d'aquella dependenta amb ulleres de cul de got? Encara em sembla que la veig, semblava una setciències. Com ens en rèiem!
_I aquí abans hi havia un matalasser, i allà la botiga d'estilogràfiques on vam comprar la Parker, i allà..._ Ens ho passàvem bé, la meva germana i jo, aquella tarda en que vam decidir anar a comprar pels carrers del nostre antic barri. Li feia il·lusió l'inventari nostàlgic d'establiments fantasmes que anàvem fent mentre caminàvem. De cop, va aturar-se davant d'una botiga de moda jove. _I aquí... això abans era una perfumeria, ho recordo molt bé... "La Oriental" es deia; la mama hi comprava colònia a granel, te'n recordes? _inquirí amb ulls brillants, entendrits per l'evocació de la mare.No vaig gosar aclarir que allò abans era una merceria i que la perfumeria estava situada sis o set cases enllà. Al cap i a la fi, quina importància tenia que la botigueta fos més amunt o més avall; descobrir-li que duia el record traspaperat, tan sols hauria servit per estroncar l'instant irrepetible.
_És clar que me'n recordo _ vaig apressar-me a contestar, tot reprenent el passeig_ I de la bona oloreta que feia també.
-------
HAIKÚ
El temps no esborra,
els vells records no es perden:
es traspaperen.
Francina Gili
dimarts, 22 de gener del 2008
Les primeres tankas
Els rems a l'aigua
remant tots a l'uníson:
quin gran silenci.
Tot navegant per l'Ebre
riu avall tots lliscaven.
La flor bonica
ben gran i acolorida
sembla l'ombrel·la
vorejant la ribera
del gran i plàcid Ebre.
Tankas col·lectives, alumnes tarda
remant tots a l'uníson:
quin gran silenci.
Tot navegant per l'Ebre
riu avall tots lliscaven.
La flor bonica
ben gran i acolorida
sembla l'ombrel·la
vorejant la ribera
del gran i plàcid Ebre.
Tankas col·lectives, alumnes tarda
A la vila de Mequinensa. Haikús encadenats
Petges sotmeses
que un dia foren vida
són fantasia.
I cada dia
quimera no oblidada
amb melangia.
Records somien:
els rius alegres canten
els llaüts salpen.
Els llaüters, mentre,
vora el riu sirguen
i els rius esguarden.
Arrels colgades
de vila submergida
mirant enlaire.
És Mequinensa
tota amarada d'aigua
que espera, espera...
LLuïsa Guardiola
dijous, 17 de gener del 2008
Un aeròstat al cel
El vell Arquimedes Quintana assenyalà amb el braç un punt al cel.
"Nelson i els peons es van girar: els raigs del sol de la tarda tintaven d'or l'esfera d'un globus. Inpel·lit pel vent, l'aeròstat pujava darrere el vaixell per la canal del riu."
Camí de sirga Cap. 3.2
Mercè de Lasa
dimecres, 16 de gener del 2008
Posta de sol a Mequinensa. Trapelleries, sonet
Els aprenents del taller d'irisarpostes de sol, brivalls, van decidir
tenir iniciativa, jugar
directament, els núvols acolorir.
En veure que el Sol iniciava
el declivi vers on feia falta
agafaren tots els pots de pintura
i vinga d'escampar colors: magentes,
verds, roses, grisos, violetes, així,
daurats i argentats! Quin gaudi!
simfonia gloriosa del Diví.
El Sol se n'ha anat i la facècia,
hermosa facècia, ha finat.
Gràcies, podríeu repetir demà.
Josepa Vendrell
Haikús de la lliçó 10
Podrides barques
al saló, foscor negra:
Carmela, fila!
Maria Castro
Llueix mostatxo
Míster Oliver Wilson,
l'anglès flegmàtic.
----
Papers impresos,
velles fotografies,
records grogosos.
----
La vila és morta,
oh Júlia estimada
quan tu la deixes.
Francina Gili
Remuntant l’Ebre
arribava a la vila
el senyor Wilson.
La seva vida
experimentà un canvi
dintre la Fonda.
Era impassible
davant qualsevol dona
menys la Fondista.
La seva feina:
l’estudi geològic
conca de l’Ebre.
Era un tal Bisbe
que va aixecar sospites
per mala pinta.
Oliver Wilson
reconegué el seguici
que al moll baixava.
Esdevenia
la bella Agatoclia
senyora Wilson
Robert rebia
de la Júlia amiga
consells sens mida.
En Robert passa
de casa Jaume Torres
a ca Salleres.
L’única filla
al cap de poc moria.
Robert plorava.
Rosa Vila
L'Estefania,
fadrina llenguallarga,
enceta el tema.
El Romaguera
ha fet cap a la vila,
ja tenim tema!
A la Carlota
el món se li ensorra,
no bada boca.
M. Assumpta Gannau
al saló, foscor negra:
Carmela, fila!
Maria Castro
Llueix mostatxo
Míster Oliver Wilson,
l'anglès flegmàtic.
----
Papers impresos,
velles fotografies,
records grogosos.
----
La vila és morta,
oh Júlia estimada
quan tu la deixes.
Francina Gili
Remuntant l’Ebre
arribava a la vila
el senyor Wilson.
La seva vida
experimentà un canvi
dintre la Fonda.
Era impassible
davant qualsevol dona
menys la Fondista.
La seva feina:
l’estudi geològic
conca de l’Ebre.
Era un tal Bisbe
que va aixecar sospites
per mala pinta.
Oliver Wilson
reconegué el seguici
que al moll baixava.
Esdevenia
la bella Agatoclia
senyora Wilson
Robert rebia
de la Júlia amiga
consells sens mida.
En Robert passa
de casa Jaume Torres
a ca Salleres.
L’única filla
al cap de poc moria.
Robert plorava.
Rosa Vila
L'Estefania,
fadrina llenguallarga,
enceta el tema.
El Romaguera
ha fet cap a la vila,
ja tenim tema!
A la Carlota
el món se li ensorra,
no bada boca.
M. Assumpta Gannau
divendres, 11 de gener del 2008
De l'aigua de l'Ebre a altres aigües. Haikús
Aigua i música. Sardanes encadenades
Del meu riu l'aigua,
l’aigua de Malavella,
aigua Xelida.
Aigua de llana,
la font de la Bona Aigua,
el lliri d’aigua.
Les dones d’aigua,
la dama del paraigua
la gota d’aigua.
Josepa Vendrell
Del meu riu l'aigua,
l’aigua de Malavella,
aigua Xelida.
Aigua de llana,
la font de la Bona Aigua,
el lliri d’aigua.
Les dones d’aigua,
la dama del paraigua
la gota d’aigua.
Josepa Vendrell
Aigua i música
Contemplar aigua: el mar, un rierol... i escoltar música a l’ensems, sembla que no hi pot haver més festa pels sentits. Són dues sublimacions per a l’esperit: l’aigua entra per la vista, per l’olfacte, per la pell, per l’oïda i la música per la vista, per la pell, per l’oïda, per l’ànima.
Llegir Camí de sirga fa sorgir el neguit, la pruïja de la necessitat de l’aigua: de tenir-la prop, d’escoltar la seva remor, de contemplar-la, de notar-la. La seva fresca visió asserena l’esperit i relaxa el cos. Ja ho diu el vell adagi: l’aigua es font de vida… I de fons una melodiaUna sortida de sol, amb el dia fresc, acabat d’estrenar, el colors del cel són tendres, suaus… I de fons una melodía. I també una posta de sol amb el luxe de la barrija barreja de colors que a poc a poc es van fonent cap la grisor i la nit. L’aigua reflecteix i atrapa per uns instants tanta bellesa de la natura… I de fons una melodía.
Un element de vida, de plaer dels sentits: l’aigua; només podia estar unit a un altre plaer dels sentits: la música. Res millor que notes i notes unides en galanes melodies: sardanes! On flabiols, tamborí, tibles, tenores, trompetes, fiscorns, trombó i contrabaix emeten sons que parlen, que penetren a través de l’oïda, de la pell, dels ossos, fins el racó més íntim del nostre cos, alberg de l’esperit. Escoltades prop d’aigua, fan exclamar com Mn. Costa i Llovera: Oh! vida, oh! noble sort.
Hi ha composicions que reblen aquet pensament:
Del mestre Joaquim Serra la sardana Vora el rierol i les cançons Brollador gentil i Cançó del port.
Aigua avall de Saderra i Puigferrer. Per cert que aquest títol correspon també a un llibre de Josep Ma. Folch i Torres de la primera època, abans del Patufet i de les Pàgines viscudes.
N’he trobat que glossen les virtuts del líquid: com Aigua bona tenim de Camps i Comellas. Aigua de llana de Galdon i Arrué, Aigua del Montseny de Damunt i Ferré, Aigua picant de Casanovas i Gafarot.
Situacions agradables com: Peix a l’aigua de Xandrich i Crosas, El mirall d’aigua de Rigau i Poch, El remoreig de l’aigua de Medina, La cançó del lliri d’aigua de Catulí i Marquès, La font de la Bona Aigua de Segarra i Robert, La frescor de l’aigua d’Enric Ribas, L’aigua del meu riu de Cassanyes i Edo, Notes d’aigua de Pujolar i Jiménez, aquest darrer com si m’hagués endevinat la idea..Agraeixo de tot cor al senyor Francesc Manaut info@sardanista.cat i al mestre Jesús Ventura de la comissió del centenari de Joaquim Serra, la valuosa informació que m’han facilitat.
Josepa Vendrell
Diàleg entre contertulianes al saló de les Verges Màrtirs
S’estableix una conversa, un diàleg entre senyores. A la novel·la a cada contertuliana li aplica dos adjectius. Intenta fer el mateix amb persones conegudes o de ficció.
En acabar el concert tots vàrem comentar:
- Quin agut – va exclamar la Carme, saberuda i petulant.
- No n’hi ha per tant – digué la Rosa, perapunyetes i busca-raons.
- Que no? – replicà l’Albert, enfarfegós i enganxifós.
- Quint tercet! – xiuxiuejà la Muntsa, prudent i flegmàtica.
- Si cap de nosaltres n’entén res, què dimonis jutgen? – va concloure la Roser, pragmàtica i contundent.
Maria Aguadé
Vosaltres no en sabeu de la misa la meitat. Jo us podria dir que...
_Què? _va xisclar la Quimeta Bonaterra, esgarriacries i llenguda.
_Què? _va refilar la Paquita Pi, saberuda i primfilada.
_Qu... què? _va quequellejar l'Amanda Quatrecases, espitregada i gormanda.
Francina Gili
-Què? -va dir la Rosaura, xafardera i xarraire.
-Què? -va dir la M Rosa, bella i esvelta.
Maria Pujadas
-Què? -va exclamar la cosina Enriqueta, tafanera i celestina.
-Què? -cridà la veïna, punyetera i llenguallarga.
-Què? -digué la sabatera, escanyolida i garrepa.
Gina Porta
-Què? -va exclamar la Rosa, barruda i caragruixuda.
-Què? -va dir en Josep, poca-solta i capsigrany.
-Què? -va deixar anar la Neus, baliga-balaga i falinfaina.
-Què? -va preguntar el Biel, caparrut i rebec.
-Què? -va dir la Lluïsa, bleda i gamarussa.
-Què? -va dir en Pere, gripau i tòtil.
Llúcia
En acabar el concert tots vàrem comentar:
- Quin agut – va exclamar la Carme, saberuda i petulant.
- No n’hi ha per tant – digué la Rosa, perapunyetes i busca-raons.
- Que no? – replicà l’Albert, enfarfegós i enganxifós.
- Quint tercet! – xiuxiuejà la Muntsa, prudent i flegmàtica.
- Si cap de nosaltres n’entén res, què dimonis jutgen? – va concloure la Roser, pragmàtica i contundent.
Maria Aguadé
Vosaltres no en sabeu de la misa la meitat. Jo us podria dir que...
_Què? _va xisclar la Quimeta Bonaterra, esgarriacries i llenguda.
_Què? _va refilar la Paquita Pi, saberuda i primfilada.
_Qu... què? _va quequellejar l'Amanda Quatrecases, espitregada i gormanda.
Francina Gili
La reunió es feia al saló de les pintures de Ramon Casas al Cercle del Liceu. L'Esperança d'Aigüescaldes, fadrina envellida i bocamolla, va dir:
- Diuen...
- Què? - va exclamar la Ció Palol, secardina i estràbica.
- Què? - va cloquejar la Tònia Soleres, polposa i flasca.
- Què?- etzivà l'Isolda Ribes, blanenca i fleuma.
- Prepareu les vostres orelles, us agradarà. -Respongué l'Esperança. S'empassà d'un sol glop el vodka que li quedava, i tot mirant de reüll la Carla de Ponts, deixà anar: - Diuen que el Ferran Ridaura ha tornat a la vila.
- Oh! - es va atonir la Isolda.
- Oh! - es va enlluernar la Tònia.
- Oh! - va fascinar-se la Ció.
"Marcolfa", va pensar la Malena, que se n'anava al labavo.
Josepa Vendrell
-Què? -va exclamar el Targa, execrable i infame.
-Què? -va esquelletjar en Gasull, escardalenc i tremolós.
-Què? -va deixar anar el Jacinto, petulant i grotesc.
M. Carmen Juan
-Què? -va dir l'àvia Riumorts, vella i xaruga.-Què? -va dir la Rosaura, xafardera i xarraire.
-Què? -va dir la M Rosa, bella i esvelta.
Maria Pujadas
-Què? -va exclamar la cosina Enriqueta, tafanera i celestina.
-Què? -cridà la veïna, punyetera i llenguallarga.
-Què? -digué la sabatera, escanyolida i garrepa.
Gina Porta
-Què? -va exclamar la Rosa, barruda i caragruixuda.
-Què? -va dir en Josep, poca-solta i capsigrany.
-Què? -va deixar anar la Neus, baliga-balaga i falinfaina.
-Què? -va preguntar el Biel, caparrut i rebec.
-Què? -va dir la Lluïsa, bleda i gamarussa.
-Què? -va dir en Pere, gripau i tòtil.
Llúcia
El fil a què al·ludia estava nuat...
Fixa't com comença la segona part del capítol : “El fil a què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí del 1925”. Després de llegir aquest paràgraf, fes el mateix que l’autor: explica alguna història real o fictícia que comenci d’aquesta manera.
El fil al què al·ludia aquell pensament, que a vegades la feia retornar a la seva adolescència, estava nuat en una recomanació que un dia li va fer la seva mestra.
Sovint, la mestra a la classe feia una pregunta que ella recordava molt bé:
-Quin treball us agradaria fer quan sigueu grans?
Les alumnes contestaven sincerament.
-Jo voldria ser traductora.
-Doncs, jo voldria ser pintora.
-Jo, voldria ser infermera.
-Jo...
Així fins a vint-i-cinc respostes, que la mestra retenia a la seva ment, a fi d'oferir una frase encoratjadora a cadascuna davant la dura tasca d'estudiar.
-Laura, per ser traductora cal estudiar idiomes.
-Noèlia per ser dependenta...
No va encaixar gaire bé la recomanació que la mestra li va fer. Li va semblar que no sabia ben bé què dir. Allò li va doldre molt, perquè ella volia ser dependenta d'una botiga de "TOT A CENT", no perquè fos una feina fàcil que no demanava cap mena de preparació especial, sinó perquè en aquelles botigues s'ho passava molt bé, quan hi anava amb la mare, remenant tot el que hi havia. Després, de gran, d'aquell desig, se'n va oblidar i professionalment va seguir per un camí molt diferent del que havia manifestat aquell dia a la classe. Ah!, però del sentiment que en el seu interior va despertar la resposta despectiva de la mestra, se'n va recordar tota la vida. I..., sense ser-ne gaire conscient, perquè mai no va voler-s'ho confessar, potser va ser el rau-rau interior que li va despertar aquella resposta, el que la va estimular a lluitar per arribar fins a on havia arribat.
I va ser aquest fil personal a què va fer al·lusió en començar la seva conferència davant d'un col·lectiu de docents de diversos països, per recordar-los l'important paper que tenien davant dels seus alumnes.
M. Dolors Cerdanya
El fil a què s’al·ludia em condueix a aquella tarda d’estiu de 1975 quan, assegudes damunt el prat, contemplàvem les pedres flamejants d’una serra imponent. Quants somnis frustrats ens havia de regalar el destí, com podíem llavors imaginar la distància insalvable que separava aquelles il·lusions del que acabaria sent realment el nostre futur. En aquell moment m’hauria negat a admetre que ens deixaries tan aviat, però, fet i fet, és ben veritat que, si un ho pensa, s’adona que en realitat haurem de viure la gran part de la nostra vida sense les persones que ens envolten en aquest moment concret.
Maria Aguadé
El fil a què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí de 1940. A la Natàlia li va semblar, mentre mirava pels finestrals del balcó el cel ennegrit per uns nuvolots de tempesta, que el cor li saltava com aquell dia llunyà. Enmig de la grisor d'una Barcelona vençuda, quan l'entumiment començava a pujar-li pels peus, a grimpar per tots els ossos i a inundar-li l'estòmac, va veure a través dels mateixos finestrals un Oriol demacrat i amb els braços caiguts que guaitava la casa sense ni esma de creuar el carrer.
M. Carme Juan
Maria Castro
El fil a què al·ludia la Júlia estava nuat en el coneixement que tenia d’en Robert. Estava segura de la seva honradesa i vàlua, tant per les seves bogeries quan ho requeria la defensa de la veritat i la justícia, com per la incapacitat de lloar-se de les seves qualitats. Testimonis personals confirmaven la seva rectitud davant situacions compromeses. Eren tants els tràngols que havia hagut de suportar, que feia que tingués sempre els sentiments a flor de pell.
Rosa Vila
El fil al què al·ludia aquell pensament, que a vegades la feia retornar a la seva adolescència, estava nuat en una recomanació que un dia li va fer la seva mestra.
Sovint, la mestra a la classe feia una pregunta que ella recordava molt bé:
-Quin treball us agradaria fer quan sigueu grans?
Les alumnes contestaven sincerament.
-Jo voldria ser traductora.
-Doncs, jo voldria ser pintora.
-Jo, voldria ser infermera.
-Jo...
Així fins a vint-i-cinc respostes, que la mestra retenia a la seva ment, a fi d'oferir una frase encoratjadora a cadascuna davant la dura tasca d'estudiar.
-Laura, per ser traductora cal estudiar idiomes.
-Noèlia per ser dependenta...
No va encaixar gaire bé la recomanació que la mestra li va fer. Li va semblar que no sabia ben bé què dir. Allò li va doldre molt, perquè ella volia ser dependenta d'una botiga de "TOT A CENT", no perquè fos una feina fàcil que no demanava cap mena de preparació especial, sinó perquè en aquelles botigues s'ho passava molt bé, quan hi anava amb la mare, remenant tot el que hi havia. Després, de gran, d'aquell desig, se'n va oblidar i professionalment va seguir per un camí molt diferent del que havia manifestat aquell dia a la classe. Ah!, però del sentiment que en el seu interior va despertar la resposta despectiva de la mestra, se'n va recordar tota la vida. I..., sense ser-ne gaire conscient, perquè mai no va voler-s'ho confessar, potser va ser el rau-rau interior que li va despertar aquella resposta, el que la va estimular a lluitar per arribar fins a on havia arribat.
I va ser aquest fil personal a què va fer al·lusió en començar la seva conferència davant d'un col·lectiu de docents de diversos països, per recordar-los l'important paper que tenien davant dels seus alumnes.
M. Dolors Cerdanya
El fil a què s’al·ludia em condueix a aquella tarda d’estiu de 1975 quan, assegudes damunt el prat, contemplàvem les pedres flamejants d’una serra imponent. Quants somnis frustrats ens havia de regalar el destí, com podíem llavors imaginar la distància insalvable que separava aquelles il·lusions del que acabaria sent realment el nostre futur. En aquell moment m’hauria negat a admetre que ens deixaries tan aviat, però, fet i fet, és ben veritat que, si un ho pensa, s’adona que en realitat haurem de viure la gran part de la nostra vida sense les persones que ens envolten en aquest moment concret.
Maria Aguadé
El fil a què al·ludia la Carmela estava nuat a un matí de 1940. A la Natàlia li va semblar, mentre mirava pels finestrals del balcó el cel ennegrit per uns nuvolots de tempesta, que el cor li saltava com aquell dia llunyà. Enmig de la grisor d'una Barcelona vençuda, quan l'entumiment començava a pujar-li pels peus, a grimpar per tots els ossos i a inundar-li l'estòmac, va veure a través dels mateixos finestrals un Oriol demacrat i amb els braços caiguts que guaitava la casa sense ni esma de creuar el carrer.
M. Carme Juan
El fil a que al·ludies, Teresa, estava nuat a un matí de 1956, a punt de complir dotze anys, en què, tornant de col·legi amb la nostra amiga Nati, vaig escoltar dels seus llavis una revelació que em va impressionar: Havia estat adoptada per un matrimoni gran sense fills quan tenia set o vuit anys, i abans havia viscut acollida en un centre de menors, fora de Catalunya.En aquella època aquesta mena d'afers eren portats amb molt de secretisme, lluny de la normalitat amb que ara es tracten. Jo l'escoltava entre sorpresa i confusa, sense saber gaire què dir. Després vaig averiguar que a tu també t'ho havia explicat i compartir aquell secret va alleujar una mica el pes que suposava una revelació tan important. A partir d'aquell moment vaig entendre el perquè d'uns pares ancians, que jo veia com uns avis; ben intencionats segurament, però que només volien companyia. Llavors no es feia cap mena d'estudi d'idoneïtat. Vaig comprendre la relació estranya que hi tenia. Vaig considerar normal l'ànsia exagerada amb què buscava l'alegria i l'amistat de totes nosaltres i l'afecte que professava a les monges. Els caps de setmana que totes esperàvem amb il·lusió, eren per a ella un martiri, sense altre al·licient que passar-lo tancada a casa. També vaig entendre les seves mancances malgrat tenir un parell d'anys més que nosaltres, però era llesta i va recuperar aviat el retard educatiu que duia quan va arribar.
Sento encara un gran afecte per la Nati, pel que va patir i pel que ha hagut de superar. Sé que li han quedat seqüeles per la mala alimentació d'infantesa i que ara gairebé no es mou de casa per una malaltia òssia, però cada any per Nadal m'envia una felicitació feta per ella amb fulles i flors, que conservo com joia preuada, i em consta que tu, estimada Teresa, lligada al fil d'un mateix secret, també ho fas.
Francina Gili
Sento encara un gran afecte per la Nati, pel que va patir i pel que ha hagut de superar. Sé que li han quedat seqüeles per la mala alimentació d'infantesa i que ara gairebé no es mou de casa per una malaltia òssia, però cada any per Nadal m'envia una felicitació feta per ella amb fulles i flors, que conservo com joia preuada, i em consta que tu, estimada Teresa, lligada al fil d'un mateix secret, també ho fas.
Francina Gili
El fil què al·ludia la Maria estava nuat a un matí de desembre de 1968, a les vacances de Nadal. Quan en mig d'una gran nevada i des del terrat de casa seva, va veure un xicot que baixava pel carrer xipollejant la neu. A la Maria no se li acudí res més que fer una generosa bola de neu i quan estava a l'altura, la hi tirà; el va ensopegar de mig a mig i la Maria s'amagà per no ser descoberta. El comentari a la seva germana va ser: “Aquest serà el meu marit”. Ens casàvem l’agost de 1971.
Maria Castro
El fil a què al·ludia la Júlia estava nuat en el coneixement que tenia d’en Robert. Estava segura de la seva honradesa i vàlua, tant per les seves bogeries quan ho requeria la defensa de la veritat i la justícia, com per la incapacitat de lloar-se de les seves qualitats. Testimonis personals confirmaven la seva rectitud davant situacions compromeses. Eren tants els tràngols que havia hagut de suportar, que feia que tingués sempre els sentiments a flor de pell.
Rosa Vila
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
